PalmaEnBici

Fa uns dies el regidor de Mobilitat de l’Ajuntament de Palma, Gabriel Vallejo (PP), va difondre a les xarxes socials una notícia de Diario de Mallorca que es feia ressò dels actes de la Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible que comença avui mateix i que es perllongarà fins al proper 22 de setembre.

El breu article enumera les activitats que es desenvoluparan durant aquests dies i que, si tenim en compte que estam parlant d’una de les principals ciutats espanyoles amb nombre d’habitants i vehicles a motor, són més aviat pírriques.

La primera consisteix en tallar temporalment al trànsit el carrer de Velázquez a proposta, segons diuen des de l’Ajuntament, dels mateixos comerciants de la zona. Curiosament, aquí no han calgut cap dels drames públics que es varen viure amb la peatonalització d’un altre eix cívic, el de Blanquerna, i que provocaren les ires d’alguns veïnats (ara encantats amb el projecte…) i la mobilització de la pitjor cara (concretament la de l’incombustible J.M. Rodríguez) del partit que ara governa a l’Ajuntament de Ciutat. Curiós.

En tot cas, sigui quina sigui la gènesi del projecte (la notícia no explica si Vallejo ha aconseguit resoldre finalment el conflicte amb l’Associació de Veïnats del Banc de s’Oli, oposats a la peatonalització), cal aplaudir-lo no amb certes reserves pel que fa als usos que es donaran a l’espai peatonalitzat que, en cas de consolidar-se, s’hauria de vigilar per no caure en un error prou reiterat de l’actual consistori: la privatització indiscriminada de l’espai públic en favor dels interessos privats d’uns pocs privilegiats.

La segona proposta es desenvoluparà al carrer de Costa i Llobera (just el lateral del Corte Inglés d’Avingudes -oh, quina casualitat, els interessos privats un altre cop!). El dilluns 22 de setembre el carrer es tancarà al trànsit per a que els nins i nines dels centres escolars de la zona puguin jugar còmodament damunt l’asfalt. Dic “còmodament” perquè no sé si recordaran els lectors d’aquest bloc que el joc de pilota, el monopatí o similars van ser proscrits per part del batle Isern fa uns mesos quan el seu grup va aprovar, en solitari, la nova Ordenança Cívica (alguns la titllen com “in-cívica”, raons no en manquen…).

Per si no ho recorden, la norma en qüestió veta la pràctica d’aquestes activitats als nins de la nostra ciutat (sempre i quan no estiguin sota la tutela del regidor Vallejo, s’entén) quan poden destorbar el “respecte als altres, la seguretat i la tranquil·litat”, variables tan subjectives i ambigües com per crear la suficient sensació d’inseguretat jurídica i, per extensió, i aquí anam a l’objectiu final, limitar encara més l’ús de l’espai públic que es retalla constantment.

Al seu torn, dues associacions de caire ecologista, Amics de la Terra i Associació Balear de l’Arbre, seran les encarregades de desenvolupar el 19 de setembre una ocupació de la via pública amb la intenció de conscienciar a la ciutadania de la invasió que suposen els cotxes a l’espai públic, ja sigui quan estat aparcats o en plena circulació, coneguda com Park(ing) Day. Els llocs triats són l’avinguda Jaume III (davant el centre comercial) i al carrer Baró de Pinopar. En ambdós casos Cort hi participa únicament amb la reserva de l’espai per a l’activitat (constatam novament la manca de benzina que té Cort quan es tracta de prendre la iniciativa en termes de mobilitat sostenible…).

Finalment l’Ajuntament anuncia que posarà en marxa una campanya de conscienciació per fer respectar el més que vital metre i mig de distància que ha de separar els ciclistes dels vehicles a motor, quan comparteixen la mateixa calçada. Aquesta, una reivindicació històrica de l’activisme ciclista, no és altra que la d’insistir en el concepte de trànsit pacificat que permet moure’s amb total llibertat al ciclista tot compartint la calçada amb la resta de vehicles i sense la necessitat d’haver-ne de construir un carril segregat per a la seva seguretat. Com no podria ser d’altra manera, la iniciativa tampoc neix de la regidoria de Mobilitat sinó que consisteix en una proposta aprovada per unanimitat del Ple de l’Ajuntament, defensada aquest cop per la regidora Neus Truyol del grup ecosobiranista MES per Palma, actualment a l’oposició.

En definitiva, el recull d’actes que ens planteja l’Ajuntament de Palma per aquesta Setmana Europea de la Mobilitat que avui encetam no fa més que demostrar no tan sols la poca originalitat del regidor responsable sinó que, a més, són la correspondència lògica de tres anys de govern que no ha fet altra cosa que posar pals a les rodes de la mobilitat ciclista i sostenible en general, ja sigui per acció (arrasant el carril bici d’Avingudes) com per omissió (manca de compromís i nul·la voluntat política de fer la ciutat més amable al vianant i la bicicleta). Diuen que “qui un any passa, un any empeny”. Doncs mirin, ja duim quatre Setmanes Europees de la Mobilitat amb aquest govern municipal del PP que en el seu moment va declarar la guerra a la bicicleta i encara no ha deposat les armes. Esperem no haver-ne de patir un cinquena sota la seva gestió.

Les radials de Madrid acaparen el gruix de les inversions fallides

La reducció de la despesa pública s’ha convertit en els últims anys en el “mantra” que guia totes les mesures econòmiques del Govern del PP. Les conseqüències socials d’aquesta política estan deixant darrere un dany social brutal a l’Estat Espanyol. Però mentre Brussel·les pressiona perquè s’incrementin aquestes retallades socials -ara en matèria de pensions- i es redueixin encara més els drets laborals dels treballadors, passen gairebé desapercebudes algunes accions polítiques del Govern amb conseqüències econòmiques importants, la finalitat de les quals és més que qüestionable. Entre elles està el rescat de les autopistes de peatge construïdes en les últimes dècades i que es troben a la vora de la ruïna. El Ministeri de Foment prepara la constitució d’una societat de capital majoritàriament públic per quedar-se amb les autopistes i el seu deute, quantificat en més de 3.000 milions d’euros.

Durant l’època de bonança econòmica es van construir autopistes innecessàries. La seva construcció estava desaconsellada per informes que qüestionaven que hi hagués tràfic que la justifiqués, però es van fer oïdes sordes a aquests diagnòstics. Fent bona la frase que al nostre país es van construir “aeroports sense avions, trens sense passatgers i autopistes sense tràfic”, ens trobem amb vies com les radials de Madrid R-3, R-5 i R-4, l’autopista Madrid-Toledo, l’Ocaña-La Roda o la Cartagena-Vera, totes elles en concurs de creditors. I no són les úniques autopistes en dificultats econòmiques.

La política de construcció d’infraestructures innecessàries és un altre dels grans errors del nostre país. Si l’aeroport de Castelló s’ha convertit en el símbol dels aeròdroms innecessaris, aquestes autopistes són exemple del que mai s’hauria d’haver fet. D’una despesa innecessària que ara ens escanya.

