Bicibox, el servei públic d’aparcament de bicicletes arriba amb èxit a Barcelona
A Barcelona han trobat una solució als actes vandàlics i robatoris de bicicletes. L’Àrea Metropolitana de Barcelona en col·laboració amb diversos municipis estan desenvolupant un servei públic d’aparcament segur per a bicis privades, el Bicibox. Es tracta de petites cabines individuals que funcionen en xarxa i estan situades a peu de carrer. El sistema s’està consolidant amb èxit. Actualment, el Bicibox disposa de mil places d’aparcament a l’àrea metropolitana de Barcelona
En conjunt, la xarxa Bicibox està formada per 180 estacions que ofereixen unes 1.600 places per a bicis distribuïdes en 15 municipis de l’àrea metropolitana. Els usuaris poden fer ús d’aquest servei en qualsevol de les estacions disponibles, que funcionen amb energia solar i un sistema de bateries. L’abonament anual costa 35 euros i es pot sol·licitar la targeta d’usuari mitjançant bicibox.cat.
La darrera ciutat a sumar-se a la iniciativa, pionera a Espanya, ha estat Viladecans, on s’han instal·lat deu punts Bicibox repartits estratègicament per diferents llocs de la ciutat, especialment en les principals estacions de transport públic. D’aquesta manera s’intenta integrar la bicicleta en la cadena de transport i afavorir la mobilitat sostenible. Cornellà, Esplugues, Gavà, el Prat de Llobregat, Sant Boi, Sant Joan Despí i Sant Just Desvern són altres municipis del Baix Llobregat que integren aquesta xarxa d’aparcament públic de bicicletes.
Els aparcaments públics per a bicicletes privades són l’opció assequible per als municipis de l’àrea metropolitana interessats a potenciar l’ús de la bicicleta en els seus cascos urbans. “El Bicing requereix d’una aportació econòmica important i les ciutats prioritzen altres despeses”, comenta el president de l’Entitat Metropolitana del Transport (EMT), Antoni Poveda, qui també reconeix que el Bicibox és “més econòmic” que el servei públic de bicicletes de la ciutat de Barcelona. I és que el Bicing requereix d’un manteniment constant i una plantilla dedicada a traslladar les bicis que ho integren d’una estació a una altra.
Per la seva banda, l’Ajuntament de Barcelona assegura que té coneixement que altres consistoris han apostat pel Bicibox com a manera de fomentar la bicicleta com a vehicle de transport. En aquest sentit, no descarta en un futur adoptar-la si ho considera necessari per a la ciutat.
Seria una bona iniciativa implantar-ho a l’eixample i barris perifèrics de Palma on el Bicipalma no arriba, d’aquesta manera es potenciaria el transport sostenible a Ciutat sense fer una gran inversió.
Realment és important poder circular per la vorera?
Com segurament ja sabreu tots, l’Ajuntament de Palma està a punt d’aprovar una nova ordenança que pretén regular la mobilitat dels ciclistes a Ciutat. Des de PalmaEnBici hi hem presentat una sèrie d’al·legacions, i animam a tots els nostres lectors a fer el mateix seguint el nostre model estandarditzat.
Tal volta el punt més polèmic d’aquesta nova ordenança és la prohibició taxativa de circular per les voreres, ja que aquesta pràctica genera conflictes entre ciclistes i vianants -especialment els cecs, que en no poder veure ni sentir les bicicletes es troben en total indefensió-.
Des dels col·lectius ciclistes, com ara el moviment Massa Crítica, es reconeix que el lloc natural dels cicles és la calçada i que cal regular la mobilitat en bici per tal d’evitar accidents i conflictes amb els vianants. Però creuen que la solució no és prohibir totalment la circulació per les voreres, sinó establir mesures de convivència -com ara regular la distància de seguretat respecte les façanes, la velocitat màxima del cicle i l’establiment d’horaris per evitar les aglomeracions de gent a zones comercials-.
Un dels criteris que més està sonant aquests dies és el de l’amplada mínima que hauria de tenir una vorera per tal de permetre als ciclistes circular-hi, que a l’esborrany del nou Reglament General de Circulació que ha preparat la DGT es fixa en 3 m i que la majoria de les parts implicades consideren raonable.
