PalmaEnBici

Quan una gran empresa avalua on situar la seva seu, o un important centre de producció, tendeix a fixar-se –entre d’altres aspectes- en el sistema de transport que haurà d’utilitzar. Necessita que els seus treballadors i mercaderies puguin desplaçar-se de forma ràpida, barata i eficaç. I encara que no succeeixi de forma tan evident, la mobilitat també influeix fortament en el desenvolupament del petit i mitjà teixit empresarial, que al cap i a la fi es veu sotmès a les mateixes forces.

En una societat amb alta demanda de transport com la nostra, la mobilitat s’ha convertit en un factor clau per a la competitivitat regional. Les ciutats que cuiden aquest aspecte no només atreuen més inversions, sinó que gaudeixen d’un major dinamisme endogen i d’una millor qualitat de vida en general. No és casualitat que els cinc països amb majors problemes financers de l’eurozona –Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia- siguin també, i per aquest mateix ordre de fallida, els que major preponderància del petroli mostren en al seu mix energètic nacional. Un petroli que res té a veure amb la generació elèctrica, sinó amb els sistemes de transports cars i ineficaços basats en el predomini de l’automòbil (per a persones) i el camió (per a mercaderies), els impactes negatius dels quals poden suposar uns costs externs de més del 10% del PIB.

Aquesta realitat resulta tant més important a una illa com Mallorca, on els ingressos depenen totalment del turisme –que, en arribar gairebé exclusivament amb avió, també és sensible a l’augment del preu del petroli-, que importa la pràctica totalitat del que consumeix, i que per a major desgràcia presenta la major taxa de motorització de l’Estat. Si els nostres ingressos turístics es veuen amenaçats per la crisi de l’eurozona i per l’augment del preu del petroli, l’única manera de mantindre viva l’economia balear és reduint fortament la nostra factura energètica. Cada cèntim estalviat en benzina és un cèntim més pels comerços i productes locals.

Davant aquesta perspectiva resulta inquietant –si no indignant- que el nou equip de govern de l’Ajuntament de Palma dugui a terme una política tan obertament contrària a la mobilitat sostenible. La reducció de freqüències i augment de les tarifes han ocasionat una caiguda de fins al 15% en el nombre de passatgers dels autobusos urbans; i el que és pitjor: el mitjà de transport per excel·lència per a una ciutat compacta i plana com Palma –la bicicleta- ha vist com s’han malgastat gairebé 200.000 euros a desmantellar el carril bici de les Avingudes, com s’ha aprovat una ordenança fortament restrictiva amb sancions de fins a 300 euros, i com es paralitzen les inversions en favor de la construcció de noves autopistes.

Però no ens hem de donar per vençuts. Encara que els nostres governants no estiguin a l’altura de les circumstàncies, podem impulsar el canvi des de la societat civil. La millor mesura per augmentar la seguretat d’un ciclista és la presència d’un altre ciclista –concepte a partir del qual va néixer el moviment global Massa Crítica-. Així que prenent cadascun de nosaltres la decisió individual d’agafar la bici, ajudarem a crear una ciutat més amable, amb el tràfic més calmat, i més dinàmica econòmicament. Utilitzem les nostres bicis per lluitar contra la crisi!

Massa Crítica de Palma celebra bicicletades reivindicatives el primer dissabte de cada mes, a les 10:45 a la plaça d’Espanya.

NOTA DE PREMSA

El col·lectiu ciclista PalmaEnBici ha presentat avui el document Proposta de Xarxa Bàsica d’Itineraris Ciclistes Recomanats, amb el qual pretén donar resposta –des de la societat civil- als greus atacs que està patint aquest mitjà de transport des del darrer canvi de govern.

“Es tracta d’oferir als ciclistes inexperts o forans uns itineraris segurs per poder arribar a tots els barris de Ciutat, sense haver d’esperar a que l’Ajuntament hi construeixi una via”, assegura Stefan Nolte, portaveu de PalmaEnBici.

Segons aquest col·lectiu, la supressió del carril bici d’Avingudes i la nova ordenança ciclista –que prohibeix la circulació per voreres i carrers de vianants- han generat una gran confusió entre els usuaris de la bicicleta, motiu pel quan han considerat necessari donar a conèixer les alternatives existents.