A més de la despesa econòmica, la construcció d’aquestes infraestructures es va fer moltes vegades a costa d’un brutal impacte sobre el medi ambient. Tal com denuncia Ecologistes en Acció: “Cap d’elles ha arribat a la meitat del trànsit previst, i moltes d’elles estan en nivells propers a la desena part de les seves previsions, cosa que reflecteix de forma nítida el brutal error que va suposar la seva construcció”.

Però arribats a aquest punt la qüestió és que l’Estat no hauria d’assumir deute d’aquestes autopistes. Res pot justificar que, enmig de retallades a la sanitat o l’educació, es gastin milers de milions d’euros en rescatar unes autopistes innecessàries. Ni hem de pagar entre tots aquest ruïnós negoci, ni per descomptat seguir repetint els mateixos errors.

FONT: Huffington Post / Juan López de Uralde

L’Ajuntament dóna la passa per poder-se incorporar al Registre Nacional de Bicicletes

Fa poc més de 4 anys, es reuniren a Sevilla més de 150 entitats públiques i privades per a impulsar un projecte de gran trascendència per als ciclistes urbans de l’Estat Espanyol: neixia la Xarxa de Ciutats per la Bicicleta (RCxB), amb l’objectiu explícit d’aplicar a les nostres urbs les mateixes polítiques que s’estan desenvolupant a la resta d’Europa en matèria de promoció ciclista.

Una de les iniciatives impulsades per aquesta Xarxa és la creació d’un Registre Nacional de Bicicletes, que serveix per la lluita activa contra els robatoris de cicles, i al qual només hi poden participar les ciutats associades a la RCxB. És per aquest motiu que, finalment, Palma s’ha decidit a adherir-se.

L’acord, que previsiblement es votarà de manera favorable al ple de demà, es va gestar a la reunió que varen mantenir membres de PalmaEnBici.com i Biciutat de Mallorca amb el regidor Gabriel Vallejo, i s’ha vist reforçat per la intensa campanya per denunciar els robatoris de bicis desenvolupada per la ciclista urbana Nati de Grado.

Podem estar d’enhorabona i celebrar una nova victòria de l’activisme ciutadà, però tampoc no hem de baixar la guàrdia: l’adhesió a la RCxB no es pot quedar simplement en l’accés al servei del Biciregistre, ni en un acte de propaganda per part de l’Ajuntament -intentant fer veure que es prenen mesures per afavorir la bici-. Més aviat al contrari! Amb l’adhesió, Palma s’ha compromès a jugar a en una altra lliga, la de les ciutats plenament implicades en l’impuls de la bicicleta. I no és qüestió de quedar els darrers en aquest rànking.

Per posar un exemple meridianament comparable, tenim el cas de la ciutat d’Albacete. La confuguració urbana és força similar: radiocèntrica, semicircular -a Palma és la mar, a Albacete les vies del tren-, però amb la meitat de la població que nosaltres. Això sí: disposa de més de 47 km d’una xarxa ciclista envejable, que connecta la totalitat dels barris del centre, i un pla de mobilitat consensuat amb la ciutadania, enfocat a la millora continua d’aquesta xarxa. El nombre d’usuaris habituals de la bici a la ciutat manxega gairebé triplica el de Palma -en termes relatius-, tal i com va posar de manifest un estudi duit a terme per la OCU.

No entrem, doncs, en comparacions amb ciutats que son autèntics referents en matèria de mobilitat sostenible, com ara Sant Sebastià, Saragossa, Còrdova o Sevilla, que també pertanyen a la RCxB, i que en el cas de les ciutats andaluses assoleixen quotes modals d’entre el 9% i el 10% del total de desplaçaments urbans.

La Xarxa de Ciutats per la Bicicleta pretén que els seus membres “desenvolupin les millors pràctiques” i siguin “símbol de ciutats avançades en mobilitat sostenible”. És aquest el compromís que l’Ajuntament asumeix amb la ciutadania. Siguin conseqüents, senyors regidors!

Arran de la recent proposta de la Direcció General de Trànsit, de fer obligatori l’ús del casc ciclista a tots els àmbits -fins ara només ho era al viari interurbà-, s’ha encès la polèmica entre els partidaris i els detractors d’aquest sistema de seguretat passiva, i els fòrums i blocs d’Internet bullen amb unes discussions que, per desgràcia, no s’estan plantejant en els termes correctes -des d’un punt de vista científic-.

El primer d’aquests grans errors és l’abús d’arguments de tipus emocional o moralitzant, que difícilment ajudaran a crear una societat millor. Per exemple, podem llegir al Facebook de València en Bici:

“Tal vez no te parezca una barbaridad obligar a llevar cinturón de seguridad, pero de lo que se trata no es de si el Estado obliga cosas positivas o no, sino de si debe tener la capacidad moral para inmiscuirse en la vida privada de las personas.”

D’altra banda, tenim un cas moltíssim més greu, per la seva intenció clarament manipuladora i deslleial, per part de Maria Seguí (directora de la DGT) a una entrevista a la Cadena SER:

“He comentado que este es un borrador y que ahora tienen que hablar los grupos y permitirá hacer una reflexión: que en este caso concreto hay un grupo fundamental, que es el de los lesionados por traumatismos cráneoencefálicos, que tienen graves problemas cognitivos y que no pueden hablar. Ese es el colectivo que cada año acumula 5.000 personas más que por estar involucradas en un accidente de tráfico, sufre un daño cerebral que le incapacita, que le discapacita, para el resto de su vida.”

I és que resulta que, a més del poc fonament científic que té aquest recurs sentimental sobre els lesionats irreversibles, Maria Seguí ha inflat brutalment l’estadística: els 5.000 lesionats són en la seva immensa majoria automobilistes i vianants. Si hi hem de posar xifres, siguem rigurosos: pels traumatismes al cap i circulant en bici sense casc, tenim 9 morts, 56 ferits greus, i 129 ferits lleus l’any 2010. Sobre uns 3 milions d’usuaris habituals (ús diari o quasi diari) i 9 milions més d’usuaris de cap de setmana, no es tracta d’una xifra gens espectacular, com per justificar aquesta campanya tan intensa -i amb uns efectes secundaris tan negatius- per part de la DGT.

El segon gran error de plantejament d’aquest debat, és la incapacitat d’uns i d’altres per distingir entre una bona pràctica i una bona llei. I és que, sovint, les coses que ens poden beneficiar a nivell individual, són radicalment contraproduents si s’intenten imposar per llei -com pot ser el cas de la lluita contra la drogodependència-.

.
DUR CASC, UNA BONA PRÀCTICA

Que el casc ens pot salvar la vida en cas de caiguda és un fet que ningú pot posar en dubte. Parlam del sistema de seguretat passiva per excelència per als ciclistes. Només per això ja s’hauria de potenciar el seu ús, sempre que no sigui una excusa per oblidar altres mesures de seguretat vial -especialment, de la seguretat activa, de prevenció de l’accident-.

Però també cal dir que anar en bici no és una activitat especialment perillosa: als usuaris d’entre 18 i 55 anys la taxa d’accidents per km recorregut és inferior a la dels vianants (DGT, 2010), i  el nombre de lesions craneoencefàliques en cas d’accident és significativament inferior a la dels vianants i els cotxes -17% vs. 26% i 24% respectivament- (ONISR, 2005).