Però la polèmica persisteix: el regidor de Mobilitat Gabriel Vallejo encara veu “difícil” la circulació per la vorera, justificant-se en qüestions com la dificultat de vigilar el compliment de les mesures de convivència, el potencial ús de les voreres per instal·lar-hi terrasses per bars i restaurants, o fins i tot s’ha arribat a sentir que a Palma hi ha molt poques voreres d’aquesta amplada i seria més senzill gestionar-ho com a excepció -aprofitant la facultat d’establir autoritzacions de circulació mitjançant Decret de Batlia-. Així que ens hem aturat un moment a analitzar-ho en detall.
Gràcies a l’Estudi de Mobilitat fet per l’enginyer de camins Hugo Badia, disposam d’un plànol on es mostra l’amplada de les voreres de Palma que ens ajudarà a jutjar aquestes afirmacions. Hem decidit combinar en una mateixa imatge les actuals vies habilitades per a les bicis i les voreres de més de 3 m d’amplada, i aquí en teniu el resultat:
Com es pot comprovar, les voreres amples -en vermell- no són tan excepcionals a Ciutat, tot i que sí que mostren grans discontinuïtats. Però si es combinen amb l’actual xarxa de carrils bici i ciclocarrers -en blau-, es pot arribar a entendre la vertadera importància de les voreres: es completa una xarxa moltíssim més coherent que l’actual, que permetria als ciclistes inexperts arribar a gairebé tota Palma sense haver de circular entre els cotxes.
Volem destacar molt especialment el cas dels carrers de Manacor i Aragó -que permeten enllaçar amb el segon carril bici circular-, el carrer Arxiduc Lluís Salvador al tram sense carril bici, o també el carrer d’Uruguai -aprop del Palma Arena- donat que els cotxes hi circulen a gran velocitat. Fora del plànol, cal recordar l’existència d’un tram al Passeig Marítim entre el final del carril bici i l’Estació Marítima que no compta amb cap alternativa segura.
Pareix evident que la utilitat per als ciclistes de les voreres amples no és tan excepcional com per regular-les per Decret de Batlia, sinó que cal incloure una autorització general a l’Ordenança i fer que l’excepció siguin els trams on es prohibeix la circulació -cosa que sol·licitam a la nostra tercera al·legació-.
Finalment, volem donar un toc d’atenció als ciclistes recordant que la circulació per vorera ha de ser en tot cas excepcional, reservada principalment a menors i discapacitats -donada la seva poca visibilitat-, a la gent inexperta, i als trajectes on els cotxes circulin a més de 50 km/h -cas del Passeig Marítim i el carrer d’Uruguai-.
Com a ciclistes urbans és el nostre deure aprendre a circular entre tot tipus de vehicles, per molt que ens pugui fer por. En realitat el risc és molt més baix del que sembla, i la nostra presència a la calçada és una altra manera de pacificar el trànsit i així afavorir als altres ciclistes. Aquest és el concepte sota el qual va néixer el moviment global “Massa Crítica”: si assolim una determinada xifra d’usuaris circulant entre els cotxes, l’actitud dels automobilistes canvia automàticament i tota la ciutat se’n beneficia.
La lluita per les voreres és important, però en cap cas ha de ser prioritària. Volem una Ordenança que, per damunt de tot, contribueixi a fer de Palma una ciutat amb el trànsit més tranquil. Que estableixi una sèrie d’obligacions per a l’Ajuntament com ara la reducció dels límits de velocitat, la construcció d’infraestructures de pacificació, o completar la xarxa ciclista de Ciutat.
Per aquest motiu, la nostra desena al·legació reclama la introducció a l’Ordenança d’una clàusula addicional on quedin reflexades totes les mesures d’acompanyament obligatòries per a l’Ajuntament, i una clàusula transitòria que aplaci la imposició de determinades sancions fins que no s’hagin executat totes i cadascuna d’aquestes mesures.
RECORDAU: podeu presentar les nostres al·legacions a qualsevol Oficina d’Atenció a la Ciutadania fins dia 10 de febrer!!
Semàfors i trànsit ciclista
El passat dia 7 de desembre publicàrem al nostre bloc un article introduint alguns conceptes de l’enginyeria del trànsit, titulat “Tècniques de reducció de la velocitat”.
Una de les tècniques que vàrem deixar sense analitzar es ajustar les freqüències dels semàfors, creant per exemple avingudes amb “ona 30″, o com puntualitza als comentaris un lector (gràcies, Salvador!) fins i tot “ona 16″ -aquesta darrera més ajustada a la velocitat d’un ciclista, mesura implantada a Copenhague-.
