PalmaEnBici

Tancam el mes de març, i amb ell la sèrie d’articles relacionats amb els reptes de la mobilitat arran del pic del petroli i la necessària electrificació del transport. Veure El cotxe elèctric no salvarà al sector transports del pic del petroli i La mobilitat elèctrica matarà a la indústria automobilística (o no?).

Aquest darrer article pretén enllaçar aquestes dues idees amb el futur de l’urbanisme i l’ordenació del territori, aspecte estretament relacionat amb la mobilitat i els transports.

Quan hom parla del pic del petroli amb altres persones conscienciades amb aquest problema, es troba en molts de casos amb una actitud “tecno-optimista” -segons la qual tot seguirà igual gràcies a la tecnologia- enfrontada amb una actitud “col·lapsista” o en el millor dels casos “decreixentista” -que veu el nostre futur (dramàtic o idíl·lic respectivament) en la tornada al camp i a la vida senzilla-. Es tracta en ambdós casos d’actituds apriorístiques, generalment poc fonamentades en l’anàlisi de dades i fets.

Al primer article ja mostràrem una mica per on van els tirs des d’un punt de vista dels fets: per al sector elèctric el pic del petroli (i d’altres combustibles fòssils) era pràcticament irrellevant, donat el gran potencial de les energies renovables; però al sector transports l’electrificació del parc automobilístic i resta de vehicles no hi arribaria a temps per a una substitució completa, exigint un substancial canvi de model.

Però la resposta a aquesta pregunta plantejada, del model urbanístic i de mobilitat resultant, queda oberta al debat. Es pot respondre al repte simplement “apostant pel transport públic i la bicicleta”? En part comentàvem altres problemes derivats, com ara el del manteniment de la infraestructura viària (2n article), que de moment s’està finançant via impost d’hidrocarburs, però que haurà de ser substituït. Què podem pensar, llavors, sobre el model econòmic, urbà i d’ordenació del territori?

La típica resposta que donaria un “decreixentista” és que a més de la nostra mobilitat diària hi ha hagut als darrers 20 anys un procés de globalització, de fort increment del comerç mundial, que es veuria reflectit en un augment del transport de mercaderies a llarga distància. Diria que la recepta passa per “re-localitzar” l’activitat econòmica, descentralitzar-la amb tecnologies de petita escala perquè sigui propera al consumidor… i per descomptat que la població deixi les grans ciutats (que han d’importar grans quantitats d’aliments d’indrets llunyans), per anar-se’n a viure al camp, “vinculats a la terra”, amb les coses més vitals (menjar, aigua, etc.) a curta distància.

Però, es tracta d’un escenari realista? O potser és més aviat una projecció ideal d’un determinat estil de vida, que per descomptat no tothom ha de compartir? El que queda clar és que es tracta d’un judici apriorístic no del tot justificat pels fets.

Si anam a les xifres de consum energètic al sector transports, podem veure que la immensa majoria de l’increment d’emissions no respon al comerç a llarga distància -que es fa molt majoritàriament amb vaixell (“marine bunkers”)-, sinó pel de mitja i curta distància -on dominen els camions (“heavy duty”), furgonetes i cotxes (“light duty”)-. És a dir: l’impacte principal es produeix en la distribució, en els darrers kilòmetres -des del port fins a la porta de ca teva-, i en gran part a causa de la dispersió poblacional a ciutats petites i pobles que impedeixen una logística a gran escala.

Per què una logística a gran escala? Doncs perquè només aquest tipus de logística permet l’ús dels mitjans de transport més eficients energèticament: els vaixells i els trens mercants -eventualment també grans camions-, que per ser rentables necessiten corredors d’elevada densitat -de forma similar a l’umbral de viabilitat del metro en relació al bus que analitzàrem el passat mes de febrer-.

Un fort increment dels costos energètics relacionats amb els transports -especialment pel que fa a combustibles líquids- deixa fora de mercat als negocis i habitatges “perifèrics” que es troben lluny dels principals eixos del comerç internacional. Això suposa per un costat una densificació de les ciutats -amb més construcció en altura- i per l’altra la pèrdua de competitivitat de ciutats mitjanes i pobles.

Però òbviament no és aquesta l’única força que hi actua. L’explicació anterior és vàlida principalment per a manufactures industrials i serveis, generalment escalables i on el factor “lloc” no n’és preponderant -o en tot cas està fortament concentrat-. Donada la viabilitat del sector elèctric, no hem suposat una problemàtica afegida a aquests sectors.

Tant el sector secundari com el terciari formarien el que -en termes de sociologia del territori- s’anomenen forces “centrípetes”, que tendeixen a crear grans aglomeracions de gent. Per la seva banda el sector primari té un caràcter marcadament extensiu, lligat al territori, i que en aquesta situació conformaria una força “centrífuga”. En ser la base material dels altres dos sectors, una crisi en la distribució de les matèries primeres sí que podria contra-restar la tendència a la concentració en les grans urbs, o en tot cas incrementar fortament el cost de vida a les mateixes.

El panorama que es perfila fruit del xoc d’aquestes dues forces dependrà molt de la preponderància dins l’economia dels diversos sectors, afavorint l’urbs als països més avançats però potser frenant el procés urbanitzador als emergents. L’augment del cost de vida a les ciutats pot expulsar al camp a les classes socials més baixes, on els productes bàsics seran més econòmics però els industrials més prohibitius i els serveis virtualment inexistents. Alhora aquest increment del cost dels productes industrials a la perifèria n’atrau a les classes socials més altes cap a les grans ciutats, donat que els productes bàsics ja només conformen una part marginal de la seva cistella de la compra.

En resum: probablement viurem un món més desigual, amb un contrast més evident encara entre camp i ciutat. Així les coses el major repte no es troba tant en un canvi del model de mobilitat urbana -que, tot i que cal planificar-lo amb antelació, serà inevitable-, sinó en el model interurbà de mitja distància (més enllà de l’abast de les bicis). Aquest serà el gran repte si volem mantenir una societat inclusiva i sense greus fractures internes.

Un estudi d’EnBiciPorMadrid posa xifres al presumpte ‘vandalisme ciclista’ i proposa mesures per reduir el nombre d’infraccions

Sovint es titlla als ciclistes d’ “infractors sistemàtics”, de gent sense formació vial -com si molts no conduíssim també cotxe, quan és necessari-, o que directament és insensible cap als altres usuaris de la via. Però, fins a quin punt és certa aquesta imatge?

Els companys d’EnBiciPorMadrid ens han sorprès aquesta setmana amb dos grans articles (un i dos) analitzant les causes i posant xifres als diferents tipus d’infracció a pedals (resumint un estudi anomenat #bikesurvey ). La conclusió: només el 20% són per clara negligència del ciclista, i el 57% a causa d’una normativa poc adaptada a la realitat de les bicis.

D’aquesta conclusió se’n pot extreure una primera lliçó: la persecució policial del ciclista només podria donar fruit en un de cada cinc casos, ja que a la resta d’ells hi influeixen uns factors més de fons -com ara un trànsit massa dens- que en cas de multar-se només farien a la gent abandonar la bici i tornar al cotxe.

Adaptar la normativa a la bicicleta

La proposta estrella d’EnBiciPorMadrid per tal de reduir el nombre d’infraccions que comet el ciclista és tan senzilla com, simplement, adaptar la normativa a uns comportaments que ja es permeten a altres països europeus, i que s’ha demostrat que no generen una accidentalitat extraordinària.

Per exemple, hi ha una sèrie de situacions en que s’obliga al ciclista a aturar-se (com a la resta de vehicles) sense tenir en compte que el risc generat per una bici és infinitament menor. És el cas de les senyals de “stop”, els semàfors per passos de vianants -pensats per calmar el trànsit de cotxes-, i els girs a la dreta a semàfors -com fan a França-. En aquests casos, el comportament del ciclista hauria de ser més aviat de “cediu el pas”.

Una altra situació, que potser resulta més polèmica, seria la d’autoritzar la circulació de les bicis pel carril-bus, sempre i quan això no ralentitzi de forma significativa el transport públic. Això exclouria per exemple alguns dels carrils situats costa per amunt (més freqüents a Madrid que a Palma) i sense marge per fer un avançament segur, i suposaria també un determinat comportament “pro-transport-públic” per part dels ciclistes.

La norma més absurda de totes la podem trobar al cas de carrers de trànsit restringit (tipus ACIRE i similars), on tècnicament -i depenent de l’ordenança del municipi- només hi podrien circular determinades bicis. A Palma l’Ordenança Municipal de Circulació ja està adaptada en aquest sentit.

Finalment, es proposa que les bicis puguin circular a determinats carrers de vianants -aquells de baixa densitat i sense alternativa viària clara-, i l’autorització del doble sentit ciclista a tots els carrers d’un sol carril i sentit.

Formació vial pràctica

La por al trànsit i altres dèficits en els programes d’educació vial -que generalment ignoren l’ús pràctic de la bici- podrien ajudar a reduir fins a un 36% de les infraccions. El paper de les biciescoles en aquest sentit és vital: ajuda als ciclistes menys experimentats a gestionar correctament el seu espai -per exemple, pedalant pel centre de la calçada-, a anticipar-se al risc, etc. i així abandonar espais conflictius com ara les voreres i carrils-bus.

També destaca en aquest sentit la costum d’alguns ciclistes d’anticipar-se a la fase verda d’un semàfor -aprofitant un moment en que no circulen cotxes- per tal d’obtenir uns metres d’avantatge respecte del gruix del trànsit. Aquesta pràctica, que també es podria autoritzar a determinats casos, suposa però un important risc en d’altres si no es realitza la maniobra correctament.

Per descomptat la formació vial pràctica també implica als conductors d’altres vehicles, poc habituats a la presència de bicis als carrer, que no han passat per l’autoescola en molts d’anys, i que si de cas coneixen les normatives de la bici en interès propi (a més, sovint deformant el sentit de les lleis).