Aquestes xifres han fet que alguns col·lectius ciclistes s’hagin passat de frenada, i directament demanin “que no es fomenti el casc” -Las Palmas en bici, via Facebook-, o directament iniciin campanyes en contra de l’ús del casc com “Pregunta’m per què no duc casc” -València en Bici-. I, acte seguit, han entrat en la ‘batalla dels estudis’.

Els defensor de l’ús del casc indiquen que, d’acord amb la National Highway Traffic Safety Administration de Seattle, aquest element podria reduir en un 88% el nombre d’hospitalitzacions per accident -xifra posteriorment revisada i reduida al 69%-. Per la seva banda, els detractors indiquen que l’estudi no va normalitzar els resultats en funció de l’educació vial prèvia de l’accidentat, i del tipus de viari on es produí l’incident. Un posterior estudi (DiGuiseppi, Rivara, Koepsell and Polissar, 1989), a la mateixa ciutat de Seattle, deixà aquesta reducció d’hospitalitzacions en una xifra no significativa. Finalment, un meta-anàlisi (Attewell, Glase and McFadden, 2001) sobre tots els estudis en matèria de seguretat ciclista concloguè que “no existeixen evidències suficients per garantir que el casc augmenta la seguretat del ciclista”, tot i que reconeix que les lesions craneals greus podrien reduir-se -en el millor dels casos- un 15%, si es fan servir cascs ben dissenyats.

Per desgràcia, la batalla plantejada en termes de ‘casc sí / casc no’ deixa pel camí informació molt valuosa en matèria de seguretat vial. Els motius pels quals el casc, suposadament, no millora la seguretat ciclista són essencialment dos: la selecció sesgada de subjectes experimentals -els usuaris del casc normalment ja tenien un patró de conducta molt més prudent-, i la compensació del risc -la sensació de seguretat fa a l’usuari perdre el sentit del perill-. Tots dos casos mostren la gran importància que té la psicologia del ciclista, quan fa servir aquest element. A més, es pot veure clarament que els casos d’èxit es centren principalment en caigudes on no hi intervenen altres vehicles.

I tot això ens porta més enllà del debat maniqueu, ratificant que el casc per si mateix no és una protecció suficient, sinó que només serà eficaç amb una adequada educació vial i amb unes fermes polítiques de pacificació del trànsit. L’ús del casc es revela com a una bona pràctica, que ha d’anar acompanyada d’una actitut correcta mentre es pedala, d’una conducció vehicular defensiva, i de l’eliminació d’aquells riscs per als quals el casc no ofereix cap protecció -cotxes amb excés de velocitat-. És el que suggereixen altres estudis (Philips, Saqberg, Fyhri, 2011), que en ser menys polèmics no tenen la mateixa repercussió.

Podeu consultar tota la bibligrafia aqui.

.
L’OBLIGATORIETAT DEL CASC, UNA MALA LLEI

Com indicàvem al començament d’aquest article, una bona pràctica no es converteix necessàriament en una bona llei, especialment si no es prenen les pertinents mesures d’acompanyament i correcció. I és que una cosa és prendre la decisió un mateix, en benefici propi, i una molt diferent és prendre la decisió per uns altres, pretenent protegir-los d’un risc que ells mateixos no han percebut com a suficientment perillós com per a compensar el sacrifici.

És el cas del casc ciclista, molt especialment quan es pretén imposar-lo als ciclistes inexperts i eventuals. Perquè, no ens enganyem, tothom reconeix que dur el casc pot resultar incòmode, i per desgràcia molts valoren aquesta incomoditat de manera prou negativa com per abandonar l’ús de la bici. De fet, a Austràlia, la reducció del nombre d’usuaris per la imposició del casc ciclista fóu d’entre el 35% i el 40%.

Arribat en aquest punt, els partidaris de l’ús del casc solen prendre un discurs moralitzant, sobre la responsabilitat individual. Però aquestes xifres no representen una utòpica societat ideal, sinó la realitat d’un món imperfecte on les bones intencions sovint poden derivar en efectes colaterals terribles.

I aquí és on arriben els perversos efectes de segona ronda d’aquesta dràstica reducció del nombre d’usuaris! En haver menys bicicletes als carrers, desapareix el famós efecte Massa Crítica: el col·lectiu ciclista torna menys visible i els cotxes prenen menys precaucions, la gent torna més inexperta pel fet de no pedalar habitualment, etc. El resultat: augmenta el risc d’accident per aquells usuaris que continuen pedalant.

Per la seva banda, l’augment del sedentarisme i de la contaminació del trànsit suposen un perjudici molt superior en termes de salut pública, com va demostrar el professor Piet de Jong. Amb una efectivitat del casc del 15%, bastaria una pèrdua d’usuaris de només el 0,3% per acabar produint més morts i malalts crònics que sense haver imposat aquesta llei.

No entrem en els importantíssims efectes econòmics d’aquesta mesura, donat que empitjoraria notablement la nostra balança de pagaments, es destruiria bona part del teixit del petit comerç urbà, baixaria el rendiment escolar, i podriem perdre part dels 4.860 milions d’euros que suposa el cicloturisme a l’economia d’aquest país. Bona part dels més de 70 sistemes de bicicleta pública desapareixerien, suposant el malbaratament de milions d’euros més.

Tot això en un àmbit -l’urbà- on els ciclistes morts es poden comptar amb els dits d’una mà.

En definitiva, tot i que l’ús voluntari del casc pugui generar qualque controvèrsia, la seva imposició per llei és un desbarat que cap país del món ha aconseguit implantar amb èxit. I, en el millor dels casos, els nostres polítics hauran de rectificar, com ja va fer Israel.

La Directora General de Transit, Maria Seguí, jurant càrreg sobre el logo de BMW

A la fi ha vist la llum! Al llarg de la darrera setmana els diferents col·lectius interessats han pogut llegir l’esborrany del nou Reglament General de Circulació, que determinarà fortament el comportament de tots els usuaris de la via pública -des de camions fins a vianants, passant per cotxes, motos i bicis-. Es tracta d’un projecte legislatiu iniciat fa quatre anys, per l’executiu de Zapatero, i que quedà ajornat per la convocatòria d’eleccions anticipades al novembre de 2011.

És la segona vegada que es publica un esborrany: el primer el vàrem conéixer la passada legislatura, quan Pere Navarro dirigia la DGT. Amb el canvi de Govern, i l’arribada de Maria Seguí al màxim òrgan de seguretat vial, es va sotmetre el text a una profunda revisió, llençant continuament globus-sonda a la premsa -com ara la intenció d’exigir un carnet de conduir als ciclistes- al temps que ocultaven les seves intencions a les rondes de negociació.

Amb aquesta obscura estratègia no se’n podia esperar res de bo, i al final es confirmaren les sospites: la nova DGT s’ha venut completament a les exigències de les companyies automobilístiques -com ja havien fet prèviament els ministres d’Indústria i de Medi Ambient-. El creixent ús de la bicicleta s’ha convertit en una amenaça per aquest sector -vegeu l’article “Els joves donen l’esquena al cotxe”-, que ha apostat amb força per dinamitar la mobilitat sostenible. I, de moment, sembla que ho està aconseguint.