“Als principals eixos de Palma, com ara el carrer d’Aragó o el de Manacor, només s’hi atreveixen a circular els ciclistes experts. Fins ara, els inexperts ho solucionaven anant per la vorera, però amb la nova ordenança els hem de derivar a carrers paral·lels amb menys intensitat de trànsit”, continua l’Stefan Nolte.

Els itineraris recomanats es basen en el model de “línies de desig” definit a l’estudi de mobilitat de l’enginyer de camins Hugo Badia, fet l’any 2009, però partint de la legislació i el viari que existeixen en l’actualitat.

PLA DE MESURES URGENTS

Durant el procés d’elaboració d’aquesta xarxa ciclista s’han detectat tota una sèrie de punts conflictius, on la intervenció de l’Ajuntament és absolutament necessària per garantir la seguretat dels usuaris de la bici.

Per aquest motiu, el document presentat avui inclou un catàleg de mesures urgents, que es resumeixen en l’aplicació de les excepcions previstes a l’ordenança –com ara l’autorització de circular per algunes voreres i carrers de vianants-, canvis en l’ordenació del viari –declaració de carrers residencials i canvis en el sentit de carrers-, i obres de baix pressupost.

Com a exemples més paradigmàtics en aquest sentit es proposa l’autorització per circular a la vorera del Passeig Marítim entre el final del carril bici i Porto Pi, o poder fer-ho per la Costa de la Pols –per connectar les Rambles amb la zona del Mercat de l’Olivar-.

Tanmateix, es proposa la prolongació del carril bici del carrer Arxiduc Lluís Salvador, la construcció d’un carril de sentit únic a Nuredduna i Sindicat, i grans millores als “ciclocarrers”, com ara sobre-elevar l’encreuament de la Porta de Sant Antoni o retirar mobiliari urbà que dificulta la visibilitat.

Encreuament a la Porta de Sant Antoni, que necessita una remodelació urgent

REUNIÓ AMB EN GABRIEL VALLEJO

El treball s’ha penjat a l’espai web del col·lectiu per tal de sotmetre’l a un període de consulta i participació pública amb altres entitats. També s’ha enviat als partits polítics i tècnics municipals amb l’objectiu d’introduir-hi millores. En aquest sentit, es va celebrar el passat divendres una reunió entre l’Stefan Nolte i el regidor de mobilitat Gabriel Vallejo, per intercanviar opinions i analitzar les mesures urgents suggerides.

“Algunes de les nostres propostes ja fa temps que s’estan estudiant a l’Àrea de Mobilitat –cas de la prolongació del carril d’Arxiduc Lluís Salvador-, però la falta de pressupost les ha paralitzat”, declara l’Stefan Nolte. “L’actual consistori hauria de prendre consciència de que la mobilitat és un dels principals factors que determinen la competitivitat de les ciutats. Si es continuen malbaratant diners per cremar petroli, trigarem molt en sortir de la crisi”, sentencia.

A més de l’anàlisi del projecte de xarxa ciclista, la reunió va servir per tractar altres qüestions tangencials, com ara l’aplicació de l’ordenança ciclista també als vianants i automòbils que envaeixen els carrils bici, o el destí dels diners obtinguts per les sancions –que segons el col·lectiu PalmaEnBici hauria de dedicar-se íntegrament a promocionar l’ús de la bicicleta i a cursets de circulació segura-.

Totes dues parts s’han compromès a mantenir un diàleg obert i constructiu, per tal d’intentar impulsar al màxim l’ús de la bicicleta a Ciutat.

Informació i contacte:
Stefan Nolte – portaveu de PalmaEnBici
stefan.nolte[arroba]palmaenbici.com

     
Segur que molts ja ho heu llegit a la premsa escrita -primera plana al Diari de Balears-: el PP ha fet valer la seva majoria absoluta per imposar l’esborrany de la nova Ordenança Ciclista sense donar cap tipus de marge a les esmenes presentades pel grup municipal socialista (PSIB) i la coalició d’esquerres (PSM-Iniciativa). Absolutisme en estat pur. Com als temps de Lluís XIV de França el missatge és clar: “Palma sóc jo!”.