Però hem de destacar que els semàfors son un element que dona moltíssim més joc que una simple “ona X”, ja que de fet només tenen sentit per als vehicles a motor, tal i com demostra el següent vídeo:
Vídeo gentilesa de StreetFilms – Escoltar tertúlia al programa “La radiocicleta” (NovaOnda Albacete).
Tot i que la circulació de bicis i vianants durant la mateixa fase pot semblar caòtica a ulls d’un automobilista, el fet es que funciona raonablement be. El secret està en que, en no estar tancats dins una cabina, els ciclistes i els vianants poden establir una millor comunicació visual i reaccionar de forma més àgil.
Durant tota aquesta ona verda ciclista, els cotxes han d’esperar i els mitjans no motoritzats tenen llibertat absoluta per fer els girs que hagin de fer i, de passada, es redueix considerablement el temps d’espera de les bicis als semàfors.
Com generalment es dissenyen les freqüències semafòriques per als cotxes, que tenen temps d’acceleració i frenada molt superiors a les bicicletes i per tant les fases son moltíssim més llargues, els ciclistes s’han d’esperar molt de temps aturats innecesàriament. Amb aquest nou sistema es penalitza als mitjans motoritzats al temps que augmenta la seguretat dels ciclistes.
Però cal demanar-se si no seria qüestió de fer un replantejament general, amb la supressió total de la senyalització -obligant als automobilistes a circular amb molta més precaució-. O fins i tot prohibir totalment l’automòbil -excepte per a gent amb discapacitats o serveis públics d’urgència-.
En qualsevol cas, tenim aquí una nova mostra d’innovació als sistemes de pacificació del trànsit. Quan la veurem a Palma?
Tècniques de reducció de la velocitat
Fa poques setmanes, aprofitant el nostre article en defensa dels ciclocarrers, vàrem presentar als lectors de PalmaEnBici la monografia Calmar el tráfico: pasos para una nueva cultura de la movilidad urbana, editat pel Ministeri de Foment.
Avui volem reprendre aquesta publicació per tractar una de les qüestions clau per a la convivència entre automòbil i bicicleta a les ciutats: la reducció de velocitat del trànsit motoritzat.
Per què reduir la velocitat dels automòbils?
La idea de restringir el trànsit és casi tan vella com el mateix automòbil. Ja durant els anys 20 del s. XX, a les ciutats dels Estats Units, es varen haver de reservar àrees peatonals a zones comercials davant del creixent problema de la massificació i el col·lapse circulatori.
Passat el temps, i en vista dels creixents problemes originats per una política d’augmentar il·limitadament l’oferta d’infraestructura, es va començar a estendre la idea d’imposar restriccions al trànsit motoritzat i d’afavorir els altres mitjans de transport. Fou clau en aquest procés l’informe Buchanan (1963), al pròleg del qual podem llegir:
“Necessitam amb urgència autopistes a l’interior de les ciutat, i no només entre elles. Qualque mètode per a limitar deliberadament el nombre d’automòbils privats que circulen per les ciutats és una cosa que, senzillament, ja no es pot evitar -encara que ens pugui semblar desagradable-”
D’entre els molts conceptes nascuts al voltant de la necessitat de calmar el trànsit, sorgeix la idea d’implantar mesures per assegurar la convivència entre vehicles motoritzats i les bicicletes i vianants. No ens referim en aquest cas a la segregació viària -sempre discriminatòria per als segons-, sinó a un ús compartit del mateix espai públic -idea que es plasma per exemple als ciclocarrers- i que data dels anys 70.
Aquesta convivència desitjada passa irremeiablement per una reducció del nombre d’automòbils en circulació, i d’una reducció de la seva velocitat per augmentar-ne la seguretat i la comoditat dels ciclistes.
Un meta-anàlisi realitzat sobre 33 estudis internacionals centrats als efectes de les mesures per a calmar el trànsit, ens mostra reduccions del 25% dels accidents amb víctimes dins àrees residencials amb dispositius d’amortiguament de la velocitat, i del 10% a les vies connectores (R. Elvik, 2001). Al cas de les àrees 30 de Londres s’ha assolit una reducció del 42% dels accidents amb víctimes.
La reducció de la velocitat no només fa menys perilloses les col·lisions entre vehicles, sinó que també suposen canvis en l’estil de conducció -reducció de l’agressivitat- que n’afavoreixen la convivència, comoditat i sensació de seguretat.