Si comparam els dos esborranys, podem observar canvis molt substancials. Així, per exemple, a l’antic esborrany podiem llegir:

“En vías con límite de 50 km/h o inferior, los ciclistas circularán por la calzada, pudiendo hacerlo por el centro del carril que corresponda a su destino.” (Art. 176.3)

La nova redacció d’aquest punt queda d’aquesta manera:

“2. En vías con límite de velocidad igual o inferior a 50 km/h, que dispongan de al menos dos carriles de circulación por sentido, los ciclistas circularán por la calzada y por el carril derecho, favoreciendo el tránsito del resto de vehículos que circulen a mayor velocidad. Podrán circular por los otros carriles cuando vayan a cambiar de dirección, o cuando lo precisen.

En las que dispongan de un carril de circulación por sentido, los ciclistas circularán preferentemente por la parte derecha del carril en la medida en que su seguridad y la de los otros usuarios lo permitan, favoreciendo el paso a otros vehículos.” (nou Art. 176.2)

En altres paraules: es margina al ciclista urbà de la calçada, obligant-lo a col·locar-se a la dreta per tal de deixar passar els cotxes. Aquesta posició que és totalment insegura per als usuaris de la bici (vegeu l’explicació d’EnBiciPorMadrid), ja que els col·loca fora de l’àrea de visió dels automobilistes. Però a la senyora Seguí sembla no importar-li: s’ha d’afavorir “el pas d’altres vehicles”, per damunt de la integritat física d’aquests perillosos perroflautas, que es creuen amb el dret a circular per la ciutat -dret que des de les companyies asseguradores s’està començant a posar en dubte-.

Però si per facilitar el pas dels cotxes la seguretat del ciclista no importa, a l’hora d’imposar el casc sembla botar a un primer pla (nou Art. 179.1). Ho podem llegir a l’exposició de motius: “se introduce la obligatoriedad de uso de casco en todo tipo de vías [...] con el objetivo de hacer posible que las bicicletas circulen por la calzada de las vías urbanas en un contexto de seguridad”.

L’Estat Espanyol es situaria així com a cas únic en tota Europa, i un dels poquíssims del món, on el casc és obligatori en qualsevol situació i contexte. De res serveix la nefasta experiència d’Austràlia i Nova Zelanda, on el nombre de ciclistes va caure en més d’un 40% i -curiosament- augmentà la taxa d’accidentalitat per kilòmetre recorregut, per la desaparició de l’efecte Massa Crítica.

En verd, països on no existeix cap obligació de casc ciclista. En vermell, països on està prohibit circular sense casc. La resta de colors imposen el casc a determinades situacions -menors d’edat, vies interurbanes, etc.-.

La Federació Europea de Ciclistes ja ha posat el crit en el cel, alertant del gravíssim impacte que aquesta mesura tindria en els més de 70 esquemes de bicicleta pública a l’Estat, i en els 4.860 milions d’euros que suposa el cicloturisme a l’economia espanyola.

Paradigmàtiques d’aquesta greu passa enrere foren també les declaracions de Mónica Colás, secretària d’Intervenció i Polítiques Vials: “la bicicleta no tindrà en cap cas la consideració de vehicle preferent”, com sí tenia durant l’època de Navarro. Tampoc els vianants s’han salvat dels atacs de la nova DGT, donat que Maria Seguí els responsabilitzà directament dels atropellaments que pateixen -en contrast amb la realitat de les estadístiques, que demostra que al 76,7% dels accidents greus i mortals no varen cometre cap infracció-.

La traca final d’aquesta tanda de despropòsits arribà ahir, en anunciar que s’elevaria el límit de velocitat a autopistes i autovies a 130 km/h, en línia amb el que reclamava la indústria de l’automòbil i en contra de les recomanacions de les associacions de víctimes d’accidents de trànsit -aval·lades per estudis que demostren que un 1% d’augment de la velocitat suposa un 4% d’augment de víctimes-. Un exercici cínic de populisme reaccionari, que s’inicià com a resposta a la limitació temporal de velocitat a 110 km/h de just fa dos anys.

Però aquests canvis de criteri no són cassuals. Més aviat semblen relacionats amb els famosos sobres de Bárcenas, ja que al mateix temps que es gestava aquest dur cop a la DGT, les principals cadenes de televisió privades (grup Antena 3 i Tele 5) iniciàren una campanya de desinformació en favor de l’obligatorietat del casc. Posició que no resulta extranya, tenint en compte que el sector automobilístic destaca clarament als seus ingressos publicitaris.

La pistoletada de sortida la donà la Fundació MAPFRE, el passat 5 de juny, amb la publicació d’un estudi que revelava que Espanya era el quart país europeu amb més atropellaments mortals de ciclistes. No passaren ni 24h -temps totalment insuficient per a una reflexió i un estudi seriosos-, quan Maria Seguí anuncià a tots els mitjans la seva intenció de fer obligatori l’ús del casc. I de seguida es posà en marxa la maquinària propagandística, començant per TVE i acabant per bona part de la premsa escrita. En molts de casos fins i tot es proposaven assegurances obligatòries, matriculació forçosa, pagament d’imposts de circulació, i altres ocurrències sense sentit. El cas més greu el podem trobar, fins i tot, a la ja citada enquesta de la Fundació MAPFRE, on una de les preguntes versava al voltant d’una hipotètica prohibició de circular en bici per la calçada, i a la publicació d‘una nota de premsa presionant al Govern per imposar l’obligatorietat del casc ciclista, basada en xifres i estudis (de la NHTSA) totalment desactualitzats i desacreditats per la seva faltade rigor científic, que fins i tot els seus autors han corregit fortament a la baixa.

El que sembla evident és que la indústria de l’automòbil -i sectors auxiliars- es troba amenaçada, i intentarà defensar els seus privilegis amb ungles i dents. En el cas de les companyies asseguradores, com ara MAPFRE, l’obligatorietat del casc és una excusa ideal per no haver de pagar indemnitzacions en cas d’accident.

Però la raó està del nostre costat, i mobilitzant-nos cada dia sobre les nostres dues rodes aconseguirem derrotar al monstre. Ara més que mai, pedalegem cap a un món més sostenible!

Moltes vegades els ciutadans ens queixam de la inacció dels nostres governants. L’Administració (sigui municipal, autonòmica, etc.) sembla una monstre inaccessible amb el qual és gairebé impossible enraonar i, molt menys, fer que percebi les necessitats de la ciutadania d’una forma directa, sense massa intermediaris i que li permeti una ràpida actuació. En el cas de l’Ajuntament ens trobam amb que aquest té encomanada una tasca i un caràcter que ha de ser, per pròpia naturalesa, molt més proper al ciutadà. És l’Administració que en teoria ha de respondre més directament a les necessitats ciutadanes, dins els àmbits de la seva pròpia responsabilitat competencial.