Informació i alternatives viàries adequades

Un altre 22% de les infraccions es produeixen simplement per desconeixement. Així, es dona el cas d’un 45% dels ciclistes madrilenys que no saben que no està permès circular per la vorera i els carrers de vianants.

I no es tracta només d’un desconeixement de la normativa, sinó també d’un desconeixement de les alternatives viàries segures existents. Per no parlar-ne de la falta d’adequació d’aquestes, o directament de la seva inexistència, que segons la #bikesurvey suposa fins a un 18% de les infraccions evitables.

Sovint els ciclistes som víctimes colaterals de determinades normes i infraestructures pensades per dissuadir als cotxes, obligant-nos a realitzar grans volteres. Per tant, a vegades acabam per prendre’ns la justícia pel nostre compte a semàfors, carrers de sentit únic, zones per vianants… Adaptar aquests espais a les línies de desig de ciclistes i vianants és clau per potenciar la seguretat vial.

I les campanyes policials?

Com ja hem dit, les infraccions que el ciclista podria evitar fàcilment, que suposen un risc clar, i que es fan conscientment són una minoria: devers el 20% del total. Per molt que la ciutat s’adapti al ciclista, aquestes conductes han de ser sancionades. Es tracta principalment de no dur llums de nit, circular de forma temerària a encreuaments i zones de vianants, etc.

Fins ara, la política aplicada generalment per part de les autoritats és la de poques campanyes policials, però amb multes desproporcionadament elevades (vegi’s el cas del casc ciclista infantil: un nin jugant amb la bici a un parc té la mateixa sanció que un motorista de gran cilindrada per una carretera a 90 km/h). Aquesta política no serveix per dos motius: per un costat no genera bones conductes ja que roman la sensació d’impunitat i arbitrarietat, i per l’altre fomenta l’abandonament de la bici quan s’ha de pagar una multa massa elevada -tractant-se d’un vehicle competitiu per la seva economia-.

Si hem de millorar la seguretat vial en aquest sentit, les sancions han de ser inferiors i les campanyes de control policial més sistemàtiques i centrades en les infraccions esmentades. Sense oblidar, per descomptat, als automobilistes. Només així aconseguirem un comportament més cívic i una millor convivència entre tots els usuaris de la via.

Què fa que una ciutat sigui un gran lloc per viure-hi? El seu transport, els preus immobiliaris o una bona conversa?

‘A la vida urbana és tan important el desplaçar-se a través dels paisatges, com el fet d’estar dins ells’ – Il·lustració: Francesco Bongiorni per The Guardian

Un article de Charles Montgomery per The Guardian. Traducció al català.

Dos guardaespatlles corren darrere d’Enrique Peñalosa, amb les seves pistoles enfundades. Res notable, donada la seva professió… i la seva localització! Peñalosa és un polític en plena campanya, i ens trobam a Bogotà: una ciutat amb reputació de segrests i assassinats.

El fet inusual és que Peñalosa no es puja a un tot-terreny blindat, sinó que ho fa a una bicicleta de muntanya. Els seus guardaespatlles i jo hem de pedalar enèrgicament darrere, com una guarda d’adolescents perseguint una estrella de rock.

Uns anys abans, aquest viatge hauria estat un acte radical i suïcida, al parer de molts de ciutadans. Si volies patir un assalt violent, morir asfixiat pels gasos d’escapament, o per atropellament, els carrers de Bogotà eren el lloc ideal per fer-ho. Però Peñalosa insisteix en que les coses havien canviat. “Vivim en un gran experiment”, em comenta. “Potser no serem capaços d’arreglar l’economia, però sí de dissenyar una ciutat perquè la gent recuperi la dignitat, perquè se sentin rics. La ciutat pot fer-los més feliços!“.

La primera vegada que vaig poder sentir la retòrica màgica del ‘batle de la felicitat’ va ser a la primavera de 2006. Les Nacions Unides acabaven d’anunciar que qualsevol dia -en els mesos següents- un nin més anava a néixer a un hospital urbà o un migrant arribaria a una barriada metropolitana, i a partir d’aquest moment més de la meitat de la població mundial viuria a les ciutats. I que pel 2030, gairebé 5 mil milions de nosaltres seriem urbanites.

Peñalosa continua explicant que, com la majoria de ciutats, Bogotà va quedar profundament ferida pel llegat urbà dual del segle XX. En primer lloc, la ciutat s’ha anat reorientant progressivament al voltant dels cotxes. I en segon lloc, els espais i els recursos públics s’han privatitzat en gran part.

Aquesta reorganització va ser molt injusta i cruel. Només una de cada cinc famílies es podia permetre el luxe de tenir un cotxe, i als residents urbans se’ls negava l’oportunitat de gaudir dels més simples dels plaers quotidians d’una ciutat: caminar per carrers cívics, o seure tranquil·lament a un espai públic. I jugar! Els nens havien desaparegut en gran part dels carrers de Bogotà, no per la por dels trets o el segrest, sinó perquè els carrers s’havien tornat massa perillosos per pura velocitat.

Així que el primer i més decisiu acte de Peñalosa com alcalde va ser declarar la guerra: no contra la delinqüència, ni contra les drogues, ni contra la pobresa. Va declarar la guerra als cotxes.

Peñalosa tirà enrere l’ambiciós pla d’autopistes, i a canvi va destinar el pressupost alliberat a la construcció de centenars de quilòmetres de carrils bici, a una nova i àmplia xarxa de parcs i places per als vianants, i al primer sistema de transport públic exprés de la ciutat -el TransMilenio- utilitzant autobusos en lloc de trens. També ha prohibit als conductors els desplaçaments en cotxe més de tres vegades a la setmana .

Com a colofó, durant el tercer any del seu mandat Peñalosa va reptar als Bogotans a participar en un gran experiment: durant la matinada del 24 de febrer de 2000 es va prohibir la circulació dels cotxes pels carrers durant tot un dia. I va ser el primer dia en quatre anys en que ningú va morir en accident de trànsit. Els ingressos hospitalaris es van reduir en gairebé un terç. La boira tòxica sobre la ciutat es va aprimar. I els ciutadans van expressar a les enquestes que es sentien molt més optimistes sobre la vida a la ciutat del que havien estat en anys anteriors.

Aquest programa ha transformat l’experiència de viure a la ciutat per a milions de persones , i s’ha basat en un complet rebuig de les filosofies que han guiat als urbanistes de tot el món durant més de mig segle.

Estudiants colombians munten les seves bicicletes durant el “Dia sense cotxes” a Bogotà. Les 24 hores que dura la prohibició del trànsit en vehicles privats als carrers de la ciutat obliga als residents a utilitzar el transport públic o la bicicleta per anar i tornar de la feina. Fotografia: José Miguel Gómez / Reuters

Reprenent el camí, queda amb mi un record del principi del trajecte, potser perquè transporta alhora tant la dolçor com la relliscosa subjectivitat de la felicitat que de vegades trobem a les ciutats. Avui Peñalosa, qui és candidat a la reelecció, necessita ser vist en públic damunt la seva bicicleta. Crida “¿Cómo le va?” a qualsevol persona que sembla reconèixer-lo.

Però inexplicablement accelera el seu ritme de pedaleig a mesura que travessem l’extrem nord de la ciutat en direcció cap a la precordillera andina, fins arribar a un recinte envoltat per una gran tanca de ferro. Nois amb camises blanques i uniformes a joc s’aboquen a través de la porta.

Un d’ells, amb els ulls brillants i una edat d’uns deu anys, va empenyent una versió en miniatura de la bicicleta de Peñalosa a través de la multitud. De sobte comprenc la seva pressa: havia fet via per recollir el seu fill de l’escola, igual que feien milers d’altres pares durant aquesta franja horària.

Aquí, al cor d’una de les ciutats més humils i pobres de l’hemisferi occidental, pare i fill es poden allunyar de l’escola pedalant -en un trajecte lliure preocupacions- a través de la metròpoli. Aquest és un acte impensable a la majoria de les ciutats modernes.

En caure el sol els Andes agafen el color del foc, i nosaltres ens obrim pas al llarg d’àmplies avingudes. Després giram cap a l’oest, prenent una ‘autopista per a bicicletes’ de recent construcció. El noi se’ns ha avançat.

Autobusos vermells de Transmilenio entrant al Museu de l’Estació d’Or davant l’Església de Sant Francesc (s. XVI), la més antiga de Bogotà. Fotografia: John Coletti / Getty Images

En aquell moment jo no estava segur sobre la ideologia de Peñalosa. Qui ho havia de dir, que una forma de desplaçar-se és millor que una altra? Com pot algú saber prou sobre les necessitats de l’ànima humana com per prescriure la ciutat ideal per a la felicitat?

Realment, és prou potent el disseny urbà com per fer o desfer la felicitat? La qüestió mereix una consideració, ja que el missatge de la ‘ciutat feliç’ està arrelant a tot el món. “Les economies més dinàmiques del segle XX van produir les ciutats més miserables de totes”, crida Peñalosa per intentar sobreposar-se al soroll del trànsit. “Em refereixo a Atlanta, Phoenix o Miami, que estan totalment dominats pels cotxes”.

Però temporalment m’oblid de les meves preguntes i deixo anar el meu manillar, per aixecar els braços en l’aire de la brisa fresca. Record la meva pròpia infància pels camins rurals, passejades després de l’escola, amb trajectes tranquils i llibertat pura. Em sento molt bé. La ciutat és meva, i el viatge acaba de començar.

Si s’hagués de jutjar el benestar humà per l’enorme riquesa acumulada, el darrer mig segle hauria d’haver estat un temps en èxtasi feliç per a la gent dels Estats Units d’Amèrica i altres països rics com el Canadà, el Japó o la Gran Bretanya . I malgrat això, les dècades d’expansió de finals del segle XX no s’han vist acompanyades per una millora del benestar social. Els britànics s’han enriquit en més d’un 40% entre 1993 i 2012, però la taxa de trastorns psiquiàtrics i neurosis ha crescut.

