PalmaEnBici

• Consideren l’obra “un atac letal a la darrera àrea rural de Palma” i que s’ha optat per “l’opció més costosa i impactant”.
• El finançament -de més de 20 milions d’euros- s’emmarca dins del Conveni de Carreteres, signat amb l’Administració Central.

Fa pocs dies es varen iniciar les obres de construcció d’un nou accés al barri del Molinar, des de l’Autopista de Llevant. Tot i que la millora dels accessos ha estat una reivindicació històrica dels veïns -que fins ara havien de passar pel Coll d’En Rebassa o baixar fins al Portitxol-, l’associació ecologista i l’Assamblea de Joves qüestionen la forma en que s’ha executat.

“El projecte representa un atac letal a aquesta darrera zona rural no urbanitzable que hauria d’haver-se mantingut com a tal, preservant els usos agrícoles i ramaders”, explica Margalida Ramis, portaveu del GOB. “Amb aquestes obres s’inicia la destrucció d’aquest espai on també -recordem-ho- està previst el desenvolupament de la urbanització de Son Bordoy, impulsada pel Govern. Tant un projecte com l’altre no representen solucions adaptades a la realitat actual d’aquesta zona del Molinar, sinó a l’interès de continuar impulsant la construcció de grans infrastructures que, en moment com l’actual, deixen d’estar justificades”, sentencia.

Ecologistes i joves indiquen que aquesta proposta no garanteix posar fi a la gran quantitat de vehicles que passen cada dia pel barri. “Més aviat pot tenir l’efecte contrari”, per l’efecte crida que podria generar. També recorden que l’any 2010 tots els grups polítics de Cort donaren suport a ampliar la protecció de l’espai rural del Molinar. Una protecció que amb aquestes obres queda compromesa.

Finançament de 20 milions del Conveni de Carreteres

Les obres consisteixen en la construcció d’una macro-rotonda elevada i l’obertura d’un nou vial que travessa tota l’àrea rural “sense respectar els camins ja existents ni determinats elements patrimonials existents a la zona”, tal i com es pot comprovar al planol de capçalera.  Aquestes obres varen ser adjudicades a la UTE FCC Construcción, SA i Amer e Hijos, SA. el mes de gener d’enguany i tenen un cost previst de 20.299.331,10 euros, que s’emmarquen dins del finançament del Conveni de Carreteres, signat amb l’Administració Central com a compensació pel deute històric amb les Balears.

Per als ecologistes resulta vergonyós que aquests diners es destinin a obres com aquesta, mentre s’abandonen projectes de mobilitat sostenible com el del Tren de Llevant que necessiten “aproximadament el mateix pressupost per finalitzar-se-”. Cal recordar que les obres del Tren de Llevant també havien de ser finançades per l’Administració Central -amb el Conveni Ferroviari- però que el mateix Ministeri de Foment va cancel·lar unilateralment adduint falta de pressupost.

D’altra banda, dins del mateix Conveni de Carreteres es podrien finançar altres obres més interessants des del punt de vista de la mobilitat sostenible, com ara el projecte del Col·legi d’Arquetectes per al Passeig Marítim, que amb els diners que costa aquest accés podria executar-se en tot el tram entre el Portitxol i Antoni Maura.

Hi ha alternatives

Tot això deixa palès que, segons explica Marcel Pich de l’Assemblea de Joves del Molinar, “s’ha escollit l’opció més costosa i més impactant” -qui sap si per embutxacar-se majors comissions- i que “n’hi ha d’altres opcions que no suposen un atac al territori i que són més fàcils d’executar”. En aquest sentit, Marcel destaca:

• Millorar el transport públic i establir una zona ACIRE per a un Molinar amb menys vehicles i on els veïns tenguin prioritat.
• Solucionar l’accés a l’alçada del Palau de Congressos. “Una rotonda regularia millor el trànsit i evitaria haver d’entrar al polígon de Llevant per accedir al Molinar quan es ve de l’autovia de Llevant”, destaca el jove.
• Nous accessos: al Portitxol i al carrer Cuba o Ciutat de la Plata. “Serien mesures que no tendrien cap impacte territorial”.
• Millorar l’accés del Coll d’en Rebassa amb el Camí Fondo. “El carrer Guasp és una sortida molt emprada pels veïns de la zona oriental del Molinar. Amb algun canvi de direcció i adequant el carrer, l’accés milloraria”.

El que sembla evident és que idees no en falten, i que el jovent d’avui en dia comença a participar a la vida pública amb una visió crítica i ben documentada. És una passa fonamental per millorar la qualitat democràtica de les illes!

FONT: Gob Mallorca i elaboració pròpia

L’experiència d’Austràlia demostra que l’ús de la bicicleta pública es redueix fins a un 97% quan s’imposa el casc ciclista

La bestiesa de la setmana. No es pot titllar d’altra manera l’esperpèntica proposta de la companyia asseguradora MAPFRE per tal de defensar el que és indefensable: que la imposició del casc ciclista milloraria la seguretat dels ciclistes sense afectar seriosament al nombre d’usuaris. I és que en la seva improvitzada campanya pro-casc obligatori  han deixat massa arguments a l’atzar i a les ocurrències, com és el cas de la gestió d’aquesta mesura en els sistemes de bicicleta pública.