Tot i això, també és molt important tenir en compte la mobilització i la participació ciutadana per a que aquests processos esdevenguin veritablement útils i on els individus/col·lectius -i no només els grups polítics- puguin exercir una funció de control i reclamació en el cas que els governants no facin allò que se’ls ha encomanat.

Aquí és on rau la responsabilitat ciutadana i fa que, cada vegada, sigui més necessari que no ens conformem amb el paper de simples electors/contribuents, on únicament se’ns consulta cada quatre anys. És necessari que tots ens impliquem per lluitar pel model de ciutat que volem, i per fer valer els nostres drets i necessitats quan es veuen vulnerats o no atesos.

http://yamehanrobadolabici.blogspot.com.es/

Aquest és el cas de na Nati de Grado. Com ja anunciàvem des de PalmaenBici, a na Nati, històrica integrant del moviment Massa Crítica ara consolidat formalment en l’associació Biciutat de Mallorca, li han robat la bicicleta. Aquest fet, que pot semblar anecdòtic o fins i tot ridícul a alguns ciutadans (per exemple, aquells que arriben al seu despatx de Cort amb un Jaguar i es lleven el Rolex per passejar-se per Son Gotleu), per a Nati i la gran majoria de ciclistes de Ciutat no ho és.

Afortunadament na Nati no és precisament una persona que es rendeixi fàcilment. Basta pegar cop d’ull al seu bloc per saber que estam davant d’una dona amb coratge, que realitza moltíssimes activitats i que està implicada en múltiples moviments progressistes. Estam parlant, doncs, d’una activista? Molt probablement sí.

És per això que gràcies a ella hem pogut conèixer una realitat que sembla que molts de nosaltres -fins i tot els que empram la bicicleta habitualment- no n’érem del tot conscients. A partir d’una recerca incansable de la seva pròpia bici robada, na Nati ha elaborat una llista de més de setanta persones a les quals els ha desaparegut la bicicleta… en els darrers dos mesos i mig! Aquesta xifra és a totes llums inassumible en termes de seguretat ciutadana: quina ciutat es podria permetre el luxe que desapareixessin -atenent a la seva quota modal- una mitjana de sis-cents cotxes mensualment? Això provocaria una alarma social, i molt possiblement tots els palmesans posarien el crit en el cel. I, evidentment, l’Ajuntament de torn actuaria amb rotunda contundència: s’aplicaria la famosa frase de “rodarien caps” referida als responsables de la seguretat ciutadana.

El que passa, però, és que no estam parlant de cotxes: parlam de bicis. I quan parlam de bicis, ja sabem el que passa a la nostra ciutat d’ençà que governa el PP: els responsables municipals se’n freguen les mans, miren al sostre, somriuen amablement, ens diuen allò tan manit de “nosaltres tenim voluntat política per arreglar-ho”… El resultat final és que passen la pilota al tècnic municipal de torn, sense donar-li massa indicacions de com fer la seva feina ni, molt menys, demostrar-li la seva vertadera voluntat i contundència per arreglar determinades situacions.

Així i tot, la  nostra Nati -com a dona d’empenta que és- s’ha sentit amb més forces encara per reclamar amb més insistència que mai una major vigilància policial a les bicicletes estacionades davant els equipaments municipals. També ha realitzat nombroses gestions davant els responsables polítics d’aquest poliesportius i davant nombroses instàncies de la policia Local i Nacional. Tot plegat, queda ben recollit en un bloc creat amb aquest propòsit i un grup de facebook, que serveixen per canalitzar la frustració que suposa que et robin la bici. A més de convertir-se en un vertader reclam i altaveu de les persones que han passat pel mateix tràngol.

Tot plegat és un exercici de generositat, entesa des d’un plantejament ben simple alhora que humà: hom no vol que li passi a un altre el mateix que ha sofert un mateix. Per això na Nati ha contactat amb tantíssima gent i ha fet nombroses fotografies que il·lustren en el seu blog la multitud de casos de violentament de bicicletes.

Tot aquest camí va tenir un cert punt d’inflexió el passat 28 de febrer quan, com cada darrer dijous de cada mes, es celebra un Ple ordinari a l’Ajuntament de Palma. En aquesta ocasió, el grup municipal del PSIB-PSOE, a instàncies de la feina feta pels seus regidors José Hila i Antonio Donaire, va portar una nova proposta tendent a millorar les condicions de la bici urbana. Aquesta proposta, que reproduïm més abaix, pensam que no és gens sospitosa d’estar nodrida d’una especial càrrega ideològica ni suposa -al nostre entendre- un atac a les arques municipals i ni molt menys vulnera els drets d’altres ciutadans. Entenem que és una proposta de caire més aviat tècnic atès el seu especial baix perfil polític.

A l’hora de donar l’opinió sobre la proposta, fou la nostra Nati la que novament prengué la paraula per demanar, aquesta vegada en nom propi i de l’associació Biciutat de Mallorca – Massa Crítica, que l’equip municipal actuï decididament contra aquesta problemàtica dels robatoris de bicis, les conseqüències de la qual són l’evident i provada reducció del nombre de ciclistes del temor als robatoris.

Malauradament, i tot i que la proposta comptà amb els vots a favor del mateix grup municipal socialista i dels regidors del grup MÉS per Palma, fou tombada per la majoria del PP. L’argument emprat fou que precisament ja estan fent feina sobre aquest assumpte i que, per tant, no veuen convenient aprovar una proposta que està en la seva línia d’actuació. Costa de creure, vist el calvari que ha hagut de passar na Nati fins aconseguir ser escoltada per l’Ajuntament.

Durant la seva intervenció, el regidor de mobilitat Gabriel Vallejo informà que, com a gran novetat (tachaaaaan…), tenen prevista la incorporació de Palma al Registre Nacional de Bicicletes! El que sembla oblidar Vallejo és que el registre de bicis està aprovat des del passat 30 de març de 2012 (aviat farà un any…) i que formava part de l’articulat del reglament que el seu mateix equip aprovà a l’Ajuntament.

També explicà que de moment no és possible nomenar un responsable del tema de la mobilitat ciclista dins la seva Regidoria, però que des del seu departament treballen igualment en aquest tema. Una vegada més, hem de mostrar la nostra incredulitat ja que, en els darrers mesos,  les úniques propostes presentades en positiu per la mobilitat ciclista han estat impulsades per l’oposició. Això per no entrar en les deficiències dels ciclocarrers -denunciades una vegada i un altre des d’aquest bloc i pels conductors de l’EMT-, de la manca de determinació a l’hora d’impulsar el Bicipalma, i un llarguíssim etcètera de silencis, desinterès i retrocessos en matèria ciclista.

Esperem que gràcies al ‘renou’ que ha provcat na Nati, es generi prou interès per a tirar endavant iniciatives polítiques que tenguin una ràpida traducció a la ciutat. I no només des de la bancada socialista i eco-nacionalista, sinó també del partit que governa en solitari l’Ajuntament.

Aquest és el text de la proposta presentada pel grup municipal PSIB-PSOE en el passat Ple de 28 de febrer de 2013:

1. Implementar actuacions que permetin augmentar la seguretat i evitar els robatoris de bicicletes als espais municipals, i de manera especial en els poliesportius Germans Escales i Són Hugo.