Just abans de la crisi del 2008, un equip d’economistes italians -encapçalats per Stefano Bartolini- va tractar d’explicar aquesta bretxa aparentment inexplicable entre l’augment dels ingressos i l’estancament de la felicitat als EUA. Els italians van intentar aïllar diversos components de dades econòmiques i socials dels seus models , i es va descobrir que l’únic factor prou potent com per explicar el nivell reprimit de felicitat en contrast amb la riquesa acumulada era la disminució de capital social del país. És a dir, les xarxes socials i les interaccions que ens mantenen connectats els uns amb altres. Un factor fins i tot més poderós que la bretxa d’ingressos entre rics i pobres.

Per molt que ens queixem dels altres, no hi ha res pitjor per a la salut mental que un desert social. Com més connectats estem amb la família i la comunitat, menys probable és experimentar atacs cardíacs, accidents cerebrovasculars, càncer i depressió. Les persones socialment connectades dormen millor, viuen més anys i afirmen ser -de forma consistent- més feliços.

Hi ha una clara relació entre el dèficit social i la forma de les ciutats. Un estudi suec va trobar que les persones que pateixen un desplaçament diari de més de 45 minuts tenen un 40% més de probabilitats de divorciar-se. Les persones que viuen a barris monofuncionals, dependents de l’automòbil per situar-se fora dels centres urbans, són molt menys confiats cap a la gent que les persones que viuen als barris de vianants, on l’habitatge es barreja amb botigues, serveis i llocs de treball.

Una parella d’economistes de la Universitat de Zuric, Bruno Frey i Alois Stutzer, compararen el temps que els alemanys necessitaven per desplaçar-se al seu lloc de treballar amb les seves respostes a la pregunta estàndard sobre el seu benestar “Com de satisfet està vostè amb la seva vida en general?”.

En apariència, la troballa era evident: com més llarg és l’itinerari, menys feliços eren. Però abans de descartar aquest fet com a una obvietat, hem de recordar que no preguntaven sobre la seva satisfacció al volant, sinó per la satisfacció amb la seva vida en general. I la gent estava triant formes de desplaçar-se que feien que tota la seva vida anàs pitjor!!

Stutzer i Frey van determinar que una persona amb un recorregut d’una hora fins a la seva feina ha de guanyar un 40% més de diners per estar igual de satisfet amb la vida com algú que camina cap a l’oficina. Per la seva banda, per a una persona soltera, canviar d’una situació que requereix llargs viatges cap a una que només necessita un curt passeig fins al lloc de feina, té el mateix efecte sobre la felicitat com trobar un nou amor.

Daniel Gilbert, psicòleg de Harvard i autor de Entrebancats amb la felicitat, explica la paradoxa dels desplaçaments d’aquesta manera: “Les coses més bones i dolentes es tornen menys bones i menys dolentes a mesura que ens adaptem a elles, però és molt més fàcil d’adaptar-se a coses que són constants que a les coses que canvien. D’aquesta manera, ens adaptem ràpidament a l’alegria d’una casa més gran, perquè la casa és exactament de la mateixa mida cada vegada que ens trobam dins ella. Però ens resulta molt més difícil adaptar-nos als desplaçaments en cotxe, ja que cada dia és una forma de misèria lleugerament distinta”.

La part trista és que quantes més persones ens arreplegam a les ciutats d’alt estatus, cercant la bona vida -diners, oportunitats, novetats- més concorregudes, cares, contaminades i congestionades es converteixen. El resultat? Les enquestes mostren que els londinencs es troben entre les persones menys felices del Regne Unit, tot i que la ciutat sigui la regió més rica de tot el país.

[...]

Conduir entre el trànsit és angoixant tant per al cervell com per al cos. La sang de les persones que condueixen a les ciutats és un guisat d’hormones de l’estrès . Quant pitjor sigui el trànsit, més carregat estarà el seu sistema d’adrenalina i cortisol. Una resposta de “lluita o fuig d’aquí” que, en el curt termini, accelera el bombeig del cor, dilata les vies respiratòries i ajuda a afinar l’estat d’alerta. Però, en el llarg termini, tot això es transforma en malaltia.

Uns investigadors de la companyia Hewlett-Packard varen convèncer a un grup voluntaris d’Anglaterra a portar gorres d’elèctrodes durant els seus viatges a la feina. La troballa va ser que, si conduïen o prenien el tren, els viatgers d’hores punta patien un estrès pitjor que el dels pilots de caça o el de la policia antiavalots quan s’enfronta les torbes de manifestants enfadats.

No obstant això, un grup de passatgers sí que varen gaudir dels seus itineraris. Es tracta de les persones que es desplacen pels seus propis mitjans: els que caminen, corren o van en bicicleta.

Per què viatjar més poc a poc i amb més esforç ofereix més satisfacció que conduir? Part de la resposta es troba en la fisiologia humana bàsica. Vam néixer per moure’ns. La immobilitat és per al cos humà el mateix que l’òxid per a un cotxe clàssic. Deixeu passar el temps suficient, i els músculs s’atrofien. Els ossos es debiliten. La sang es coagula. Trobareu que és difícil concentrar-nos i resoldre problemes. La immobilitat no és simplement un estat prop de la mort: ens acosta ràpidament a ella.

Robert Thayer, professor de psicologia a la Universitat Estatal de Califòrnia, va instal·lar desenes de podòmetres als seus estudiants, i després els va ordenar que tornassin a la seva vida normal. En el transcurs de 20 dies, els voluntaris van respondre preguntes de l’enquesta sobre el seu estat d’ànim, les actituds, la dieta i la felicitat. Dins d’aquest grup de voluntaris, aquells que caminaven més eren més feliços.

[...]

L’any 1969, un consorci d’industrials europeus encarregà a un jove economista -Eric Britton- la tasca d’esbrinar com es mouria la gent per les ciutats en el futur. La seva recomanació va ser que les ciutats s’haurien d’esforçar per acceptar la complexitat, no només en els sistemes de transport, sinó en l’experiència humana en general. Avui dia Britton segueix treballant en aquest camp i viu a París. Actua com a conseller per a ciutats i empreses per a que abandonin l’antic concepte de mobilitat -un sistema rígidament organitzat al voltant d’una única forma de moure’s- i abraçar la nova cultura de la mobilitat. Un futur en el qual tots seríem lliures per moure’ns en una major varietat de mitjans.

[...]

L’experiment de Bogotà pot no haver arreglat totes les desigualtats que fracturen la ciutat, però és sense dubtes un començament espectacular i, per a sorpresa de molts, ha millorat la vida per gairebé tothom.

El TransMilenio mou a tanta gent de forma tan eficient que fins i tot els conductors de cotxes poden creuar la ciutat més ràpidament: els temps de viatge s’han reduit en un 20%. Els carrers es veuen més tranquils. I al final del mandat de Peñalosa, la taxa d’accidents de trànsit s’ha reduit a gairebé la meitat, com també ho ha fet la taxa d’homicidis -mentre a la resta del país continua augmentant-. També s’ha produit una enorme millora en la qualitat de l’aire. Els bogotans han recuperat la salut. La ciutat ha experimentat un augment en els sentiments d’optimisme, perquè la gent creu que la vida és bona i que cada vegada va a millor. Una sensació que no havien experimentat en dècades.

Malauradament, de forma recent, la fortuna de Bogotà han disminuït. El sistema TransMilenio està saturat de gent perquè els seus operadors privats no poden afegir més capacitat – una prova més de que el transport públic necessita la inversió sostinguda de l’Administració. L’optimisme s’ha marcit. Però els anys de transformació de Bogotà segueixen oferint una lliçó perdurable per a les ciutats riques. Invertint els recursos on toca i dissenyant les ciutats d’una manera que valora l’experiència de tots, podem fer que les ciutats ens ajudin a ser més forts, més resistents, més connectats entre nosaltres, més actius i més lliures. Només hem de decidir per a qui volem que siguin les nostres ciutats: per als cotxes o per als ciutadans. I hem de creure en el nostre poder per canviar les coses.

[Recomanam fortament la lectura de l'article complet]

• El regidor de Mobilitat considera el BiciPalma com a màxim exponent del seu perfil “més gestor que polític”.
• Denuncia que el servei de bici pública es va inaugurar amb greus deficiències “per fer-se la foto” abans de les eleccions.
• Declara compartir amb l’oposició l’objectiu de tenir “menys cotxes i més transport públic”, però es distancia d’ells sobre els mitjans per assolir aquesta fita.

El passat dia 11 de juny es compliren els dos anys de l’arribada a l’Ajuntament del batle popular Mateo Isern. Amb motiu d’aquesta meitat de legislatura, a PalmaEnBici.com hem decidit fer una ronda d’entrevistes als representants dels tres grups municipals, citant-los en ordre de menor a major representació.

Aquesta entrada correspon a la primera part de l’entrevista a Gabriel Vallejo, mantinguda a mitjans d’octubre de 2013. (Veure també: Verger I, Verger II, Calvo I, Calvo II i Calvo III).

Gabriel Vallejo va néixer a Palma l’any 1966. Ha estudiat dret a diverses universitats espanyoles -arribatn fins al quart curs-, i ha dedicat la seva carrera professional a l’auditoria i al món de les assegurances. Actualment és regidor de Mobilitat a Cort, i president de l’Empresa Municipal de Transports (EMT).

PREGUNTA: Bon dia senyor Vallejo. Com recordarà, el format d’aquesta ronda d’entrevistes consistia en que l’entrevistat triés un lloc públic que considerés representatiu d’aquesta primera meitat de legislatura. En el seu cas, l’indret escollit és l’estació del “BiciPalma” de la Plaça Santa Eulàlia. Quins n’han estat els motius?