Tal i com denunciàvem fa unes setmanes, la imposició del casc ciclista als sistemes de lloguer públic de bicicleta -com per exemple el ‘BiciPalma’- podria suposar una redució de fins al 97% del nombre d’usuaris, tal i com evidencia l’experiència d’aquests sistemes a les ciutats de Brisbane i Melbourne. I un dels principals motius d’aquesta debacle és la percepció de que compartir el casc amb gran quantitat d’usuaris desconeguts pot suposar greus problemes d’higiene, tot i que també n’influeixen uns altres.

Davant aquesta evidència tan clamorosa, a Jorge Fernández -membre de la Fundació MAPFRE- no se li va ocórrer millor idea que proposar l’ús de gorretes d’usar i tirar com les dels hospitals, per protegir els cabells d’uns cascs bruts i deteriorats per l’ús compartit i la exposició a actes vandàlics.

La reacció a les xarxes socials fou completament hilarant, sorgint tot tipus de fotomuntatges i acudits ridiculitzant aquesta pifia. Però el que tot això ens demostra és que, lamentablement, qui està planificant la suposada ‘seguretat’ per als ciclistes no té ni la més mínima idea del que suposa anar en bici.

De fet, de les 17 entitats que defensen l’obligatorietat del casc a l’Estat Espanyol, 10 són representants directes de la indústria automobilística. I pretenen decidir per nosaltres!

No té cadena, però sí una estructura d’alumini molt resistent i rodes antipunxaments. I a més és una bicicleta elèctrica. Està pensada per ser un mitjà de transport públic en ciutat. El seu disseny va guanyar un premi i tenien un encàrrec: fabricar fins a 11mil unitats. El client era l’empresa de transports públics de Dinamarca. Tot semblava anar bé però va arribar el problema: per fabricar-la, aquesta empresa catalana necessitava una mica més que la idea, el finançament. I no l’han trobat.

Sense diners ni ajudes les bicicletes no podran fabricar-se al nostre país, cosa que hagués generat molts llocs de treball. Tristos per l’oportunitat perduda, els veïns escriuen missatges de recolzament en els cristalls de l’empresa. Als inventors no els quedat una altra que vendre la llicència. I és una empresa holandesa la que desenvoluparà la idea i fabricarà les bicicletes.

A la fugida de cervells ara se li suma també la fugida d’idees.

FONT: Yahoo!

Poc abans havia transportat les bicis d’uns turistes, deixant palesa la discriminació racial
La llei de transports, en fase d’exposició pública, no garanteix el dret a transportar bicicletes als busos del TIB

Estació Intermodal, 9:00 h. Un jove immigrant vol agafar el bus cap a Sóller, per anar a fer feina. Com l’aturada del bus cau lluny del centre de treball, necessita dur la bicicleta. Així que decideix que l’embarcarà al maleter, com de fet fan molts de cicloturistes. Però quina és la seva sorpresa quan el conductor del bus es nega a obrir-li el segon maleter, donat que el primer estava ple.

Davant aquesta més que evident discriminació, el jove truca als guàrdies de seguretat per fer valer els seus drets. Aquests es mostren comprensius, però a l’hora impotents: si el conductor es nega, ells no poden fer res. I és que l’actual Llei de Transports dona un complet poder discrecional al conductor a l’hora d’admetre objectes voluminosos, com ara una bicicleta. D’aquesta manera, un conductor racista pot discriminar a un ciclista pel simple fet de ser negre, enfront dels privilegiats cicloturistes nòrdics.

Cal assenyalar, però, que aquesta Llei de Transports es troba actualment en revisió, com vàrem anunciar el passat estiu a PalmaEnBici.com. L’avantprojecte es troba disponible a la pàgina web de la Direcció General de Transports de la CAIB, i abunda en les greus mancances de la llei vigent -especialment respecte de les bicis-, perquè tal i com va reconèixer el conseller Company el seu objectiu principal és evitar que s’acabi de construir el tren de Manacor a Artà.

Concretament, podem llegir a l’article 14.f (“Deures”):

f) No portar objetos que por su volumen, composición u otras causas puedan incomodar o supongan peligro para otros usuarios o para el medio de transporte

Queda a criteri del conductor jutjar quins volums, composicions o similars poden suposar una molèstia per a la resta d’usuaris. Com si és un simple entrepà de xoriç a la motxila d’un excursionista, que per la seva forta olor sovint resulta desagradable. Aquesta arbitrarietat és la que dona peu a episodis de discriminació racista, o de qualsevol altre tipus, com el que hem denunciat.

Per la seva banda, a l’article 13 (“Drets”) no es fa cap menció a la possibilitat de transportar ni tan sols equipatge, cosa que compromet molt seriosament la nostra capacitat d’acollir un turime responsable, usuari del transport públic. Irònicament, el Govern de Bauzà justifica amb motius ambientals les noves taxes sobre les empreses de lloguer de cotxes, però no pren cap mesura per garantir l’existència d’una alternativa viable per a la gent que visita les Illes.

Queda en evidència, una vegada més, que els nostres governants no tenen cap tipus de model o d’estratègia a llarg termini per a les Balears. Just aspiren a mantenir-se aquests 4 anys al poder, aixecant cortines de fum amb polèmiques absurdes per intentar tapar la seva nefasta gestió.

 Controvèrsia al voltant dels fets:

Segons ens han informat alguns lectors, els fets podrien haver estat fruit d’un malentès entre les parts. D’acord amb aquesta versió, el conflicte s’ha produït per l’existència d’una rampa per a persones discapacitades a un segon maleter, on tot i haver-hi tècnicament espai suficient per a la bici, aquesta no es podia guardar allà per si era necessari fer-ne ús de la mateixa.