2. Nombrar de forma urgent un responsable municipal que faci d’interlocutor entre els ciutadans i usuaris de la bicicleta per, no solament la denúncia dels robatoris de bicicletes, poder-li fer arribar totes aquelles incidències i propostes de millores sobre l’ús de la bicicleta i el desenvolupament de l’Ordenança Municipal Reguladora de la Mobilitat dels Ciclistes.

Les subvencions del Govern central persegueixen únicament perpetuar un model obsolet de mobilitat

Amb gran rebombori s’han presentat al llarg dels darrers dos mesos el nou pla PIVE -de renovació de turismes- i pla PIMA -de renovació del de vehicles industrials lleugers-, en l’enèsima versió del ja famos Pla Renove, que va ser clau per a consolidar a Espanya com a segona potència europea en indústria automobilística -just darrera d’Alemanya-

A l’exposició de motius, el Govern espanyol es justifica amb els arguments de sempre: es pretén reduir la nostra abultada dependència energètica i emissions contaminants gràcies a l’ús de cotxes més eficients, al temps que es dinamitza l’economia generant milers de llocs de feina i augmentant la recaudació d’imposts. Tot perfecte, com al miracle dels pans i dels peixos, i aquí pau i després glòria.

Però… algú s’ha mirat realment els números?

.
ESTALVI ENERGÈTIC, CAP NI UN!

Entrant en els detalls d’aquests meravellosos plans, podem començar pel rentat de cara verd, que fins i tot ha duit al Govern a incloure el pla PIMA dins del pressupost del Ministeri de Medi Ambient -i així poder pressumir d’invertir molt en naturalesa-. Resulta que aquests plans tenen l’anomenada eco-condicionalitat: només reben subvenció els vehicles amb “baixes emissions”, i a canvi de retirar de circulació els vehicles més antics de 12 anys.

Sembla ben pensat, si no fós perquè els nostres polítics tenen una noció molt elàstica del que significa “cotxe de baixes emissions”. Resulta que són subvencionables els automòbils de fins a 160 g CO2/km, un nivell que ja varem assolir fa gairebé una dècada gràcies als acords entre l’ACEA i la Unió Europea -que marcàven un objectiu de 140 g CO2/km per 2008-.

També a la base de dades de l’Institut de Diversificació i Estalvi Energètic (IDAE) podem comprovar com una gran majoria de models es troben per sota d’aquests llindars, fins i tot amb vehicles tot terreny i cotxes esportius de gamma alta. A més, cal recordar que recentment s’establí una exempció de l’impost de circulació a vehicles amb emissions inferiors a 120 g CO2/km. Com es pot justificar l’enorme passa enrera?

Cal dir que a nivell energètic les emissions de CO2 estan fortament correlacionades amb el consum de carburant. Per fer-nos a una idea, els 160 g CO2/km equivalen a un consum de 10 l de gasoil cada 100 km. Qualsevol persona que tingui cotxe entendrà que aquesta eco-condicionalitat no és gens ambiciosa: més aviat sembla una excusa per a subvencionar el malbaratament energètic i el manteniment d’un model de mobilitat obsolet.

.
DESTRUCCIÓ NETA DE RIQUESA I DE LLOCS DE TREBALL

La patronal de l’automòbil Anfac, que sembla ser l’única font d’inspiració del Ministeri, al·lega que aquestes subvencions serveixen per mantenir milers de llocs de treball. Segons les seves pròpies xifres, el sector de l’automòbil respresenta prop del 10% del PIB espanyol i compta amb uns 300.000 empleats a tot l’Estat. Només el turisme és una indústria més important.

Es tracta però d’un gegant amb peus de fang, que per sobreviure ha d’externalitzar els seus costs a la resta de la societat. Diversos càlculs estimen que la contaminació, els embusos constants en hora punta, les malalties cardio-respiratòries, el renou i els accidents de trànsit suposen uns costs externs d’entre el 7 i el 9% del PIB. Si hi afegim l’impacte negatiu sobre la balança comercial -de més de 40.000 milions d’euros, un 4% del PIB-, ens trobam amb una destrucció neta de riquesa totalment inassumible per a una economia en crisi.

La “Motor City” de Detroit, màxim exponent de la decadència industrial de l’automòbil.

Els mateixos estudis que l’Anfac presenta al Ministeri d’Indústria revelen que els 75 milions d’euros invertits per l’Estat en el primer Plan PIVE només serviren per salvar 4.500 llocs de treball. A raó de 16.000 euros per persona contractada, l’Administració podria contractar directament més persones desocupades que la indústria de l’automòbil, per realitzar tasques de millora mediambiental -en comptes de destruir el medi ambient-.

Una mica car, oi que si? Doncs amb el segon Pla PIVE, el Govern espanyo vol duplicar els ajuts per vehicle a la indústria automobilística!

.
I ELS ESTUDIS D’ALTERNATIVES?

El més decepcionant d’aquesta política de subvencions és l’absoluta discriminació que pateixen els mitjans de transport veritablement sostenibles. Qui vol desfer-se d’un cotxe vell, per passar al bus, a la bici o anar a peu no veu ni un cèntim d’aquests 190 milions d’euros (entre PIVE i PIMA). Tampoc aquells comerciants que volen comprar-se una cargo bike, en comptes d’una furgoneta. Es tracta d’uns diners que es regalen directament a la indústria de l’automòbil, a instàncies d’informes realitzats per la mateixa indústria, sense aturar-se ni un segon a avaluar raonablement les alternatives que hi poden existir.

190 milions d’euros donen per molt, sempre i quan s’inverteixin amb intel·ligència i no en obres megalòmanes. Una transformació tan radical i exitosa com l’eix cívic de Blanquerna va costar 2,5 milions: se’n podrien construir 76 a tot l’Estat en un sol any, amb tot el que això implica quant a millora de la mobilitat. Si entram en actuacions molt més modestes i realistes, però igualment efectives, com ara la creació de xarxes de viari ciclista -combinant carrils segregats i ciclocarrers-, instal·lació d’aparcaments de bicis segurs, i reordenació del viari en general per reduir l’espai públic dedicat al cotxe, el resultat pot ser francament espectacular.

També l’efecte dinamitzador sobre l’economia local, i el benestar ciutadà en general, seria revolucionari: milloraria sensiblement la nostra balança comercial i reduiriem el deute extern -vegeu l’article “Automòbil i crisi econòmica”-, es reduiria la factura sanitària sense retalls en el servei -vegeu “Cada ciclista estalvia 423 euros en despesa sanitària”-, es crearia un ambient més favorable per a l’apertura de petits negocis -vegeu “La mobilitat sostenible, aliada del petit comerç”-, fariem desaparéixer bona part del fracàs escolar i augmentaria la capacitat d’aprenentatge dels nostres fills -vegeu “Anar en bici al col·legi millora la concentració dels alumnes”-, i les nostres ciutats serien més competitives per atraure els joves talents creatius i resta de capital humà -vegeu “Les ciutats adaptades a la bici son més atractives per als negocis” i “Els joves donen l’esquena al cotxe”-.