Tanmateix, encara hi ha optimisme entre alguns membres de l’oposició: “A partir d’ara s’obri el període d’al·legacions”, afirma l’ex-batlessa Aina Calvo a la seva pàgina de Facebook. Això vol dir que el PP té marge de temps per a rectificar, ja que la votació definitiva no es produirà fins al mes de febrer. Per aquest motiu, tots dos grups municipals s’hi varen abstindre -excepte a la votació de l’article 16, que estableix les prohibicions per a les bicicletes, rebutjat per l’oposició-.

L’ex-regidor de mobilitat, José Hila (PSIB), ens comenta per correu electrònic:

“Tot i que ahir encara no varen acceptar les nostres propostes, sembla que el regidor de mobilitat -Gabriel Vallejo- té voluntat d’arribar a un acord. Per això ens varem abstindre, a l’espera de veure si s’incorporen per a la votació definitiva d’aquí un parell de mesos”. “Hem tingut vàries reunions prèvies entre els tres grups municipals per intentar millorar-la i que s’aprovi per unanimitat”.

De fet, segons informa la Marisol Fernández (PSM-Iniciativa), “el PP diu que hi ha propostes nostres que s’acceptaran”. Però el regidor de mobilitat Gabriel Vallejo adverteix: l’Ordenança ha de ser “fàcil de regular per a la policia”, en referència a la possibilitat de que les bicis circulin per voreres de més de 3 m d’ample, ja que “moltes d’elles tenen terrasses”. Tanmateix, s’ha compromes a estudiar la proposta, però veu “difícil” la seva aprovació al cas de les voreres, mentre dona esperances al cas de parcs, jardins i places públiques. Reconeix que “les bicicletes són com l’aigua: cerquen el seu camí natural”, i per tant s’han d’analitzar de manera especial.

En aquest sentit, José Hila destaca que “si a Blanquerna passen cotxes, també hi han de poder passar les bicis” -considerant Blanquerna com a un carrer peatonal-. També argumenta que “la bicicleta no es llança a les calçades sense donar-li seguretat”, motiu pel qual reclama “una política de mobilitat integral” que prioritzi al vianant, després a la bicicleta i al transport públic, i només en darrera instància a la resta de vehicles.

L’ex-regidor tampoc no entén que es faci una ordenança que va en contra del nou Reglament General de Circulació de la DGT. “Ens pareix absurd que l’Ajuntament mantingui una postura diferent, perquè en darrera instància el Reglament s’imposarà a l’Ordenança. Des del PP han reconegut aquesta carència, però també al·leguen que ara hi ha hagut un canvi de govern a Madrid i s’ha d’esperar al que digui el nou director de la DGT”.

En tot cas, sembla que el PP de Palma recull la nostra proposta d’augmentar la presència de ciclocarrers a Ciutat. Però rebutja l’esmena del grup municipal PSM-Iniciativa, que anava una passa més enllà demanant la conversió de tots els carrers d’un sol sentit i carril en ciclocarrers.

S’espera un hivern molt calent a la bici-crònica política!

   
Tal i com hem anat informant al llarg del darrer any, està a punt d’aprovar-se una nova ordenança municipal que pretén regular la mobilitat ciclista a Ciutat, l’esborrany de la qual podeu consultar aquí. Recull bona part de la normativa de circulació existent, al temps que n’afegeix algunes restriccions addicionals. Al final d’aquest article vos oferim un resum dels principals continguts de la mateixa.

El cas es que, davant l’imminent aprovació, ha sorgit la polèmica: tot i que el col·lectiu ciclista Massa Crítica comparteix la major part dels continguts de l’ordenança, rebutja enèrgicament la prohibició taxativa de circular per la vorera. Al·lega que, mentre no hi existeixin prou carrils bici ni es tranquil·litzi el trànsit (vegeu algunes tècniques de reducció de la velocitat), no es pot exigir als ciclistes que posin en perill la seva integritat física per tal de complir amb aquesta regulació.

Cal dir, en aquest sentit, que l’ordenança contempla la possibilitat d’establir-ne excepcions per Decret de Batlia, de tal manera que per aquells itineraris on no hi existeixi encara un carril bici -i el trànsit sigui perillós per als ciclistes-, es pugui circular per la vorera.