Per la seva banda, l’autora de la primera denúncia manifesta que la fotografia de la rampa per discapacitats correspon a un altre model de bus (compareu les dues fotos), i que al model de la línia Palma-Sóller hi havia espai més que suficient per transportar la bicicleta.

Aquesta és la seva versió dels fets:

Creo que de mí no ha salido en ningún momento la acusación de racismo. Solamente expliqué los hechos de manera objetiva aunque, lo reconozco, escueta.

Lo que pasó exactamente fue lo siguiente:

Al llegar a la estación de autobuses, delante del maletero estaba el chico de la foto esperando al conductor para que lo abriese. Un poco más tarde llegaron unos turistas cargados con maletas y, al cabo de unos minutos, el conductor.

El chico le pidió que abriese el maletero para meter la bicicleta y, con malos modos, el conductor le dijo que ahí los turistas tenían que meter las maletas. Llamó a los extranjeros y les abrió el maletero.

Cuando hubieron metido sus maletas, el conductor le dijo al chico que no podía meter la bicicleta, porque no puede ir con maletas. El chico le pidió que abriese otro de los dos maleteros del autobús y el conductor, sin dar motivo alguno y de muy malos modos se negó.

Empezaron a discutir y llegaron los de seguridad, que le dijeron al chico que no podían hacer nada porque en el bus manda el conductor y no ellos. El conductor subió al autobús y el chico seguía hablando con los de seguridad (momento de la foto). Yo me acerqué y oí que le decían que pusiera una reclamación, que ellos testificarían a su favor. Yo le dije exactamente lo mismo, al igual que otra pasajera que también se acercó. Esta última comentó que este chico coge el bus cada día para ir a trabajar, y que el conductor “siempre es un borde”.

No sé si el conductor no quiso abrirle otro maletero porque no podía (el bus iba bastante vacío y, en ese caso, los turistas podrían haber llevado con ellos las maletas sin problemas), porque estaba de mal humor, porque este chico era negro o porque era un inmigrante. Lo que sí sé seguro es que las bicicletas pueden ir en el maletero (hoy mismo otros turistas han metido 4 delante mío en la misma línea de autobús) y, desgraciadamente y lo padecemos yo y muchos cada día, en Mallorca parece que los turistas tienen más derechos que los habitantes, y muchísimos más que los inmigrantes extranjeros.

En qualsevol cas, amb independència de quina de les parts tingui la raó, cal reafirmar que amb l’actual redacció de l’Avantprojecte de la Llei de Transports es podrien produir fets com aquest de forma repetida, donat que no es garanteixen ni el dret a transportar equipatge ni, molt menys, el dret a transportar bicicletes. Pel que fa a aquestes darreres, cada conductor aplica el seu criteri personal, donant-se nombrosos casos on fins i tot havent-hi espai suficient es nega l’accés a les bicis.

Les radials de Madrid acaparen el gruix de les inversions fallides

La reducció de la despesa pública s’ha convertit en els últims anys en el “mantra” que guia totes les mesures econòmiques del Govern del PP. Les conseqüències socials d’aquesta política estan deixant darrere un dany social brutal a l’Estat Espanyol. Però mentre Brussel·les pressiona perquè s’incrementin aquestes retallades socials -ara en matèria de pensions- i es redueixin encara més els drets laborals dels treballadors, passen gairebé desapercebudes algunes accions polítiques del Govern amb conseqüències econòmiques importants, la finalitat de les quals és més que qüestionable. Entre elles està el rescat de les autopistes de peatge construïdes en les últimes dècades i que es troben a la vora de la ruïna. El Ministeri de Foment prepara la constitució d’una societat de capital majoritàriament públic per quedar-se amb les autopistes i el seu deute, quantificat en més de 3.000 milions d’euros.

Durant l’època de bonança econòmica es van construir autopistes innecessàries. La seva construcció estava desaconsellada per informes que qüestionaven que hi hagués tràfic que la justifiqués, però es van fer oïdes sordes a aquests diagnòstics. Fent bona la frase que al nostre país es van construir “aeroports sense avions, trens sense passatgers i autopistes sense tràfic”, ens trobem amb vies com les radials de Madrid R-3, R-5 i R-4, l’autopista Madrid-Toledo, l’Ocaña-La Roda o la Cartagena-Vera, totes elles en concurs de creditors. I no són les úniques autopistes en dificultats econòmiques.

La política de construcció d’infraestructures innecessàries és un altre dels grans errors del nostre país. Si l’aeroport de Castelló s’ha convertit en el símbol dels aeròdroms innecessaris, aquestes autopistes són exemple del que mai s’hauria d’haver fet. D’una despesa innecessària que ara ens escanya.

A més de la despesa econòmica, la construcció d’aquestes infraestructures es va fer moltes vegades a costa d’un brutal impacte sobre el medi ambient. Tal com denuncia Ecologistes en Acció: “Cap d’elles ha arribat a la meitat del trànsit previst, i moltes d’elles estan en nivells propers a la desena part de les seves previsions, cosa que reflecteix de forma nítida el brutal error que va suposar la seva construcció”.