RESPOSTA: L’he triat perquè el servei de bicicleta pública “BiciPalma” és un clar exemple del nostre compromís fonamental a l’hora d’entrar al govern municipal: el d’actuar principalment com a gestors, i no tant com a polítics. I aquest servei n’ha estat paradigmàtic del que, essent en principi una bona idea, s’havia gestionat de manera negligent durant la passada legislatura.

Quan vàrem agafar la regidoria de mobilitat el “BiciPalma” no tenia ni memòria, ni tarifes, ni reglament. En dos o tres mesos ens havien robat prop de cent bicicletes, i el programa informàtic donava molts problemes.

Estic molt content perquè, tot i que ens ha costat més d’un any aconseguir-ho, ara el sistema funciona pràcticament perfecte i ja no hi ha robatoris. I comptam amb més de dos mil abonats de pagament.

P: Durant el primer any de funcionament (2012) l’oposició l’acusava d’haver abandonat el servei. Gairebé no hi havia bicicletes i moltes es trobaven en un estat de manteniment deplorable.

R: Efectivament, això va succeir. Però no era tant per una falta de manteniment, sinó pel que deia al principi: l’anterior consistori havia inaugurat un sistema que no funcionava. I ells ho sabien, que no funcionava! Però enlloc d’acabar les proves i solucionar tots els problemes informàtics que hi havia, varen preferir fer via per fer-se la foto perquè arribaven les eleccions.

Els ancoratges de les bicicletes –que popularment es coneixen com a “donuts”- els podien forçar fins i tot els nins petits. I és impossible mantenir un servei a base d’anar reposant bicicletes que te roben.

P: Seguint en aquesta línia, l’oposició denuncia que el regidor d’Hisenda –Julio Martínez-, molt crític amb el “BiciPalma”, pràcticament deixa aquest servei fora dels pressuposts de 2013.

R: Jo te diria just lo contrari. Precisament enguany ha estat l’únic any en que el “BiciPalma” ha tingut una partida pressupostària –concretament, més de 400.000 €-. I dins dels pressuposts 2014 ja t’avanç que hi haurà una partida dins del departament de mobilitat d’uns 300.000 €, per mantenir aquest servei. Això l’any 2011 no existia.

P: I el polèmic any 2012 tampoc?

R: No! El 2012 tampoc… (riu). Però ara tenim tota la documentació administrativa feta. I tenim aprovada una ampliació del “BiciPalma”. I a més una partida pressupostària per mantenir-ho sense cap tipus de problema.

P: El regidor Martínez no només ha posat en perill el manteniment del “BiciPalma”, sinó també –i sobre tot- a l’Empresa Municipal de Transports (EMT). Als pressuposts de 2013 es va reduir la subvenció municipal en prop d’un milió d’euros, forçant noves retallades en horaris i freqüències –que s’afegeixen a les dels anys anteriors-. I pel que fa a l’exercici 2014, l’àrea de mobilitat veurà reduït el seu pressupost en dos milions d’euros. Es preveuen nous retalls a l’EMT?

R: No. El pressupost creix. Poc, però creix. S’incorpora la partida del “BiciPalma”, que fins ara mai havia estat a Mobilitat, i es donen més diners a l’EMT. El que succeí l’any passat és que totes les àrees es van haver d’ajustar, per tal d’equilibrar els comptes de l’Ajuntament.

L’any 2011 era materialment impossible que l’EMT s’endeutàs més per mantenir el servei, ja que estava en causa de dissolució –com han confirmat l’interventor, el tribunal de comptes i l’auditora externa-. Era una empresa fallida, i per tant cap banc li volia donar diners. I si era l’Ajuntament qui havia d’aportar una subvenció a l’explotació, aquests diners els ha de treure de qualque banda: o més imposts o més deute.

De les famoses “retallades” de l’EMT jo te diria que el 80% s’haurien d’haver fet fins i tot tenint beneficis a l’EMT. Però per una simple raó d’oferta i demanda. El que no pot ser és que tinguem alguns bocins de línia amb només 22 usuaris al mes. Això és absurd! El cost que té això no és assumible ni per l’EMT ni per ningú.

També les freqüències nocturnes s’ha de recordar que a cap indret del món es mantenen igual que les freqüències d’hores punta, d’hores diürnes.  Les hores punta pràcticament no les hem tocades. Però a partir de les 9 del vespre, no hi ha el mateix número d’usuaris que pel dematí. Amb lo qual, hem d’adequar el servei a aquesta realitat.

Com te pots imaginar, aquesta adequació no es realitza de forma arbitrària. Hi ha un estudi tècnic primer, i un estudi financer després, per determinar què ens costa o què estalviaríem amb cada modificació i en quant variaria la freqüència de pas.  Si l’interval de pas augmenta en tres, quatre o cinc minuts crec que és totalment assumible.

P: En tot cas, l’oposició considera que és una elecció política el manteniment d’aquest servei, i en proposa alternatives de finançament. Per exemple, el PSOE indica que es podrien haver estalviat 4 milions d’euros en l’adjudicació de l’ORA, que es podrien haver destinat a l’EMT i encara sobrarien diners per altres àrees.

R: Me fa gràcia que diguin això quan ells havien adjudicat a la mateixa empresa, que també era la més cara, el contracte de l’ORA. I ho feren a dit, sense concurs previ. Jo el que puc dir és que ara aquest concepte és un 15% més econòmic del que era abans, i amb un servei impecable. Fa més de vint anys que està en funcionament, i pràcticament no hi ha queixes –tret de les típiques protestes d’aquells que reben una multa-.

L’empresa que ha sortit ja fa vàries legislatures que guanya els concursos, i són els tècnics qui fan la valoració. I saps per què guanya sempre la mateixa? Per l’experiència que tenen acumulada, pel know how de dur tota la vida dedicant-se a dur l’ORA de Palma. I a més, en aquesta ocasió han fet una UTE amb dues empreses més, amb la qual cosa ara tenien més força i més garanties de cara a l’Ajuntament.

Si el que volien era l’oferta més barata, no es fa un concurs: es fa una subhasta pura i dura. Si és això el que volen, que facin una proposta al pròxim ple indicant que “a partir d’ara totes les adjudicacions que es facin de l’Ajuntament han de ser subhasta”.  Això sí: després ja veurem si el servei és o no és bo.

Jo vull recordar que aquesta empresa, la que era tan barata, a Ses Salines està en plets amb l’Ajuntament, perquè aquest ha decidit llevar el servei d’ORA a la Colònia de Sant Jordi perquè no ha funcionat be.

Però és que a més a més hi ha un projecte de llei, que sortirà molt aviat, que diu que absolutament totes les empreses públiques han de ser viables, i que el 51% dels ingressos ha de ser per activitat pròpia. Per tant, a l’EMT no ens podem basar únicament en subvencions.

P: Be, de fet l’oposició també ha criticat a altres entrevistes que la mateixa gestió de l’EMT es podria haver fet d’una altra manera. Parlen per exemple de la decisió de principis de legislatura, d’adquirir –sense concurs previ- l’antiga flota de 90 busos de 10 anys a 14.000 € cada un, quan l’Ajuntament de Madrid en va comprar uns vehicles similars a 8.000 € cada un.

R: L’Ajuntament de Madrid jo no se si els ha comprat a 8.000 € o no. Jo el que se és que els autobusos d’aquí, l’oferta que vàrem tenir és aquesta. I no només hem de comptar el que val un autobús: els autobusos han d’arribar aquí –i això suposa un cost-, s’ha de posar la maquinària que nosaltres duim –que els d’aquí ja la tenen-,  s’han de pintar, s’han de rotular, s’ha de posar la imatge de l’EMT d’aqui… Tot això és un cost afegit.

Que potser tot plegat encara hauria sortit lleugerament més econòmic? Jo no dic que no! Però en aquells moments, quan nosaltres vàrem tenir el problema,  i ens va sortir aquesta oferta per adquirir els que ja teníem, ens va parèixer bona. A part, que pràcticament era l’única opció que teníem.

P: Però aquesta decisió d’adqurir els busos antics també està llastrant severament el compte de resultats de l’EMT, ja que renovant la flota es podrien estalviar 1,1 milions d’euros en combustible…

R: Si renovéssim la flota tindríem estalvi en combustible i en manteniment, perquè de fet una flota nova normalment té el manteniment inclòs durant un any o dos. El problema és com renoves una flota sense tenir diners, i amb un compte de resultats com el que ens varen deixar. És materialment impossible. Cap banc ens donava suport per renovar la flota, amb la qual cosa, nosaltres el que havíem de fer era intentar que l’EMT sortís cada dia al carrer, de la manera que fos.

Nosaltres evidentment continuam estudiant la manera de renovar la flota, perquè els autobusos ja tenen uns 13 anys, i en el millor dels casos, si compràssim els nous vehicles demà mateix, trigarien un any i mig en arribar –entre que es fabriquen, es fa el concurs i tot-. Amb la qual cosa estaríem parlant d’una flota de 14 anys a bastants de vehicles.

El problema és que l’Ajuntament com a tal no té capacitat per endeutar-se per 35 o 40 milions d’euros –que és el que costen aquests 90 busos-, i l’EMT tampoc. Estam cercant vies alternatives i jo esper que en pocs mesos les tinguem. En qualsevol cas, tenim un compromís davant la Unió Europea –en el marc del programa CIVITAS- per adquirir una flota d’almenys 38 busos de gas durant aquesta legislatura.

P: Per acabar amb aquestes crítiques, des de l’oposició també consideren que no s’hauria d’haver adjudicat el contracte de manteniment de la flota a l’empresa ASITSA, perquè n’hi havia ofertes més econòmiques.

R: Mira, és exactament el mateix que deia abans. Quan tu treus un concurs es pot fer de moltes maneres, amb moltes valoracions, i amb molts de criteris. Nosaltres vàrem agafar els mateixos criteris exactes que s’havien emprat feia dos anys per adquirir els darrers busos que varen arribar a l’EMT. És a dir, no ens hem inventat res.