Però el món ciclista desconfia: les multes poden arribar molt abans del desenvolupament d’aquests decrets i, el que es pitjor, no hi ha garanties de que les excepcions siguen públiques i prou conegudes. A més, la campanya de persecució a ciclistes a la ciutat de València ha fet sonar totes les alarmes. Serà aquesta ordenança una nova passa enrere en l’ús de la bici?

           
Des del grup municipal de PSM-IniciativaVerds, s’han publicat ràpidament unes esmenes inspirades en una ordenança similar a la ciutat de Saragossa, que entre d’altres regulen també el comportament del vianant (i dels patins i monopatins) i cerquen adequar-se al nou esborrany de la DGT per als ciclistes: autoritzada la circulació a pas de vianant (10 km/h) per voreres de més de 3 m d’amplada sempre que no es produeixin aglomeracions, i per parcs i jardins públics.

Mentre la proposta de l’Ajuntament implica l’establiment d’excepcions per a que els ciclistes puguin anar per la vorera, la del grup PSM-IniciativaVerds implica que la prohibició sigui l’excepció.

Tot i l’atractiu d’aquestes esmenes, clarament enfocades a les reivindicacions del col·lectiu ciclista, hi ha dubtes sobre la pertinència d’incloure la regulació del vianant. Per un costat, es podria donar a entendre que el conflicte sobre l’ús del viari és entre ciclistes i vianants, quan en realitat l’origen d’aquest conflicte ve de l’excessiu espai destinat a l’automòbil. D’altra banda, augmenta considerablement la complexitat de l’ordenança i es retrassaria l’aprovació de la mateixa.

A més a més, en ser una proposta maximalista que podria ser rebutjada pel PP, ens hauríem de plantejar seriosament la presentació d’unes esmenes menys ambicioses, però que garanteixin la seva validesa per a tots els ciclistes -fins i tot els més dèbils, com ara els nins petits-.

          
Encara que l’esborrany d’ordenança contempli la circulació per voreres d’infants menors de 8 anys, aquests han d’anar acompanyats per un adult que hi vagi a peu. Es limita, per tant, la circulació de pares amb fills. Més greu és el fet de no contemplar la circulació per vorera d’un adult transportant a un nin -exposant-lo, per tant, als riscos del trànsit-.

Tanmateix, cal afegir-hi una clàusula addicional amb les mesures d’acompanyament d’aquesta ordenança, que poden ser: la informació a tots els ciclistes urbans i turistes dels continguts de la normativa, l’organització de cursos de seguretat vial i conducció urbana de bicis, l’ampliació de la xarxa de carrils bici i ciclocarrers, identificació i senyalització dels punts conflictius on cal autoritzar temporalment la circulació per vorera, etc.

Una clàusula transitòria hauria d’aplaçar la imposició d’algunes sancions fins que s’hagin executat completament les mesures d’acompanyament, per tal d’evitar que es repeteixi el drama de València.

Pensam que amb aquests petits canvis es podria arribar a un gran consens, i satisfer els interessos de totes les parts implicades. Esperem que el PP tingui una actitud dialogant, i s’incorporin aquestes idees a l’ordenança.

Pel benestar de tothom, no més obstacles a la bici!!

        
ANNEXE

A mode de resum, volem indicar els principals continguts d’aquesta ordenança pel que fa a l’ús del viari:

- Es limita la velocitat màxima per a la circulació per vies ciclistes a nivell de calçada a 25 km/h

- Es limita la velocitat màxima per a la circulació per vies ciclistes a nivell de vorera a 15 km/h

- S’estableix clarament la preferència de circulació per a les bicis als ciclocarrers, prohibint als automòbils fer avançaments o no respectar les distàncies de seguretat.

- Es permet la circulació de bicis en sentit contrari als carrers residencials (ACIRE)

- Es prohibeix la circulació de bicis a carrers peatonals en horari comercial (de 10 a 20h), mantenint-hi la preferència absoluta per al vianant a la resta de situacions.

- Es prohibeix la circulació de bicis a les voreres, places, parcs i jardins, excepte infants menors de 8 anys acompanyats d’una persona adulta caminant. Per Decret de Batlia, es poden establir excepcions a aquesta prohibició -limitant la velocitat a 10 km/h en aquests casos-.