Però tal volta és exigir molta altura de mires a un Govern que no es caracteritza per la seva sensibilitat ambiental. Com a mosta, Arias Cañete, Ministre de Medi Ambient, és propietari de set cotxes i accionista de diverses empreses petrolieres. Una de les seves primeres mesures va ser intentar relaxar la normativa de contaminació atmosfèrica, en contra de les recomanacions de l’OMS i la UE.

Una vegada més, toca lluitar des d’abaix per una societat més democràtica i sostenible, denunciant la malversació de fons públics en subvencionar models de mobilitat obsolets, i pedalant cada dia al lloc de feina o el centre d’estudis. Entre tots ho aconseguirem!

BICIS CONTRA LA CRISI!

373.000 milions d’euros anuals. Aquesta és la factura total de l’automòbil a Europea. La que no paguen els automobilistes, sinó tots els contribuents -inclosos els que no tenen cotxe- i fins i tot les generacions futures.

L’automobilista és una bestiola rara. De vegades s’auto-considera com una ovella xollada per l’Estat, encara que generalment es veu com una “vaca lletera”. Quan l’escoltes, sembla com si amb tants imposts que paga és ell qui financia les inversions públiques necessàries a la utilització del seu cotxe -construcció i manteniment de carreteres i autopistes-, i que a més l’Estat s’endú una bona tallada extra per la cara.

És mes, alguns automobilistes estan convençuts de que són ells els que mantenen a la societat, són ells els que sostenen la seguretat social o les “ajudes socials als necessitats”. Uns autèntics filantrops!

Doncs no! Sentim molt haver de repetir-ho: els automobilistes no paguen ni tan sols les despeses que l’automòbil li està generant a la societat. Un estudi de la Universitat Tècnica de Dresden ens recorda que cada automòbil matriculat a Europa produeix cada any com a mitjana uns 1.600 euros de despeses no cobertes. La suma total representa 373.000 milions d’euros a l’any.

Com és això? I quins són aquests costos que els automobilistes no paguen? Doncs… el soroll, la contaminació, el canvi climàtic, els accidents de circulació, etc. Perquè si l’automobilista paga uns elevats imposts quan compra combustible, l’assegurança del cotxe, els peatges, les multes, etc. no paga els murs anti-renou, ni les cures als malalts crònics per la contaminació, o dels accidentats. Quant al canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat, ni en parlem.

Llavors qui està pagant tot això? L’estudi alemany ens ho recorda: “les persones que viuen al costat de carreteres principals, els contribuents, les persones majors que no tenen cotxe, els països veïns, els nens, els néts i totes les generacions futures subvencionen el trànsit actual”. 

Fixau-vos en el final de la frase: “subvencionen el trànsit actual”. De fet, els automobilistes no són més que “persones assistides”, “paràsits”… Són exactament el contrari del que molts d’ells declaren: “estic treballant durament per pagar uns imposts amb els que estan mantenint a tots aquests fracassats que no foten ni brot!”. Pobres automobilistes…

Però de fet ni tan sols paguen els danys que ocasionen: és la resta de la societat la que els ha de pagar. Els “sense-cotxe”, i -molt més greu- els nens i les generacions futures que heredaran un món putrefacte. Però els importa un be negre mentre es pugui anar a 140 per les autopistes! 

Crec que és el moment de tenir un discurs veritablement de dretes! Ja basta de subvencionar a aquests fracassats del cotxe! Els hi hem de treure les subvencions, i que els paràsits es posin a treballar d’una vegada! (És a dir, a treballar prou per pagar els danys que provoquen). Els automobilistes són uns hippies drogodepenents del cotxe: Que facin feina d’una vegada! Es van quedar enganxats durant els anys 1970, com si no se’ls hagués passat l’efecte d’una mala presa d’LSD.

Ni els ciclistes ni els vianants ens aixecam cada matí a treballar perquè aquests inútils puguin anar amb cotxe. Així que és senzill. Cal dir-li a cada automobilista: o t’estimes aquest país, o fots el camp! I si veritablement l’estimes, paga per tots els danys que estas produint al país i als seus habitants!

Així doncs quan arribi el moment de fer la declaració a hisenda hauríes d’afegir-hi 1.600 euros més, per tal de pagar el que deus a la societat per l’ús del teu cotxe. O ves-te’n a una altra banda amb el teu cotxe!

Traduït de Carfree.free.fr 

Sembla que en els darrers mesos els grups polítics amb representació a l’Ajuntament de Palma volen avesar-nos a un curiós costum pel que fa a l’hora de legislar i aportar iniciatives tendents a millorar la implantació de la bicicleta a Ciutat. Dic curiós perquè, si en una situació “normal” correspondria al govern municipal, amb majoria absoluta del PP, capitanejar les iniciatives polítiques dins el seu àmbit de l’exercici de l’administració municipal, resulta que, contràriament a això, són precisament els partits de l’oposició els que estan fent la feina a Isern pel que fa a aportar propostes relatives a millorar la mobilitat en bicicleta.

Com ja es va anunciar en aquesta pàgina, no fa massa que Cort va aprovar una iniciativa consistent en oferir una alternativa segura al problema de l’aparcament de les bicis al carrer. La proposta, que es va pair en aquest mateix bloc i que després va ser recollida simultàniament pel grup municipal del PSIB-PSOE i de la coalició PSM-IV-ExM, fou finalment aprovada en el passat Ple de 29 de novembre (tot i que en certa forma desvirtuada pel grup municipal del PP, que n’eliminà dos dels pàrquings amb un potencial interès -Via Roma i Antoni Maura- i establí uns preus que són clarament excessius ja cauen en l’errada de comparar la despesa que provoca una bici amb la que es pot atribuir a un cotxe).

En el mateix Ple s’aprovaren altres tres propostes del grup Socialista, aquesta vegada per unanimitat: recolzament de l’Ajuntament a les iniciatives veïnals per la creació de pàrquings de bicicletes; augmentar el nombre d’enganxaments fixes a la calçada i voravies d’aquells carrers on és difícil aparcar la bici a un element del mobiliari urbà; i evitar la perillositat de l’actual tram del ciclo-carrer en el seu pas per la zona de Porta de Sant Antoni.

Aquesta passada setmana, l’agenda de política municipal també ha estat ben carregada d’actualitat ciclista. Gràcies a la pressió realitzada novament pel Grup Municipal Socialista, Cort finalment ha rectificat i ha decidit modificar la partida pressupostària dedicada al manteniment del servei Bicipalma el qual preveia, en la seva primera versió del Pressupost Municipal per l’any 2013, una nul·la dotació a la bicicleta pública. Ara, l’equip municipal se’n desdiu i l’ha incrementat fins a 432.000 euros. Com a primer símptoma de la seva rectificació, dies abans ja havia anunciat augmentar en cent vehicles el servei de Bicipalma per tal de pal·liar la manca de bicis públiques a disposició dels usuaris.

Com a colofó d’aquesta activitat política en favor de la bicicleta, ha estat el PSIB-PSOE el que novament a pres el protagonisme, aquesta vegada perquè ha vist aprovades per unanimitat la bateria de tres propostes presentades davant la comissió del Ple de desembre tendents a millorar la seguretat de les bicicletes.