Encara així, a instàncies del PSOE -que va considerar que l’oferta que havíem triat era molt cara-, vàrem demanar un informe a la Universitat Politècnica de València –amb la qual l’anterior equip de govern havia fet molts d’estudis-. I la UPV també va considerar que la millor oferta era la s’ASITSA.

Que es podrien haver canviat les bases per tal d’obtenir una oferta més econòmica? Evidentment que sí. Però jo crec que fer una subhasta pura per al manteniment d’una flota de vehicles d’onze anys a una ciutat com Palma és molt arriscat.

De totes maneres també cal recordar que aquests contractes no son a perpetuïtat. Jo no se si es farà pròrroga o no -ara no estic en disposició de dir-ho-, però en qualsevol cas al pròxim concurs ja intentarem abaratir-ho. El que ara s’ha de reconèixer és que hi ha hagut un concurs, amb unes bases determinades, i ha guanyat qui ha guanyat. Hem de ser seriosos, i atorgar el contracte a l’empresa guanyadora. Sinó, de fet, aquesta empresa ens podria haver demanat responsabilitats, o impugnar el nou concurs. I no ho dic jo, ho diu la UPV.

P: També cal dir que ASITSA s’ha vist involucrada en un escàndol per utilitzar recursos de l’EMT en benefici propi… No embruta això la imatge de l’adjudicació?

R: Si, si, això va ser una falta jo crec que bastant greu, perquè quan xerram de diners públics, hem de ser molt molt rigorosos. Aquesta empresa va agafar una furgoneta d’ús exclusiu per a l’EMT, per desplaçar uns operaris a un polígon pròxim, i fer unes reparacions a uns busos que no són de l’EMT.

Nosaltres immediatament vàrem demanar informe als nostres tècnics i a l’empresa ASITSA, perquè ens digués què havia passat. Finalment, la vàrem sancionar amb 3.000 €… Ja dic, 3.000 € per utilitzar una furgoneta un dia per anar al polígon. La pròxima vegada segur que aniran en taxi, que els hi sortirà més a compte.

En qualsevol cas, l’empresa ha estat advertida per evitar que això torni a succeir.

P: Entrant en matèria d’abonaments, vostès varen suprimir la gratuïtat del transport per a menors de 16 anys, i han rebutjat la creació d’un abonament especial per a aturats de llarga durada…

R: És que la gratuïtat per als menors de 16 anys no existia a cap altra ciutat d’Espanya. El llindar a partir del qual els infants han de pagar varia molt, però es sol situar entre els 3 i els 9 anys. És molt fàcil fer gratuïtat fins als 16 anys i que els usuaris se te disparin. Però això és fictici, hi havia molts nins que hi pujaven per passejar.  Arribà un moment que el 17% dels usuaris de l’EMT no pagaven… i això no es pot mantenir! I per això nosaltres ho vàrem llevar, i vàrem fer fins als 5 anys inclosos que és més o manco el que hi ha per tota Espanya.

Pel que fa a l’abonament pels aturats, vull recordar que ja existeix un abonament gratuït per a persones amb unes circumstàncies especials. Els serveis socials ens informen de qui no es pot permetre pagar un abonament, i el reben de forma gratuïta. Per això, vàrem considerar que la proposta del PSOE era duplicar una cosa que ja existia.

P: A causa de les retallades en vehicles i personal, alguns conductors han denunciat pressions per accelerar la seva velocitat comercial, i d’aquesta manera complir amb el que consideren “horaris i freqüències impossibles”. Això –diuen- posa en risc als seus passatgers. No se’ls hi ha anat una mica la ma, amb les retallades?

R: No, de fet el grup socialista va dur aquesta denúncia al ple, i dels devers 250 missatges diaris que envia el SAE (Sistema de Ayuda a la Explotación), hi havia uns 3 missatges demanant als conductors que anassin una miqueta més aviat, perquè el bus de darrera els estava agafant, o perquè el de davant s’estava allunyant.

És més: la immensa majoria de missatges són perquè no vagin tan aviat. Són per a que s’esperin, perquè s’estan atracant massa al bus de davant, o perquè estan deixant bastant enrere al de darrera. I de fet aquesta és la funció del SAE: regular que les freqüències es compleixin. Però no per anar més aviat! Ja dic, de cada missatge d’anar més aviat n’hi havia 30 o 40 de que vagin més a poc a poc.

És una denúncia que, de veres, amb dades a la ma, no és certa.

P: Contemplen altres vies per a millorar la velocitat comercial, que no suposin aquest conflicte amb els conductors i amb la seguretat dels passatgers?

R: Si. A nosaltres ens agradaria molt fer més carrils de bus, perquè mira… Pot ser que existeixin diferències entre el grup MÉS o el PSOE per una banda, i el PP per una altra, però al final tots tres hem d’anar cap al mateix final de recorregut, que és pacificar el trànsit. Menys cotxes, més transport públic, més bicicletes, i més vianants. Això crec que és l’objectiu comú de tots tres. Les diferències són en com arribar fins aquí.

Per pacificar el trànsit una de les mesures a seria que el conductor de cotxe veiés que l’autobús li passa per devora, i que va més aviat que ell. Això seria una solució. El problema és que la ciutat és com és, i no és fàcil fer més carrils bus.

Nosaltres vàrem fer un a Baró de Pinopar, vàrem fer un a Via Roma, i m’agradaria demà poder fer un carril bus al carrer d’Aragó. M’encantaria. Però clar, com fas un carril bus a Aragó? És molt complicat per la pròpia estructura del carrer. Però qui diu el carrer d’Aragó, diu General Riera o diu qualsevol altre.

Hem fet també una sèrie de prioritzacions semafòriques, on el bus surt abans que els cotxes, i una “línia express” –amb poques aturades- fins l’Aeroport. Es podria implantar el mateix concepte entre la Plaça d’Espanya i Son Espases, o des dels aparcaments dissuasius fins al centre. De fet, en aquest sentit també tenim l’experiència positiva de la línia 2, que en poc més de cinc minuts porta a la gent des de l’aparcament del Parc de Sa Riera fins al centre.

Són petites actuacions que s’han d’anar fent, i que sobre tot l’inconvenient aquí ja no és pressupostari, sinó més aviat de configuració del carrer. Perquè pintar una retxa enterra per fer un carril bus no val diners, no és massa car. Però el problema és que l’hem de poder fer!

El que no se pot fer, amb tots els meus respectes a la gent que està en contra del que ara diré –i se que són molts-, és un carril bici per Avingudes “i després ja veurem què feim amb els cotxes”. S’ha de fer tot en conjunt, s’ha d’estudiar be, i quan tu facis una mesura per dur les bicicletes per les Avingudes, has de saber per on duràs els cotxes, o com treure’ls a fora. Sinó, t’entraran els mateixos cotxes que t’entraven el dia abans, i se formaran els embussos i les congestions que se formaven la legislatura passada. Que era un vertader desastre.

Ja se que en això no estarem d’acord… (riu)

[CONTINUA LLEGINT]

Les estadístiques confirmen que la obligatorietat del casc és totalment desproporcionada

Activistes de València en Bici a un flashmob contra l’obligació del casc ciclista

Els ciclistes hauríem de fer autocrítica. Tant de demanar carrils bici i mesures de protecció, podem estar transmetent una imatge totalment equivocada de la nostra activitat. Qui no ha llegit i sentit allò de “és que anar en bicicleta és molt perillós!”? De fet, la sensació de perillositat i la por és una de les principals causes per les qual no guanyam usuaris, i la primera -amb diferència- per la qual els usuaris no circulen per la calçada -el nostre lloc natural- segons revela el Baròmetre Anual de la Bicicleta que publica la DGT.

Però, i si la imatge que transmetem és equivocada? I si anar en bici no fós, ni de lluny, una activitat de risc -com sense voler donam a entendre-? No és possible que la insistència de Maria Seguí per imposar el casc ciclista obligatori sigui fruit d’haver trasmès durant anys aquesta idea?

El cert és que anar en bici és segur. Entre 5 i 10 vegades més segur que anar en moto, amb la que ens comparen constantment els partidaris del casc -simplement per tenir també dues rodes-. I el que és encara més sorprenent: el doble de segur que anar a peu! Qui ho havia de dir, això?

Però les estadístiques son clares i evidents, i no donen marge a percepcions subjectives sesgades. Anem, per exemple, a un estudi fet pel ministeri de transport danès -en base a xifres holandeses dels anys 2001 a 2005- que podeu trobar picant aquí.

Com podeu observar, l’afirmació anterior és totalment vàlida per al grup d’edat d’entre 12 i 59 anys. A partir dels 60, i per motius propis, els valors canvien una mica.

El grup de joves d’entre 20 i 29 anys és on aquesta evidència és la més marcada. Per cada mil milions de kilòmetres recorreguts, moren gairebé 120 motoristes -que a més solen dur casc-, mentre que els ciclistes morts -que a Holanda gairebé mai duen casc- no arriben a la desena, valor quasi idèntic al dels automobilistes. Els vianants morts, per la seva banda, són uns 20.

A partir dels 30 la taxa de mortalitat dels motoristes es redueix sensiblement, arribant a un mínim de 50 morts per cada mil milions de kilòmetres al grup d’edat d’entre 40 i 49 anys -on els ciclistes morts són uns 7-. I d’aqui endevant la mortalitat creix a tot els col·lectius, però de forma especialment marcada als denominats “col·lectius vulnerables” -vianants i ciclistes- ja que tant els motoristes com els automobilistes acaben perdent el carnet de conduir quan no aproven els tests psico-motrius.

Una altra observació destacable és que, irònicament, el mitjà de transport que més risc causa a la resta d’usuaris amb diferència -l’automòbil- és qui menys pateix les conseqüències d’aquest fet. Excepte al grup d’edat d’entre 12 i 29 anys, el nombre d’automobilistes morts per mil milions de kilòmetres recorreguts es troba a nivells ridículament baixos, en comparació amb la resta de col·lectius. Caldria matisar, però, que aquest fet s’explica en bona mesura pel tipus de viari per on més transita -carreteres interurbanes-, que tot i acumular el gruix de morts en termes absoluts és on es recorren la immensa majoria de kilòmetres. Així doncs, als entorns urbans el risc de morir en cotxe és molt superior al que revelen els gràfics.