Però arribats a aquest punt la qüestió és que l’Estat no hauria d’assumir deute d’aquestes autopistes. Res pot justificar que, enmig de retallades a la sanitat o l’educació, es gastin milers de milions d’euros en rescatar unes autopistes innecessàries. Ni hem de pagar entre tots aquest ruïnós negoci, ni per descomptat seguir repetint els mateixos errors.

FONT: Huffington Post / Juan López de Uralde

La darrera setmana ha estat intensa quant a actualitat sobre l’Empresa Municipal de Transports (EMT). Tot comença amb l’anunci, a so de bombo i platerets, de la recuperació del superàvit a la companyia local de busos. “S’allunya el fantasma de la suspensió de pagaments”, com titularen el gruix dels mitjans de comunicació, tot ignorant que aquesta suposada amenaça realment era això: una fantasmada. Una fantasmada de l’Ajuntament per justificar els retalls en el servei i la implantació d’unes tarifes abusives.

Ja ho varem denunciar el passat mes de juny, amb motiu de la recapitalització de l’ens públic: es retallen les aportacions de subvenció al transport públic -com ara els 1,5 milions que contemplava la Llei de Capitalitat o el milió que rebia del pressupost municipal-, generant sistemàticament un forat als comptes anuals, per finalment garantir la continuitat del servei per la via de la recapitalització.

Pel camí s’aconsegueixen dues coses: amagar el dèficit públic dels ulls de la ciutadania -venent la moto del “som bons gestors”-, i provocar una situació d’alarma social que permet aplicar qualsevol retall imaginable i donar la culpa a “l’herència rebuda”.  Tot sigui per no anomenar a les coses pel seu nom: autèntica fòbia a la mobilitat sostenible, que els sectors més rancis de la societat relacionen per qualque motiu amb “l’esquerra”. Fòbia que pagam amb la pèrdua de més de 5 milions d’usuaris (un 11,4%) i el considerable augment de la contaminació atmosfèrica.

Al superàvit als comptes de l’EMT també hi juguen un bon grapat de fets circumstancials, com ara el venciment del contracte de renting amb ASITSA, pel qual l’ens municipal pagava un lloguer desorbitat per un centenar de vehicles del model Citaro (Mercedes-Benz), que des de bon començament donaven problemes. A més, és molt remarcable la supressió de la paga extra de nadal a la totalitat dels empleats públics d’arreu l’Estat, reduint un 7% la despesa en personal.

Però és que la realitat va molt més enllà. En un intent de reduir despeses, l’EMT està multiplicant les pressions sobre els seus empleats. Calia millorar la velocitat comercial de la flota -que tot just supera els 16 km/h-, i en comptes d’implantar més carrils-bus i crear línies express, es ‘recomanà’ conduir a més velocitat. També s’ampliaren els horaris de forma significativa, incomplint tots els convenis signats amb els sindicats. Tot plegat augmenta fortament el risc d’accidents -que també patim els ciclistes i els usuaris-, i ha provocat una convocatòria de vaga parcial els dies 29 i 30 d’abril i 2 i 3 de maig.

Per acabar d’embrutar la imatge que ens volia transmetre el regidor Vallejo, ahir es publicà a diversos mitjans que gairebé la meitat de les factures es paguen fora del plaç legal, afegint així un nou col·lectiu -el dels proveïdors- a la lista dels perjudicats pels retalls en mobilitat. Per la seva banda, el pressumpte cas de corrupció de la concesionària ASITSA es saldà amb una sanció de només 3.000 €.

Amb aquestes circumstàncies és pertinent fer la pregunta: ens trobam davant d’una veritable “bona gestió”, o més aviat davant d’un maquillatge de comptes?

Arran de la recent proposta de la Direcció General de Trànsit, de fer obligatori l’ús del casc ciclista a tots els àmbits -fins ara només ho era al viari interurbà-, s’ha encès la polèmica entre els partidaris i els detractors d’aquest sistema de seguretat passiva, i els fòrums i blocs d’Internet bullen amb unes discussions que, per desgràcia, no s’estan plantejant en els termes correctes -des d’un punt de vista científic-.

El primer d’aquests grans errors és l’abús d’arguments de tipus emocional o moralitzant, que difícilment ajudaran a crear una societat millor. Per exemple, podem llegir al Facebook de València en Bici:

“Tal vez no te parezca una barbaridad obligar a llevar cinturón de seguridad, pero de lo que se trata no es de si el Estado obliga cosas positivas o no, sino de si debe tener la capacidad moral para inmiscuirse en la vida privada de las personas.”

D’altra banda, tenim un cas moltíssim més greu, per la seva intenció clarament manipuladora i deslleial, per part de Maria Seguí (directora de la DGT) a una entrevista a la Cadena SER:

“He comentado que este es un borrador y que ahora tienen que hablar los grupos y permitirá hacer una reflexión: que en este caso concreto hay un grupo fundamental, que es el de los lesionados por traumatismos cráneoencefálicos, que tienen graves problemas cognitivos y que no pueden hablar. Ese es el colectivo que cada año acumula 5.000 personas más que por estar involucradas en un accidente de tráfico, sufre un daño cerebral que le incapacita, que le discapacita, para el resto de su vida.”