    
Altres mesures contemplades a l’ordenança son:

- L’obligatorietat de disposar de timbre, llums al davant i el darrere, i elements reflectants que n’assegurin la visibilitat.

- Al cas dels infants menors de 8 anys, és obligatori l’ús del casc. A la resta de casos, es recomana el seu ús.

- Obligació d’ús de remolcs homologats, sense superar el metre d’amplada.

- Es prohibeix la circulació temerària, com ara amollar el manillar, anar damunt una sola roda, zigzaguejant, agafar-se a altres vehicles, escoltar música amb auriculars, i en general fer maniobres que suposin un risc per a altres usuaris.

- Es prohibeix taxativament la circulació sota l’efecte de l’alcohol i altres substàncies estupefaents.

- Amb excepció de tàndems i altres vehicles dissenyats expressament, només podrà circular una única persona a cada bicicleta. Com a excepció, utilitzant un seient homologat, es podrà transportar a infants de fins a 7 anys d’edat.

- Es regula l’estacionament de les bicicletes, permetent fermar-les al mobiliari urbà sempre que no hi hagi un ancoratge habilitat a menys de 50 metres, ni suposin un obstacle per a altres usuaris.

- S’autoritza a l’Ajuntament la creació d’un registre voluntari de bicicletes, on els usuaris poden donar-ne les dades (incloent el nº de bastidor) i descripció per identificar als seus propietaris en cas de robatori.

       
Règim sancionador

Les sancions a imposar varien entre els 100 € per a infraccions lleus -com ara circular per la vorera-, 200 € per a infraccions greus -com no respectar la senyalització o circular amb excés de velocitat a zones per vianants-, i 500 € per a infraccions molt greus -com la conducció temerària posant en risc als vianants-.

Aquests valors podran variar per Decret de Batlia, i les sancions imposades es podran commutar per activitats substitutives, com ara sessions d’educació vial i altres que encara s’hauran de definir.

Tanmateix, al cas d’infraccions greus o molt greus es podrà decomissar la bicicleta si l’infractor no aporta el document d’identitat.

Fa unes  setmanes, publicàvem a PalmaEnBici un article en defensa dels ciclocarrers, al qual es defensa la necessitat d’incloure els ciclocarrers a la xarxa de mobilitat ciclista de Palma -especialment als carrers estrets de barri- davant algunes crítiques injustificades contra aquest concepte. Tanmateix, indicàvem que els ciclocarrers de Palma mostren algunes carències al seu disseny, pel mateix fet d’haver estat concebuts com a alternativa al carril bici d’Avingudes, en comptes de com un viari complementari -tal i com proposa l’enginyer de camins Hugo Badia-.

Avui volem aprofundir en algunes d’aquestes carències, per tal de que l’Ajuntament en prengui consciència de la necessitat de millorar aquesta infraestructura.

Començam la jornada arribant pel carrer 31 de Desembre, travessant les Avingudes per iniciar l’itinerari oriental, en direcció a la Porta de Sant Antoni (vermell). Posteriorment, tornam per fer l’itinerari occidental, en direcció al Passeig de Mallorca (blau). En total, hem trobat 7 punts d’alta conflictivitat, i un aspecte molt positiu que volem destacar -l’estrenyament del carrer Cecili Mètel davant la Plaça Bisbe Berenguer-.

1. Just arribar al carrer de Sant Miquel ens trobam amb la primera situació conflictiva: la secció del carrer delimitada per a les bicis es troba molt ajustada a la part dreta, amb uns aparcaments de cotxes en bateria. Aquesta forma d’aparcar genera conflictes fins i tot amb altres vehicles, ja que el conductor no pot veure l’estat del trànsit al carrer on s’ha d’incorporar. Donat que les bicicletes son molt menys visibles que els automòbils, el risc de col·lisions és elevat.

Una possible solució per aquest punt conflictiu seria reduir el nombre de places d’aparcament, disposant-les en cordó. D’aquesta manera, el conductor de l’automòbil pot visualitzar millor el trànsit existent al carrer, i sortir sense posar en risc als altres usuaris.

2. La nostra ruta segueix per la plaça d’Espanya, on probablement es presenti el conflicte més important -en aquest cas, entre bicicletes i vianants-. La disposició del carril per a bicicletes passa pel bell mig de la plaça, produint-se un encreuament entre els itineraris del ciclista -direcció Sant Miquel a Mercat de l’Olivar- i del vianant -direcció Parc de les Estacions a Carrer dels Oms-.