I aquestes estadístiques no són una extravagància holandesa -amb la seva destacada xarxa de carrils bici-, sinó una constant a tots els països desenvolupats del món, com es constata a un informe nord-americà sobre l’experiència europea.

Conseqüències sobre les polítiques de seguretat vial

Significa tot això que ens podem relaxar en matèria de seguretat vial per als ciclistes? Tot el contrari! Només evidencia la desproporció de la imposició del casc ciclista obligatori per part de la DGT, perquè amb les xifres a la ma s’hauria d’imposar abans als vianants que als ciclistes -un desbarat insòlit a la resta d’Europa-.

Però tota precaució és poca quan es tracta de salvar vides. El que aquests informes evidencien és que hi ha unes clares prioritats en matèria de seguretat vial. Per un costat cal millorar de forma urgent la seguretat dels motoristes, per exemple permetent el posicionament avançat als semàfors, eliminant elements tallants com ara els “quitamiedos”, etc. D’altra banda, és prioritari millorar la seguretat dels col·lectius “vulnerables” -ciclistes i vianants- especialment per als grups d’edat més avançada.  Cal avançar en el concepte de Ciutat per a tots.

Precisament en línia de protegir als més vulnerables neix la proposta de reduir els límits de velocitat a 30 km/h -entre d’altres, amb intervencions sobre el viari- i que d’acord amb diferents estudis podrien reduir en gairebé un 90% el nombre de morts per atropellament. És per aquest motiu que s’ha iniciat a escala europea una iniciativa legislativa popular (ILP) per a que s’elabori una directiva en aquest sentit que obligaria a tots els estats membres.

Tal i com diuen els col·lectius ciclistes: “La Ciutat 30 és el casc que jo necessit!”.

• L’actuació afectaria un tram de més de 5 km i aportaria gairebé un milió de m² més per als vianants i els ciclistes
• Es reduiria la intensitat de trànsit en 12.000 vehicles diaris i es soterrarien les places d’aparcament dels residents
• El cost del projecte no arriba a 40 milions d’euros, menys d’un terç del que es gastarà aquest estiu al Segon Cinturó

Una redistribució radical de l’espai públic. Aquesta és la recepta que ha presentat avui un equip d’arquitectes -Toni Forteza, Joan Riera, Manel Garcia y Mireia Cabaní-, amb el recolzament del seu Col·legi Oficial, per tal de fer front a la decadència econòmica i ambiental del Passeig Marítim.

L’actuació afectaria als més de 5 km de Passeig entre es Portitxol i Porto Pi, on actualment es destina el 70% de l’espai públic al transport motoritzat -entre carrils de circulació i places d’aparcament-, que després de la intervenció quedaria reduit a “només” un 40%: dos carrils per sentit, amb un límit de velocitat de 40 km/h, i accesos a aparcaments soterrats per als residents. La ciutadania guanyaria prop d’un milió de m² per a passejar i anar en bici, a més de poder-hi instal·lar equipaments i del seu potencial ús per a instal·lar terrasses de bars i restaurants.

“Es tracta de tornar a obrir la ciutat al mar”, afirmà Joan Riera, mentre mostra a l’auditori -d’unes cent cinquanta persones- una sèrie de fotografies antigues. “Hem d’analitzar la història per decidir on ens volem quedar. Les xifres ens demostren que l’esplendor del Passeig Marítim com a destí turístic es situa just abans de la darrera ampliació viària. Des de llavors ha patit una important degradació, reduint-se de forma substancial el nombre de places hoteleres, que també ha afectat a la zona del Terreno i Gomila”.

En l’anàlisi de l’espai s’identificaren dos trams diferents, de Llevant i de Ponent, delimitats per la intersecció amb el carrer Antoni Maura. D’aquest dos trams, el de Ponent és sense cap mena de dubte el que major potencial turístic i comercial podria aportar, en ser ja una zona fortament transitada pels vianants, on contrasta l’espai de voramar -que està “a punt de morir d’èxit”- amb la vorera interior -que just arriba a 3 m d’amplada i on es situen gran nombre de locals comercials-. També és on l’actuació es mostra més viable -segons reconeixen fins i tot els tècnics de l’Ajuntament-: actualment pateix una Intensitat Mitjana Diària (IMD) de trànsit de 38.000 vehicles, que s’haurien de reduir a 25.000 per poder passar a dos carrils per sentit.

Per la seva banda, el tram de Llevant és el que presenta majors dificultats, però també el que cal remodelar amb més urgència. No només per suportar una IMD de 75.000 vehicles -“va ser la primera autopista de l’Estat Espanyol”, recorda Riera-, sinó perquè cal gestionar la integració d’edificis d’una controvertida estètica -com ara el Palau de Congressos i GESA- dins uns espais de baixa densitat urbana i gran rellevància paissatgística -per tractar-se de la façana marítima i principal via d’entrada dels turistes a Ciutat-.

“Al Palau li falla el seu entorn” i “Calen alguns edificis d’equipaments per donar contexte a GESA” són dues frases lapidàries en aquest sentit, que donaven en plena línia de flotació dels anteriors governs municipals. De fet, a la seva proposta de ‘boulevard’ reclama una vorera d’almenys 16 m d’amplada enfront del Palau de Congressos, rebaixar el nivell del viari, i desplaçar l’entrada cap al Portitxol a l’altura de l’edifici del Diario de Mallorca.

També criticà que actualment “des del Parc de la Mar no es veu el mar”. Pretén, per tant, obrir un passatge per sota del ‘boulevard’ que connecti el llac artificial amb el Mediterrani i el Parc amb la platja de Ca’n Pere Antoni -que guanyaria més de 10m d’amplada i arribaria fins al Moll Vell gràcies a la construcció de dos espigons-. D’aquesta manera “el mar tornaria a ser sota la Catedral”.

.
UN PRESSUPOST AJUSTAT

Tot i que la intervenció proposada pareix molt radical, el pressupost d’aquest avant-projecte és molt ajustat: poc menys de 18 milions d’euros per al tram de Llevant, i lleugerament més de 19 milions per al tram de Ponen. Tot plegat no arriba ni a un terç dels més de 150 milions d’euros que s’han licitat per les obres de només dos trams del Segon Cinturó -que previsiblement es començaran a executar aquest estiu-, i amb un impacte social molt més positiu.

De fet, Joan Riera reconeix que iniciaren aquest projecte -que han realitzat de forma gratuïta com a aportació al nou Pla General d’Ordenació Urbana de Palma- “per la reiterada aparició a la premsa de projectes costossísims per al Port i la Façana Marítima”, com per exemple les propostes de soterrament o de construcció d’un túnel entre Avingudes i Porto Pi de l’època de Jaume Matas. “Aquest projecte està pensat per executar-se amb relativament pocs mitjans, com correspon a un moment de crisi”.

El gran obstacle d’aquest projecte que ens permet somiar desperts és de caire polític: no només s’estan prioritzant inversions en altres obres d’infraestructura, sinó que en el cas del Passeig Marítim s’hi haurien de posar d’acord com a mínim tres administracions diferents -l’Autoritat Portuària, el Consell de Mallorca i l’Autoritat Portuària-. Si l’actuació s’amplia al nus de l’Avinguda Joan Miró i l’Autopista de Ponent, fins i tot podria involucrar al Ministeri de Defensa i a la Casa Reial.

És per aquest motiu que Joan Riera reclamà a les autoritats assistents un gran consens per tal d’obrir un concurs d’idees per al Passeig Marítim, i un compromís per tractar aquest espai com a una actuació estratègica, clau en la transformació turística de Ciutat.

.
COL·LOQUI AMB LES AUTORITATS

Després de la presentació, les diverses autoritats assistents a l’acte participaren en una taula rodona opinant sobre el projecte. Com era d’esperar, cadascuna defensant els seus propis interessos: Jesús Valls -tinent de batle d’Urbanisme i Habitatge- capgirà l’objectiu dels autors de l’estudi per defensar el Segon Cinturó, argumentat que per assolir les IMD desitjades “cal desviar el trànsit” -en comptes de reduir-lo amb aparcaments dissuassius-. La rèplica de Joan Riera fou demoledora i carregada de coneixement històric, recordant-li a Valls que quan es va tancar la Via Cintura també es va fer la mateixa promesa i que el resultat va ser encara més trànsit. També intervení Estanislau Roca -professor del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC- recordant que aquesta obra megalòmana s’està executant sense haver fet cap estudi de mobilitat del accesos de Palma que la justifiqui.

Per la seva banda, Fernando González -Gerent d’Urbanisme de Palma- i Jorge Nasarre -Director de l’Autoritat Portuària de Balears- insistiren en la idea de “ampliar el Dic de l’Oest per tal d’obrir el Moll Vell a usos menys industrials i més recreatius”, que reactivaria el front marítim. La rèplica en aquest cas sorgí d’entre el públic: un assistent recordà que ja se n’està fent una molt bona gestió en la rotació dels contenidors -evitant que s’apilin i generin un greu impacte visual- i en la temporització del trànsit rodat -que es concentra als matins, evitant coincidir amb hores punta-. A més, Joan Riera recordà la inviabilitat d’aquesta ampliació pel seu excessiu cost econòmic.

Un dels aspectes més interessants del col·loqui va ser exposat per Biel Horrach -moderador i Coordinador de Recerca del Departament d’Urbanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya-, en plantejar la connexió del carril bici del Passeig Marítim de Palma amb el carril de Calvià -aspecte que quedava fora de l’àmbit de l’estudi de Joan Riera et al.-. Remarcà el fet que, actualment, Palma només compta amb dues sortides en carril bici -cap a S’Arenal i cap a la UIB- i que precissament gràcies a aquesta connexió s’ha revitalitzat molt notòriament la barriada del Molinar -que també patia un procés de degradació-.