El disseny del viari per a reduir la velocitat
Una de les mesures més antigues per a calmar el trànsit a determinades zones -que fins i tot és anterior a l’existència de l’automòbil- és la jerarquització del viari, definint itineraris principals, secundaris i residencials. Aquest model es pot observar perfectament a dissenys urbans radials com el de Palma, que contrasta amb dissenys com el de Barcelona -on per altra banda també existeix una certa jerarquia de viari-.
L’objectiu d’aquestes jerarquitzacions és alliberar les zones residencials de la circulació de vehicles i desviar-los cap a un viari de major capacitat, específicament dissenyat per a suportar una intensitat de trànsit molt superior. Per reforçar l’efecte de reducció del trànsit, les zones residencials es poden veure complementades amb límits de velocitat més baixos -zones 20 o 30-, o altres mesures d’ordenació del viari -controls d’entrada, desviaments interiors u ordenació dels sentits de circulació-.
Evidentment, aquesta política de jerarquització viària presenta alguns dels problemes més habituals d’una planificació parcial i incompleta: desviar el conflicte a zones perifèriques, augmentar la demanda de mobilitat per separar zones residencials i zones d’activitat comercial, crear una barrera de ruptura en la continuïtat urbana separant barris, etc.
A més, aquest viari principal d’alta capacitat i els carrers de sentit únic poden tenir com a efecte un augment de la velocitat de circulació -just el contrari del que cercam-. Aquest darrer tipus de carrer també pot presentar inconvenients per a la circulació de les bicicletes o del transport col·lectiu.
En qualsevol cas, donat que aquesta jerarquització sovint és una estructura heretada d’altres èpoques, n’hem de gestionar els seus avantatges i minimitzar-ne els inconvenients.
La reducció de la velocitat de circulació normalment s’ha de començar per una adequada senyalització que informi a tots els usuaris de les regles del joc, és a dir, de les precaucions, obligacions i prohibicions que s’hauran de respectar. Aquesta senyalització pot consistir en cartells, semàfors, imatges pintades a la calçada, etc.
En oposició a molts d’aquests sistemes de senyalització han sorgit nombroses iniciatives reducció de la senyalització, ja que sovint l’excés de senyalització relaxa als conductors i no els fa mantenir un nivell d’alerta adequat. Reduint les senyals, el conductor pot sentir una major inseguretat i per tant augmentar el nivell d’alerta i reduir la velocitat. El mateix és aplicable a ciclistes i vianants, que cercaran en tot cas contacte visual amb la resta d’usuaris de l’àrea compartida.
Alguns partidaris de la reducció de la senyalització proposen, com a alternativa, una determinada construcció del paisatge percebut. Els elements utilitzats es coneixen com a sistemes passius de control de la velocitat, és a dir, una sèrie de marques vials que modifiquen la informació sensorial que reben els conductors per a induir canvis en el seu comportament com reduir la velocitat de circulació o mantindre un equilibri als cicles d’alerta i relaxació.
La visibilitat del parc infantil fa augmentar instintivament el nivell d’alerta dels conductors
Canvis de colors i textura del paviment, d’il·luminació o fins i tot del mobiliari urbà han de donar al conductor, subconscient-ment, la informació sobre quin ha de ser el seu comportament: franges de circulació, zones d’aparcament, punts que exigeixen especial atenció, velocitat recomanada, etc.
Tanmateix, ajustant l’amplada de la calçada, el nombre de carrils o els radis de gir als encreuaments, es pot influir fortament sobre la velocitat dels vehicles, especialment si abans aquests estaven sobredimensionats per augmentar-ne la capacitat d’acollida.
Finalment, les bandes de reducció de velocitat, o “badens”, son pentura un dels elements més coneguts i criticats pels automobilistes, però a l’hora un dels més efectius. N’existeixen en dues configuracions: transversals i centrals.
Els badens centrals tenen l’avantatge d’amortiguar la velocitat dels vehicles a quatre rodes, al temps que no suposen cap inconvenient per als vehicles de dues rodes -motos i bicis-. És a dir, son especialment aptes per a la constitució de ciclocarrers.
A part dels sistemes explicats al llarg de l’article, existeixen una infinitat de tècniques de reducció de la velocitat i del trànsit. Es tracta d’un camp molt obert a la innovació, on veurem nombroses revolucions els pròxims anys.
Com a ciclistes urbans compromesos amb el desenvolupament de Ciutat, és convenient conèixer a fons aquestes tècniques, per tal de poder participar activament als processos de participació ciutadana en matèria d’urbanisme i disseny viari. Per aquest motiu, recomanam fortament la lectura d’aquest llibre.
Benvinguts a la Palma del futur!