I és que resulta que, a més del poc fonament científic que té aquest recurs sentimental sobre els lesionats irreversibles, Maria Seguí ha inflat brutalment l’estadística: els 5.000 lesionats són en la seva immensa majoria automobilistes i vianants. Si hi hem de posar xifres, siguem rigurosos: pels traumatismes al cap i circulant en bici sense casc, tenim 9 morts, 56 ferits greus, i 129 ferits lleus l’any 2010. Sobre uns 3 milions d’usuaris habituals (ús diari o quasi diari) i 9 milions més d’usuaris de cap de setmana, no es tracta d’una xifra gens espectacular, com per justificar aquesta campanya tan intensa -i amb uns efectes secundaris tan negatius- per part de la DGT.

El segon gran error de plantejament d’aquest debat, és la incapacitat d’uns i d’altres per distingir entre una bona pràctica i una bona llei. I és que, sovint, les coses que ens poden beneficiar a nivell individual, són radicalment contraproduents si s’intenten imposar per llei -com pot ser el cas de la lluita contra la drogodependència-.

.
DUR CASC, UNA BONA PRÀCTICA

Que el casc ens pot salvar la vida en cas de caiguda és un fet que ningú pot posar en dubte. Parlam del sistema de seguretat passiva per excelència per als ciclistes. Només per això ja s’hauria de potenciar el seu ús, sempre que no sigui una excusa per oblidar altres mesures de seguretat vial -especialment, de la seguretat activa, de prevenció de l’accident-.

Però també cal dir que anar en bici no és una activitat especialment perillosa: als usuaris d’entre 18 i 55 anys la taxa d’accidents per km recorregut és inferior a la dels vianants (DGT, 2010), i  el nombre de lesions craneoencefàliques en cas d’accident és significativament inferior a la dels vianants i els cotxes -17% vs. 26% i 24% respectivament- (ONISR, 2005).

Aquestes xifres han fet que alguns col·lectius ciclistes s’hagin passat de frenada, i directament demanin “que no es fomenti el casc” -Las Palmas en bici, via Facebook-, o directament iniciin campanyes en contra de l’ús del casc com “Pregunta’m per què no duc casc” -València en Bici-. I, acte seguit, han entrat en la ‘batalla dels estudis’.

Els defensor de l’ús del casc indiquen que, d’acord amb la National Highway Traffic Safety Administration de Seattle, aquest element podria reduir en un 88% el nombre d’hospitalitzacions per accident -xifra posteriorment revisada i reduida al 69%-. Per la seva banda, els detractors indiquen que l’estudi no va normalitzar els resultats en funció de l’educació vial prèvia de l’accidentat, i del tipus de viari on es produí l’incident. Un posterior estudi (DiGuiseppi, Rivara, Koepsell and Polissar, 1989), a la mateixa ciutat de Seattle, deixà aquesta reducció d’hospitalitzacions en una xifra no significativa. Finalment, un meta-anàlisi (Attewell, Glase and McFadden, 2001) sobre tots els estudis en matèria de seguretat ciclista concloguè que “no existeixen evidències suficients per garantir que el casc augmenta la seguretat del ciclista”, tot i que reconeix que les lesions craneals greus podrien reduir-se -en el millor dels casos- un 15%, si es fan servir cascs ben dissenyats.

Per desgràcia, la batalla plantejada en termes de ‘casc sí / casc no’ deixa pel camí informació molt valuosa en matèria de seguretat vial. Els motius pels quals el casc, suposadament, no millora la seguretat ciclista són essencialment dos: la selecció sesgada de subjectes experimentals -els usuaris del casc normalment ja tenien un patró de conducta molt més prudent-, i la compensació del risc -la sensació de seguretat fa a l’usuari perdre el sentit del perill-. Tots dos casos mostren la gran importància que té la psicologia del ciclista, quan fa servir aquest element. A més, es pot veure clarament que els casos d’èxit es centren principalment en caigudes on no hi intervenen altres vehicles.

I tot això ens porta més enllà del debat maniqueu, ratificant que el casc per si mateix no és una protecció suficient, sinó que només serà eficaç amb una adequada educació vial i amb unes fermes polítiques de pacificació del trànsit. L’ús del casc es revela com a una bona pràctica, que ha d’anar acompanyada d’una actitut correcta mentre es pedala, d’una conducció vehicular defensiva, i de l’eliminació d’aquells riscs per als quals el casc no ofereix cap protecció -cotxes amb excés de velocitat-. És el que suggereixen altres estudis (Philips, Saqberg, Fyhri, 2011), que en ser menys polèmics no tenen la mateixa repercussió.

Podeu consultar tota la bibligrafia aqui.

.
L’OBLIGATORIETAT DEL CASC, UNA MALA LLEI

Com indicàvem al començament d’aquest article, una bona pràctica no es converteix necessàriament en una bona llei, especialment si no es prenen les pertinents mesures d’acompanyament i correcció. I és que una cosa és prendre la decisió un mateix, en benefici propi, i una molt diferent és prendre la decisió per uns altres, pretenent protegir-los d’un risc que ells mateixos no han percebut com a suficientment perillós com per a compensar el sacrifici.

És el cas del casc ciclista, molt especialment quan es pretén imposar-lo als ciclistes inexperts i eventuals. Perquè, no ens enganyem, tothom reconeix que dur el casc pot resultar incòmode, i per desgràcia molts valoren aquesta incomoditat de manera prou negativa com per abandonar l’ús de la bici. De fet, a Austràlia, la reducció del nombre d’usuaris per la imposició del casc ciclista fóu d’entre el 35% i el 40%.