La primera mesura es centra en forçar la creació del registre de bicicletes (regulat dins l’ordenança ciclista dictada per l’Ajuntament el passat mes d’abril de 2012 però que encara no s’havia posat en funcionament). Amb aquest registre es pretén assegurar la recuperació de les bicicletes en el cas de que siguin retirades per part de la policia local o que, a causa d’algun acte vandàlic o robatori, apareixin a altres indrets de la ciutat. La seva identificació permetrà al seu usuari poder recuperar-les i exercir així el seu dret a la propietat privada. A més, garantirà l’origen dels vehicles en el cas de transaccions de compra-venda de bicicletes de segona mà.

 Evidentment, aquesta mesura res té a veure amb la polèmica iniciativa de l’ajuntament d’Alcúdia de crear unes “matrícules” per a bicicletes. El que es tracta aquí és que Palma habiliti un registre on s’hi puguin vincular els propietaris de les bicicletes amb els seus propis vehicles mitjançant l’aportació de dades personals de l’usuari i el número de bastidor i altres referències físiques del cicles. A més, seria molt recomanable que el consistori palmesà s’adherís a la iniciativa del Registre Nacional de Bicicletes, una mesura que permetria crear una base de dades unificada d’aquells usuaris que voluntàriament vulguin inscriure els seus vehicles i que reforçaria la seguretat, alhora que permetria obtenir moltes dades sobre l’ús de la bici a l’estat espanyol. Com a segona iniciativa, els socialistes demanen que aquesta obertura del Registre de Bicicletes vengui acompanyada d’una campanya ciutadana que doni a conèixer aquest servei i que animi als usuaris interessats a inscriure-hi els seus cicles.

Finalment, també han aconseguit que s’engegui una altra campanya, aquesta vegada a nivell policial, per garantir la seguretat a un nivell més específic: optimitzar la vigilància dels aparcaments exteriors de bicicletes i eradicar pràctiques tan nocives i desincentivadors de l’ús de la bicicleta com són els robatoris provocats per delinqüents que operen individualment o organitzats i que abasteixen a algunes de les xarxes de compravenda de bicis de segona mà que ininclouen bicicletes robades.

En conclusió, crec que els ciclistes de Palma ens podem felicitar per tot plegat ja que són un bon grapat de mesures que van totes en la mateixa direcció: crear un clima el més favorable possible per a la consolidació de la bicicleta com una forma de desplaçament habitual dins la ciutat.

La bancada del PP a Cort sembla buida d'idees ciclistes

A més, això hauria de fer reflexionar al batle Isern (i més concretament al regidor de mobilitat, Gabriel Vallejo) si realment li convé continuar amb aquest paper de convidat de pedra davant el caramull de propostes, activitats de conscienciació, creació d’opinió, etc. que estan realitzant, des dels seus propis àmbits d’actuació, nombrosos col·lectius de Palma: tots els grups polítics de l’oposició municipal i d’altres, també de color progressista, però que no compten amb representació institucional; l’associació pro-bici Biciutat de Mallorca-Massa Crítica; aquest mateix blog; i, sobretot, l’important i creixent nombre de ciutadanes i ciutadans que reclamen una major implicació municipal amb la bicicleta.

Ja és ben hora que l’equip de govern municipal comenci a liderar iniciatives que de veritat solventin els problemes reals dels ciutadans que es desplacen diàriament amb les seves bicicletes enlloc d’intentar posar pals a les rodes a la imparable marea ciclista que envairà, tard o d’hora, la ciutat. És qüestió de proposar-s’ho i d’obrir una mica la ment a la realitat incontestable de molts dels postulats que aboguen per una mobilitat sostenible, un fet que no és estrictament de d’esquerres (basta veure el darrer exemple de  Londres) i que ben planificat i estructurat, pot implicar a tota la ciutadania sense la necessitat de crear conflictes artificials que trenquin la convivència entre vianants, ciclistes i automobilistes.

Traduït del bloc Bicicletas, ciudades y viajes

No ens podem continuar mossegant la llengua. No tenim dret a tenir als nostres menors fermats per més temps. Cal donar-los la confiança que ens van donar a nosaltres a la seva edat en ciutats que eren, sens dubte, més perilloses.

Portem massa temps inculcant por i oferint protecció als nostres menors, per tenir-los controlats, caçats, domesticats. Però ells són salvatges, els encanta assilvestrar-se i, sobre tot, els encanta anar al seu aire, sense supervisors ni vigilants. Creiem, i potser no ens falta una mica de raó, que donant-los corda es desbocaran, i per això mantenim la corretja tensa, i ens autojustificam dient que és el costum del nostre temps i que, quan tothom fa el mateix, és millor seguir el corrent, perquè els nostres no siguin els rars.

Però els hem preguntat a ells? Ens hem preocupat a saber què pensen els menors a les mateixes edats a les quals nosaltres fèiem el que ens rotava per tota la ciutat? No. Aquest és el truc. Així tenim la certesa. Total, són nens i no saben el que volen. Nosaltres sí.

Porto uns quants anys preguntant-li-ho en diversos centres de primària i secundària i em donen invariablement la mateixa resposta: “Els meus pares no em deixarien”. Els motius només els sospiten. Els joves del nostre temps viuen majoritàriament en les escletxes de llibertat que els deixen els seus pares, sense gaudir plenament de la seva condició de xavals i xavales, sense insolència, sense tenir l’oportunitat d’equivocar-se, de cagar-la encara que sigui una mica. I som tan estúpids que creiem que aquesta falsa seguretat amb la qual els tenim entre cotons els donarà l’èxit en el futur.

Doncs jo crec que no. La confiança només s’adquireix amb autonomia, només s’adquireix en la incertesa, només s’adquireix en la capacitat de gestionar el risc, en la capacitat de superar la por. Per a això, com en moltes altres coses, la bicicleta es revela com una gran eina. Perquè ajuda a afermar-se, a relacionar-se amb els altres en l’ús del carrer, a adquirir destresa, a defensar els drets amb dignitat, a saber disculpar-se, a conquerir la independència personal, a guanyar autonomia. Apartar als nostres nois i noies de les seves bicis a una edat és llevar-los tot això.

No siguem tan irresponsables, deixem que els nens i els joves descobreixin el món pels seus propis mitjans i donem-los eines per a això, perquè sinó aquest sobreproteccionisme tindrà unes conseqüències terrorífiques i ens tocarà presenciar-les i sofrir-les nosaltres mateixos, que ho hem anat alimentant. I si no al temps.

Record que, en aquells temps cada vegada més llunyans, la gent que provenia d’un estil d’educació més proteccionista, els que tenien menys carrer, eren els més perillosos de tots. Per la seva ansietat, per la seva falta de judici, de sentit comú. I eren els que es pegaven les castanyes més fortes. En bici també.

AFEGIM UN PETIT VIDEO, EN UNA LÍNIA SIMILAR:
“5 coses perilloses que hauriem de permetre fer als nostres fills” Subtitulat en castellà