En aquest sentit, des de PalmaEnBici.com varem poder intervenir per deixar palès que els ciclistes de Ciutat duen anys reclamant aquesta prolongació -que consideren totalment prioritaria-, davant de l’immobilisme i la passivitat de l’Administració. Serà la presentació d’aquest projecte l’espurna que encengui la flama del canvi de polítiques?

Poc abans havia transportat les bicis d’uns turistes, deixant palesa la discriminació racial
La llei de transports, en fase d’exposició pública, no garanteix el dret a transportar bicicletes als busos del TIB

Estació Intermodal, 9:00 h. Un jove immigrant vol agafar el bus cap a Sóller, per anar a fer feina. Com l’aturada del bus cau lluny del centre de treball, necessita dur la bicicleta. Així que decideix que l’embarcarà al maleter, com de fet fan molts de cicloturistes. Però quina és la seva sorpresa quan el conductor del bus es nega a obrir-li el segon maleter, donat que el primer estava ple.

Davant aquesta més que evident discriminació, el jove truca als guàrdies de seguretat per fer valer els seus drets. Aquests es mostren comprensius, però a l’hora impotents: si el conductor es nega, ells no poden fer res. I és que l’actual Llei de Transports dona un complet poder discrecional al conductor a l’hora d’admetre objectes voluminosos, com ara una bicicleta. D’aquesta manera, un conductor racista pot discriminar a un ciclista pel simple fet de ser negre, enfront dels privilegiats cicloturistes nòrdics.

Cal assenyalar, però, que aquesta Llei de Transports es troba actualment en revisió, com vàrem anunciar el passat estiu a PalmaEnBici.com. L’avantprojecte es troba disponible a la pàgina web de la Direcció General de Transports de la CAIB, i abunda en les greus mancances de la llei vigent -especialment respecte de les bicis-, perquè tal i com va reconèixer el conseller Company el seu objectiu principal és evitar que s’acabi de construir el tren de Manacor a Artà.

Concretament, podem llegir a l’article 14.f (“Deures”):

f) No portar objetos que por su volumen, composición u otras causas puedan incomodar o supongan peligro para otros usuarios o para el medio de transporte

Queda a criteri del conductor jutjar quins volums, composicions o similars poden suposar una molèstia per a la resta d’usuaris. Com si és un simple entrepà de xoriç a la motxila d’un excursionista, que per la seva forta olor sovint resulta desagradable. Aquesta arbitrarietat és la que dona peu a episodis de discriminació racista, o de qualsevol altre tipus, com el que hem denunciat.

Per la seva banda, a l’article 13 (“Drets”) no es fa cap menció a la possibilitat de transportar ni tan sols equipatge, cosa que compromet molt seriosament la nostra capacitat d’acollir un turime responsable, usuari del transport públic. Irònicament, el Govern de Bauzà justifica amb motius ambientals les noves taxes sobre les empreses de lloguer de cotxes, però no pren cap mesura per garantir l’existència d’una alternativa viable per a la gent que visita les Illes.

Queda en evidència, una vegada més, que els nostres governants no tenen cap tipus de model o d’estratègia a llarg termini per a les Balears. Just aspiren a mantenir-se aquests 4 anys al poder, aixecant cortines de fum amb polèmiques absurdes per intentar tapar la seva nefasta gestió.

 Controvèrsia al voltant dels fets:

Segons ens han informat alguns lectors, els fets podrien haver estat fruit d’un malentès entre les parts. D’acord amb aquesta versió, el conflicte s’ha produït per l’existència d’una rampa per a persones discapacitades a un segon maleter, on tot i haver-hi tècnicament espai suficient per a la bici, aquesta no es podia guardar allà per si era necessari fer-ne ús de la mateixa.

Per la seva banda, l’autora de la primera denúncia manifesta que la fotografia de la rampa per discapacitats correspon a un altre model de bus (compareu les dues fotos), i que al model de la línia Palma-Sóller hi havia espai més que suficient per transportar la bicicleta.

Aquesta és la seva versió dels fets:

Creo que de mí no ha salido en ningún momento la acusación de racismo. Solamente expliqué los hechos de manera objetiva aunque, lo reconozco, escueta.

Lo que pasó exactamente fue lo siguiente:

Al llegar a la estación de autobuses, delante del maletero estaba el chico de la foto esperando al conductor para que lo abriese. Un poco más tarde llegaron unos turistas cargados con maletas y, al cabo de unos minutos, el conductor.

El chico le pidió que abriese el maletero para meter la bicicleta y, con malos modos, el conductor le dijo que ahí los turistas tenían que meter las maletas. Llamó a los extranjeros y les abrió el maletero.

Cuando hubieron metido sus maletas, el conductor le dijo al chico que no podía meter la bicicleta, porque no puede ir con maletas. El chico le pidió que abriese otro de los dos maleteros del autobús y el conductor, sin dar motivo alguno y de muy malos modos se negó.

Empezaron a discutir y llegaron los de seguridad, que le dijeron al chico que no podían hacer nada porque en el bus manda el conductor y no ellos. El conductor subió al autobús y el chico seguía hablando con los de seguridad (momento de la foto). Yo me acerqué y oí que le decían que pusiera una reclamación, que ellos testificarían a su favor. Yo le dije exactamente lo mismo, al igual que otra pasajera que también se acercó. Esta última comentó que este chico coge el bus cada día para ir a trabajar, y que el conductor “siempre es un borde”.

No sé si el conductor no quiso abrirle otro maletero porque no podía (el bus iba bastante vacío y, en ese caso, los turistas podrían haber llevado con ellos las maletas sin problemas), porque estaba de mal humor, porque este chico era negro o porque era un inmigrante. Lo que sí sé seguro es que las bicicletas pueden ir en el maletero (hoy mismo otros turistas han metido 4 delante mío en la misma línea de autobús) y, desgraciadamente y lo padecemos yo y muchos cada día, en Mallorca parece que los turistas tienen más derechos que los habitantes, y muchísimos más que los inmigrantes extranjeros.

En qualsevol cas, amb independència de quina de les parts tingui la raó, cal reafirmar que amb l’actual redacció de l’Avantprojecte de la Llei de Transports es podrien produir fets com aquest de forma repetida, donat que no es garanteixen ni el dret a transportar equipatge ni, molt menys, el dret a transportar bicicletes. Pel que fa a aquestes darreres, cada conductor aplica el seu criteri personal, donant-se nombrosos casos on fins i tot havent-hi espai suficient es nega l’accés a les bicis.

El país comunista patí una greu crisi energètica entre 1991 i 1995, després de la caiguda de la URSS
L’augment en l’ús de la bicicleta va contribuir a reduir dràsticament la diabetis i les malalties coronàries

Cuba va patir una profunda crisi econòmica a principis dels anys noranta. La desaparició de la Unió Soviètica, que proveïa a la illa del Carib d’aliments i petroli -com a compensació per l’embargament nord-americà-, va provocar que la seva població experimentés una pèrdua de pes moderada (d’uns 5,5 quilos de mitjana) i augmentés la pràctica de l’exercici físic. I això es va traduir en un descens important de la mortalitat per malalties coronàries i per diabetis, segons assenyala un estudi que es publica avui al British Medical Journal, basat en múltiples dades de salut recollides durant 30 anys entre la població de Cuba. Reduir en sol cinc quilos el pes en tota la població podria disminuir en un terç la mortalitat per malaltia coronària, conclou l’estudi, liderat per Manuel Franco, professor a la Universitat d’Alcalá i la Johns Hopkins (EUA) i investigador en el Centre Nacional de Recerques Cardiovasculars (CNIC).

El treball, en el qual han participat investigadors espanyols, cubans i nord-americans, recull com entre 1991 i 1995 la població cubana va augmentar els nivells d’activitat física moderada. El percentatge dels quals es declaraven actius va passar del 30% al 80%, a causa de que els mitjans de transport públics i privats pràcticament desapareguessin per la falta de petroli. Al mateix temps, la ingesta calòrica per càpita també es va reduir considerablement, de 3.000 calories diàries a 2.200, la qual cosa es va traduir en una pèrdua de pes generalitzada. Els autors assenyalen que la població cubana (11 milions de persones) és molt homogènia, amb poques diferències en salut, per raça, renda o nivell educatiu.

Les dades van mostrar que, una vegada superada la crisi, els cubans van tornar a guanyar pes, més del que havien perdut: la mitjana va pujar nou quilos entre 1995 i 2010. Com van influir aquests canvis en les malalties que patia la població? En 1996, cinc anys després de l’inici del “aprimament forçós”, va començar a disminuir la mortalitat per diabetis. Una tendència que es va mantenir fins a 2002, quan va tornar a pujar. En el cas de la malaltia coronària, que es va reduir un 34% entre 1996 i 2002, les taxes de mortalitat es van estabilitzar posteriorment. Van deixar de descendir, però almenys no van pujar, com es temien els investigadors.

L’estudi demostra que les estratègies de prevenció d’aquestes malalties no solament han d’aplicar-se a la població de risc, sinó al conjunt dels ciutadans, explica al telèfon Manuel Franco. “Han de ser intervencions poblacionals, que afectin a tothom. El que aprenem amb aquestes dades és que la dieta i l’activitat física han d’anar de la mà i que cal intentar que sigui tota la població la que vagi per aquest camí”, subratlla. Una altra de les conclusions que es poden extreure és que “les polítiques de transport són importants”, i esmenta com a exemple la promoció de la bicicleta.