Arribat en aquest punt, els partidaris de l’ús del casc solen prendre un discurs moralitzant, sobre la responsabilitat individual. Però aquestes xifres no representen una utòpica societat ideal, sinó la realitat d’un món imperfecte on les bones intencions sovint poden derivar en efectes colaterals terribles.

I aquí és on arriben els perversos efectes de segona ronda d’aquesta dràstica reducció del nombre d’usuaris! En haver menys bicicletes als carrers, desapareix el famós efecte Massa Crítica: el col·lectiu ciclista torna menys visible i els cotxes prenen menys precaucions, la gent torna més inexperta pel fet de no pedalar habitualment, etc. El resultat: augmenta el risc d’accident per aquells usuaris que continuen pedalant.

Per la seva banda, l’augment del sedentarisme i de la contaminació del trànsit suposen un perjudici molt superior en termes de salut pública, com va demostrar el professor Piet de Jong. Amb una efectivitat del casc del 15%, bastaria una pèrdua d’usuaris de només el 0,3% per acabar produint més morts i malalts crònics que sense haver imposat aquesta llei.

No entrem en els importantíssims efectes econòmics d’aquesta mesura, donat que empitjoraria notablement la nostra balança de pagaments, es destruiria bona part del teixit del petit comerç urbà, baixaria el rendiment escolar, i podriem perdre part dels 4.860 milions d’euros que suposa el cicloturisme a l’economia d’aquest país. Bona part dels més de 70 sistemes de bicicleta pública desapareixerien, suposant el malbaratament de milions d’euros més.

Tot això en un àmbit -l’urbà- on els ciclistes morts es poden comptar amb els dits d’una mà.

En definitiva, tot i que l’ús voluntari del casc pugui generar qualque controvèrsia, la seva imposició per llei és un desbarat que cap país del món ha aconseguit implantar amb èxit. I, en el millor dels casos, els nostres polítics hauran de rectificar, com ja va fer Israel.

La Directora General de Transit, Maria Seguí, jurant càrreg sobre el logo de BMW

A la fi ha vist la llum! Al llarg de la darrera setmana els diferents col·lectius interessats han pogut llegir l’esborrany del nou Reglament General de Circulació, que determinarà fortament el comportament de tots els usuaris de la via pública -des de camions fins a vianants, passant per cotxes, motos i bicis-. Es tracta d’un projecte legislatiu iniciat fa quatre anys, per l’executiu de Zapatero, i que quedà ajornat per la convocatòria d’eleccions anticipades al novembre de 2011.

És la segona vegada que es publica un esborrany: el primer el vàrem conéixer la passada legislatura, quan Pere Navarro dirigia la DGT. Amb el canvi de Govern, i l’arribada de Maria Seguí al màxim òrgan de seguretat vial, es va sotmetre el text a una profunda revisió, llençant continuament globus-sonda a la premsa -com ara la intenció d’exigir un carnet de conduir als ciclistes- al temps que ocultaven les seves intencions a les rondes de negociació.

Amb aquesta obscura estratègia no se’n podia esperar res de bo, i al final es confirmaren les sospites: la nova DGT s’ha venut completament a les exigències de les companyies automobilístiques -com ja havien fet prèviament els ministres d’Indústria i de Medi Ambient-. El creixent ús de la bicicleta s’ha convertit en una amenaça per aquest sector -vegeu l’article “Els joves donen l’esquena al cotxe”-, que ha apostat amb força per dinamitar la mobilitat sostenible. I, de moment, sembla que ho està aconseguint.

Si comparam els dos esborranys, podem observar canvis molt substancials. Així, per exemple, a l’antic esborrany podiem llegir:

“En vías con límite de 50 km/h o inferior, los ciclistas circularán por la calzada, pudiendo hacerlo por el centro del carril que corresponda a su destino.” (Art. 176.3)

La nova redacció d’aquest punt queda d’aquesta manera:

“2. En vías con límite de velocidad igual o inferior a 50 km/h, que dispongan de al menos dos carriles de circulación por sentido, los ciclistas circularán por la calzada y por el carril derecho, favoreciendo el tránsito del resto de vehículos que circulen a mayor velocidad. Podrán circular por los otros carriles cuando vayan a cambiar de dirección, o cuando lo precisen.

En las que dispongan de un carril de circulación por sentido, los ciclistas circularán preferentemente por la parte derecha del carril en la medida en que su seguridad y la de los otros usuarios lo permitan, favoreciendo el paso a otros vehículos.” (nou Art. 176.2)

En altres paraules: es margina al ciclista urbà de la calçada, obligant-lo a col·locar-se a la dreta per tal de deixar passar els cotxes. Aquesta posició que és totalment insegura per als usuaris de la bici (vegeu l’explicació d’EnBiciPorMadrid), ja que els col·loca fora de l’àrea de visió dels automobilistes. Però a la senyora Seguí sembla no importar-li: s’ha d’afavorir “el pas d’altres vehicles”, per damunt de la integritat física d’aquests perillosos perroflautas, que es creuen amb el dret a circular per la ciutat -dret que des de les companyies asseguradores s’està començant a posar en dubte-.

Però si per facilitar el pas dels cotxes la seguretat del ciclista no importa, a l’hora d’imposar el casc sembla botar a un primer pla (nou Art. 179.1). Ho podem llegir a l’exposició de motius: “se introduce la obligatoriedad de uso de casco en todo tipo de vías [...] con el objetivo de hacer posible que las bicicletas circulen por la calzada de las vías urbanas en un contexto de seguridad”.

L’Estat Espanyol es situaria així com a cas únic en tota Europa, i un dels poquíssims del món, on el casc és obligatori en qualsevol situació i contexte. De res serveix la nefasta experiència d’Austràlia i Nova Zelanda, on el nombre de ciclistes va caure en més d’un 40% i -curiosament- augmentà la taxa d’accidentalitat per kilòmetre recorregut, per la desaparició de l’efecte Massa Crítica.

En verd, països on no existeix cap obligació de casc ciclista. En vermell, països on està prohibit circular sense casc. La resta de colors imposen el casc a determinades situacions -menors d’edat, vies interurbanes, etc.-.

La Federació Europea de Ciclistes ja ha posat el crit en el cel, alertant del gravíssim impacte que aquesta mesura tindria en els més de 70 esquemes de bicicleta pública a l’Estat, i en els 4.860 milions d’euros que suposa el cicloturisme a l’economia espanyola.

Paradigmàtiques d’aquesta greu passa enrere foren també les declaracions de Mónica Colás, secretària d’Intervenció i Polítiques Vials: “la bicicleta no tindrà en cap cas la consideració de vehicle preferent”, com sí tenia durant l’època de Navarro. Tampoc els vianants s’han salvat dels atacs de la nova DGT, donat que Maria Seguí els responsabilitzà directament dels atropellaments que pateixen -en contrast amb la realitat de les estadístiques, que demostra que al 76,7% dels accidents greus i mortals no varen cometre cap infracció-.

La traca final d’aquesta tanda de despropòsits arribà ahir, en anunciar que s’elevaria el límit de velocitat a autopistes i autovies a 130 km/h, en línia amb el que reclamava la indústria de l’automòbil i en contra de les recomanacions de les associacions de víctimes d’accidents de trànsit -aval·lades per estudis que demostren que un 1% d’augment de la velocitat suposa un 4% d’augment de víctimes-. Un exercici cínic de populisme reaccionari, que s’inicià com a resposta a la limitació temporal de velocitat a 110 km/h de just fa dos anys.

Però aquests canvis de criteri no són cassuals. Més aviat semblen relacionats amb els famosos sobres de Bárcenas, ja que al mateix temps que es gestava aquest dur cop a la DGT, les principals cadenes de televisió privades (grup Antena 3 i Tele 5) iniciàren una campanya de desinformació en favor de l’obligatorietat del casc. Posició que no resulta extranya, tenint en compte que el sector automobilístic destaca clarament als seus ingressos publicitaris.

La pistoletada de sortida la donà la Fundació MAPFRE, el passat 5 de juny, amb la publicació d’un estudi que revelava que Espanya era el quart país europeu amb més atropellaments mortals de ciclistes. No passaren ni 24h -temps totalment insuficient per a una reflexió i un estudi seriosos-, quan Maria Seguí anuncià a tots els mitjans la seva intenció de fer obligatori l’ús del casc. I de seguida es posà en marxa la maquinària propagandística, començant per TVE i acabant per bona part de la premsa escrita. En molts de casos fins i tot es proposaven assegurances obligatòries, matriculació forçosa, pagament d’imposts de circulació, i altres ocurrències sense sentit. El cas més greu el podem trobar, fins i tot, a la ja citada enquesta de la Fundació MAPFRE, on una de les preguntes versava al voltant d’una hipotètica prohibició de circular en bici per la calçada, i a la publicació d‘una nota de premsa presionant al Govern per imposar l’obligatorietat del casc ciclista, basada en xifres i estudis (de la NHTSA) totalment desactualitzats i desacreditats per la seva faltade rigor científic, que fins i tot els seus autors han corregit fortament a la baixa.

El que sembla evident és que la indústria de l’automòbil -i sectors auxiliars- es troba amenaçada, i intentarà defensar els seus privilegis amb ungles i dents. En el cas de les companyies asseguradores, com ara MAPFRE, l’obligatorietat del casc és una excusa ideal per no haver de pagar indemnitzacions en cas d’accident.

Però la raó està del nostre costat, i mobilitzant-nos cada dia sobre les nostres dues rodes aconseguirem derrotar al monstre. Ara més que mai, pedalegem cap a un món més sostenible!

La seva directora, María Seguí, també suggereix organitzar cursets per a lluitar contra la “deficitària” educació vial dels ciclistes

La directora de la Direcció General de Trànsit -María Seguí- ha despertat avui la indignació entre els col·lectius ciclistes, en proposar la creació d’un carnet de conduir per a les persones que circulin en bici, a més d’engegar cursos de capacitació per a combatre la “deficitària” educació vial dels ciclistes. Tot, amb l’objectiu de reduir la sinistralitat als nostres carrers i carreteres.

La proposta ha aixecat una onada de crítiques per part d’associacions de ciclistes de tota Espanya, que consideren que es tractaria d’una mesura purament populista i repressiva. Cal recordar que l”hipotètic carnet no existeix a cap país d’Europa, on en línies generals s’estan adoptant mesures que van precisament en la direcció contrària: protegir al ciclista i reduir progressivament el nombre de vehicles a motor a les nostres ciutats.