A més de l’estudi, la revista publica també un editorial del professor de l’Escola de Salut Pública de la Universitat d’Harvard Walter Willett. En el text, Willett, que dirigeix el departament de Nutrició, assegura que el treball “afegeix una forta evidència que una reducció en el sobrepès i l’obesitat tindria importants beneficis poblacionals”. També assenyala que els autors “són cauts en la interpretació dels seus resultats” i eviten “atribuir tots els canvis en les taxes de malaltia a les modificacions en el pes”. En l’estudi els investigadors, que han elaborat un vídeo explicatiu, assenyalen que no es pot concloure quin dels tres factors estudiats (menor ingesta calòrica, pèrdua de pes i augment de l’exercici) és més decisiu per disminuir la mortalitat cardiovascular.

“L’activitat física no és el mateix que l’esport. Són poques les persones que practiquen esport. Es tracta més aviat de moure’s, i com ens movem és el que marca la diferència”, assegura Franco. Les dades amb els quals ha treballat procedeixen de diverses fonts. El consum diari d’energia ho proporciona la FAO, l’activitat física surt d’enquestes regionals i nacionals, l’índex de massa corporal —l’obesitat es va reduir del 12% al 7% entre 1991 i 1995 a Cuba—de l’estudi CARMEN, etc. Les conclusions del treball es basen en les dades recollides durant 30 anys d’una població molt especial, ja de per si mateix homogènia, i que es va veure sotmesa en el seu conjunt a la crisi. “Un exemple de llibre de text en la vida real”, resumeix Franco.

 FONT: El País

Aquest documental també és 100% recomanable:

Les Illes reuneixen característiques ideals per aquesta iniciativa educativa, que es presentarà a ‘Innovem’

El projecte ‘Cent Peus’ de Ramón Marrades ha estat guardonat amb el premi UOC&Plugged a la millor idea innovadora en urbanisme. Economista (Universitat de València, 2009) i guitarrista de la banda de rock alternatiu 121dB també ha guanyat el Premi de Joves Emprenedors Socials.

- Què és ‘Cent Peus’?
- És una manera d’anar al col·legi que estem recuperant en moltes ciutats europees com Londres, Oslo, o París: a peu. Els nens i les nenes van caminant al col·legi per dos motius fonamentals: és més segur que anar amb cotxe i és més beneficiós per a la seva formació.

- Com va sorgir aquesta idea?
- De la inquietud d’un grup de pares per realitzar activitats físiques amb els alumnes que involucressin l’entorn ciutadà, la família i valors d’aprenentatge no competitius. Es van posar en contacte amb mi per unir-ho a la perspectiva urbana i plantegem una activitat que solucionava un problema de congestió de tràfic privat, era saludable i respectuosa amb el medi ambient. Dissenyem la millor manera de dur-la a terme, i vam crear Laboratori de Transport Sostenible, l’empresa que ho gestiona.

- Com funciona?
- Els estudiants van caminant al col·legi per unes rutes fixes i validades; els equips de Cent Peus que acompanyen i protegeixen als nens durant el trajecte estan formats per monitors especialitzats i voluntaris locals que compten amb el suport de la Policia Local, professors dels col·legis, autoritats municipals i els veïns i comerciants de la població. Mitjançant un sistema de geolocalizació es determina la situació exacta dels grups de nens en temps real, a través de la web de ‘Cent Peus’ o un smartphone.

- En quines ciutats s’aplica?
- El projecte pilot s’ha dut a terme a l’àrea metropolitana de València: Godella, Burjassot i Rocafort. Ara valorem opcions d’expansió a partir de setembre d’aquest any en altres àrees urbanes.

- Quins són els principals beneficis d’anar a peu al col·legi?
- L’impacte d’una petita activitat com aquesta és immensa: es genera teixit ciutadà en usar més l’espai públic i involucrar als agents socials locals, suposa un estalvi econòmic, redueix la contaminació i la congestió, ensenya educació vial i social, empra a col·lectius en risc d’exclusió, redueix el sedentarisme i l’obesitat infantil i els nens es desemboliquen i concentren més en el col·legi.

- Ha quantificat els beneficis?
- Juntament amb un equip del MBA de la Said Business School de la Universitat d’Oxford calculàrem aquest impacte social i ascendia a uns 160 euro per nen a l’any gràcies a la reducció de la contaminació sumada a la reducció de l’obesitat infantil, l’estalvi de temps i la generació d’ocupació en col·lectius amb altes taxes de desocupació. Això significa que les externalitats positives per a la societat són d’uns 3.200 euros a l’any per cada línia de ‘Cent Peus’; amb la nostra previsió de creixement l’impacte social multiplica per 20 la inversió requerida.

- De debò es concentren més els estudiants en anar a peu al col·legi?
- Clar! Una petita caminada buida la ment i s’arriba fresc a classe. Però no només ho diem nosaltres, un estudi que forma part del Mass Experiment 2012, un projecte danès que va analitzar la relació entre la concentració, la dieta i l’exercici va demostrar que els nens i nenes que van caminant o amb bici al col·legi es concentren més. Van ser valorats 20.000 estudiants danesos d’entre 5 i 19 anys i van concloure que els nens que van amb bici o caminant a l’escola, en lloc de viatjar amb cotxe o en transport públic, resolien de manera més eficient les tasques que exigeixen concentració.

- És Menorca un territori adequat per a la seva aplicació?
- Menorca és un lloc perfecte per aplicar Cent Peus: és una illa plana i les distàncies són curtes; tot i així s’utilitza massa el vehicle privat.

- Com es pot traduir i aplicar el concepte de mobilitat sostenible al nostre ‘dia a dia’?
- Hi ha petits canvis d’hàbit que milloren la qualitat de vida de manera immediata perquè la mobilitat sostenible que significa utilitzar transports no motoritzats -com a bicicleta i anar caminant- per als viatges curts, i transports col·lectius -si pot ser elèctrics- per als viatges llargs, no només té efectes positius per al medi ambient. La mobilitat sostenible suposa conèixer més el nostre entorn, apropiar-se de l’espai públic, conversar, veure i ser vist; estar més sa i més feliç en el nostre dia a dia.

- Quina diferència hi ha entre la ciutat real i la ciutat administrativa?
- La ciutat real és l’extensió urbana que suposa un mercat únic d’oci i treball, perquè la gent es mou diàriament d’un lloc a un altre per anar al cinema o a la universitat; però aquestes ciutats reals, les àrees metropolitanes, gairebé sempre estan dividides en municipis diferents -que són les ciutats administratives-; el que genera evidents problemes de gestió i duplicitats.

- Per què afirma que la crisi és gairebé una benedicció per a la gestió dels ajuntaments?
- A Espanya hi ha hagut molta falta d’imaginació i els ajuntaments s’han dedicat a fer molta infraestructura de vegades innecessària. S’ha invertit massa en obres i molt poc en les persones, el capital humà, i el coneixement. El sistema de finançament local generava incentius per construir més i més, encara que a llarg termini es disparessin exponencialment els costos. Ara és moment a centrar-nos a la ciutat construïda i optimitzar-la a escala humana, amb microintervencions més barates, participatives i generadores de teixit ciutadà.

FONT: Última Hora Menorca

Sobre els efectes perversos de l’obligatorietat del casc ciclista se n’ha escrit molt, i la DGT està patint al seu si una autèntica rebel·lió en contra d’una norma arbitrària i absurda. I és que, com denunciavem al nostre bloc, l’evidència científica existent demostra clarament que aquesta imposició té uns efectes sobre la seguretat vial i la salut pública clarament perjudicials. Això ha provocat també que la Xarxa de Ciutats per la Bicicleta -a la qual s’ha adherit Palma- s’hagi posicionat en contra d’aquest punt del nou Reglament General de Circulació.

Però encara hi ha molt de batle desinformat, que no acaba d’entendre els arguments complexos al voltant del nombre d’usuaris i els seus efectes secundaris, i no s’atreveix a plantar-li cara a la cúpula del seu partit. Així que els intentarem convèncer amb un cas pràctic, que afecta directament a una de les mesures “estrella” de les seves ciutats: els sistemes de bicicleta pública.

Com ja varem denunciar, l’obligatorietat del casc és tan absurda que només dos països del món l’han implantada: Austràlia i Nova Zelanda. El resultat ha estat en general desastros, amb una reducció d’usuaris d’entre el 35% i el 40%. Però, i els sistemes de bicicleta pública? Com es gestionaria un “BiciPalma” amb el casc obligatori? Quins resultats podriem esperar?

La millor comparativa es pot establir entre el Valenbisi de València i el CityCycle de Brisbane, dos esquemes de bici pública molt similars i gestionats per la mateixa empresa (JCDecaux), on la principal diferència es pot trobar en l’obligatorietat de l’ús del casc. I els resultats són abismals: mentre el Valenbisi compta amb 32.000 desplaçaments diaris, el CityCycle tot just arriba als 600. El 70% dels cicles disponibles no s’han mogut al llarg del dia.

Ampliant l’espectre de l’estudi a altres ciutats, podem comprovar que a Espanya l’ús de les bicis públiques és massiu: cada bicicleta s’utilitza 5,9 vegades al dia a Sevilla, 5,8 vegades a Barcelona, i 9,1 vegads a València. Tot el contrari del que succeeix a Austràlia, on el fracàs és estrepitós: entre 0,3 i 0,4 usos diaris per bicicleta. Steve O’connor, director executiu de JCDecaux a Austràlia, responsabilitza d’això directament a les lleis que imposen l’ús del casc, en unes declaracions al diari local Courier Mail.

Durant una primera fase, els sistemes de bicicleta pública australians prescindien del casc: es donava per suposat que els usuaris durien els seus propis cascs, cosa que a la pràctica no succeí. Després es disposàren cascs de lloguer amb les bicis públiques, i el nombre d’usuaris augmentà en un 30%, però a costa de la desaparició del 70% dels cascs que havia habilitat l’Ajuntament de Brisbane. Ara l’opció sembla ser la venda de cascs retornables, sense que millori l’èxit d’aquests sistema.

Si s’implantàs el casc obligatori a l’Estat Espanyol, serveis com ara el BiciPalma estarien condemnats a la seva desaparició. I és que molta gent sembla disposada a compartir bicicleta, però gairebé ningú vol compartir casc.