“És un gerro d’aigua freda. Un torpede a la línia de flotació de les bicis”, explica Mariano Reaño, de la Coordinadora Conbici. “Però és que a més és totalment inviable des del punt de vista pràctic. Si no fos tan irritant, seria per tirar-se a riure”. Però de bromes, poques. De fet, Conbici no pensa quedar-se de braços creuats. “Estem buscant suport d’organitzacions internacionals. A la Federació Europea de Ciclistes no donen crèdit. Estan absolutament perplexes d’aquest disbarat”.

Interessos ocults

La polèmica proposta s’afegeix a unes altres, com la possible obligatorietat del casc, que també ha aixecat dures crítiques en els últims mesos. “En països en els quals es va implantar aquesta llei, com Austràlia i Nova Zelanda, es va reduir dràsticament el nombre de ciclistes”, recorda Reaño. “Per no parlar-ne de que aquestes mesures condemnarien a mort els sistemes de bicicleta pública”.

De fet, Reaño veu una possible mà negra per aquest cúmul de despropòsits: “Creiem que existeixen pressions de grups econòmics com a companyies asseguradores”, apunta. “Hi ha gent molt interessada que la bicicleta no es desenvolupi”. De fet, les darreres propostes de la DGT no es fonamenten en cap estudi científic sobre les causes dels atropellaments als ciclistes, sinó en simples prejudicis.

Font: Ciclosfera.com

Males infraestructures, desinterès policial i retrassos per posar en marxa el Registre Municipal de Bicicletes disparen l’activitat criminal

A finals del passat mes de gener, la Nati va anar a nedar al poliesportiu de Son Hugo, com de costum. Però en sortir es trobà amb una desagradable sorpresa: li havien furtat la seva bici. De color vermell fosc, gran, robusta… nova, però amb centenars de kilòmetres a les seves esquenes. Havien compartit innumerables trajectes a la feina, a centres d’estudi, a biblioteques, a conferències. Aquella maleïda tarda d’hivern es trencà una relació íntima, que prometia durar anys.

No es tracta d’un cas aillat, i la Nati ho sabia. Així que es decidí a moure cel i terra per intentar recuperar el seu cicle, i denunciar el brutal agreujament de la seguretat per als ciclistes, fruit de la deixadesa de l’Ajuntament i de la policia. Carril per carril, aparcabicis per aparcabicis, i poliesportiu per poliesportiu, la Nati recollí el testimoni d’altres 71 afectats pels robatoris. 72 robatoris en només 2 mesos!

A Palma no hi ha estadístiques oficials de robatoris de bicis, entre d’altres motius perquè gairebé cap ciclista denuncia aquest fet. Però extrapolant aquestes xifres, i tenint en compte que una sola persona no pot recollir ni de lluny el 100% dels casos, hem d’afrontar la dura realitat: a Ciutat s’estan robant per damunt de 1.000 bicicletes l’any, davant la total passivitat de l’Administració.

Segons un estudi del Departament de Transports del Regne Unit, fet l’any 1996, aproximadament el 24% dels ciclistes que pateixen un robatori deixen la bici i passen a altres mitjans de transport. Un 66%, redueix sensiblement la freqüencia d’ús del cicle. I només un 10%, el 10% més militant, continua pedalant com si no hagués passat res.

Ens hem gastat milions d’euros en construir una xarxa de carrils bici meridianament funcional, per promocionar la mobilitat sostenible. Quin sentit tenen aquestes inversions, si després permetem que continui la sangria d’usuaris per una mera qüestió de seguretat ciutadana? Què diriem d’una ciutat on es robessin milers i milers de cotxes cada any? Seria inacceptable, propi d’un Estat fallit -com al tercer món-, oi que sí?

Però Palma no és una ciutat fallida. Es tracta d’un problema molt localitzat, i fruit d’una total manca d’interès per part de l’Administració. Des de PalmaEnBici i Biciutat de Mallorca hem impulsat diverses mesures per augmentar la seguretat de les bicis, davant de la paràlisi de Cort. Així, i gràcies al suport dels grups de l’oposició municipal -PSOE i MÉS x Palma-, aconseguirem que el ple aprovés la instal·lació d’aparcabicis segurs a l’SMAP,  i una instància a l’equip de govern de l’Ajuntament per a adherir-se al Registre Nacional de Bicicletes.

El treball de na Nati tampoc no és en va. El Grup Municipal Socialista presentarà una proposta el proper dijous dia 27, per incrementar la seguretat als espais gestionats per l’Institut Municipal d’Esports (IME). I és que a cap de les seves instal·lacions hi existeixen aparcabicis que compleixin els requisits de seguretat: són aparcabicis “d’ungla”, que només permeten fixar la roda davantera. El problema es concentra molt especialment als poliesportius de Son Hugo i Germans Escales, on ja han ocorregut diversos robatoris i els aparcabicis estan fora del camp visual dels empleats d’aquests centres.

Malauradament, tant la Regidoria de Mobilitat -presidida per Gabriel Vallejo- com l’Àrea de Seguretat Ciutadana -en mans de Guillermo Navarro- reaccionen amb gran lentitut i poca eficàcia davant d’aquestes mesures aprovades per unanimitat als plens municipals. La seva gestió és fancament millorable, tal i com denunciarem en roda de premsa després de reunir-nos amb ells. Duim gairebé un any esperant la creació d’un Registre Municipal de Bicicletes, que ja es contemplava a la polèmica Ordenança Ciclista, i l’estat de la qüestió no ha avançat ni un milímetre.

Es prendran seriosament, qualque dia, el gravíssim problema dels robatoris de bicis?