En aquest cas, clarament s’hauria de modificar el traçat i respectar l’antic carril bici d’Avingudes, on l’encreuament entre els itineraris en bici i a peu es veien regulats per l’existència de semàfors.

3. Passada la Plaça d’Espanya, el carril bici es torna a convertir en ciclocarrer, bifurcant-se en arribar al Mercat de l’Olivar. Circulant en sentit est, la bifurcació passa just per davant d’una de les entrades al Mercat, al punt de càrrega i descàrrega de camions.  Aquest traçat ja va generar, al seu moment, la protesta d’Afedeco, donat que en dificulta el subministrament de productes.

De la mateixa manera que succeïa amb el punt conflictiu de la Plaça d’Espanya, es tracta d’una situació conflictiva totalment innecessària que no hagués aparegut en cas d’haver mantingut el carril bici de les Avingudes.

4. No cal donar ni cinc pedalades per trobar-se amb el següent punt conflictiu. O, més aviat, una situació conflictiva comuna a bona part del traçat dels ciclocarrers. Es tracta de l’encreuament entre un carrer tradicionalment amb poc trànsit -el carrer Velázquez-, amb un altre que absorbeix tot el trànsit del pàrking de la Plaça de l’Olivar.

Els ciclocarrers en teoria donen preferència al trànsit ciclista, motiu pel qual s’han posat senyals d’alerta als encreuaments. Però aquesta senyalització no informa adequadament de la preferència que gaudeixen els ciclistes, ni es pot considerar suficient per assegurar que els cotxes s’aturin. Convindria posar-hi una senyal de STOP, i construir-hi un ressalt o baden per obligar als cotxes a reduir la seva velocitat.

5. En arribar a la Porta de Sant Antoni, donam la volta. La foto de capcelera s’ha pres aquí, mostrant el nivell d’improvització amb que s’han fet les obres dels ciclocarrers -la tanca que en teoria ha de bloquejar l’accés a l’antic carril bici, també bloqueja l’ús normal del ciclocarrer-.

Tanmateix, ens tornam a trobar amb un encreuament entre un carrer amb poc trànsit -amb gir a dretes- i un carrer amb molt de trànsit -amb gir a esquerres-. La teòrica preferència per a les bicicletes queda totalment anul·lada en aquest punt, suposant al mateix temps un greu obstacle per al trànsit motoritzat -sobre tot, pel transport públic-.

Una vegada més, es mostra que gairebé tot l’itinerari oriental dels ciclocarrers segueix un traçat considerablement pitjor que l’emprat pel carril bici d’Avingudes. Per tant, no es pot presentar com a una alternativa vàlida, i ni tan sols es pot recomanar el seu ús com a complement.

6. Prenem ara l’itinerari occidental, tornant a començar pel carrer de Sant Miquel. La primera part d’aquest trajecte envolta l’edifici d’Hisenda, un dels llocs més utilitzats pels automòbils per trobar aparcament. Això genera interrupcions al trànsit normal de les bicicletes, que s’han d’esperar a que els cotxes aparquin per tal de poder continuar.

En aquest cas, la solució és l’eliminació d’una fila d’aparcaments al carrer de Cecili Mètel (veure foto nº 8), i utilitzar l’espai alliberat per a la construcció d’un carril bici segregat de la via reservada als cotxes.

7. En contrast amb l’itinerari oriental, es pot dir que l’itinerari occidental presenta unes bones característiques per a la circulació en bicicleta. Volem destacar en aquest sentit la construcció d’un tram de carril bici al carrer de Cecili Mètel, passant per davant del col·legi Eugeni López.

La construcció d’aquest carril bici no respon a una necessitat objectiva per als ciclistes, sinó que es pot considerar com a una mesura per a desincentivar l’ús de l’automòbil per emportar els nins a l’escola. Donat que ara només hi ha un carril per als cotxes, s’eviten les situacions d’aparcament en segona fila.

8. Ja de tornada cap al nostre punt de partida, ens trobam amb una repetició de la situació conflictiva de la foto nº 6. L’espai dedicat a l’aparcament de cotxes duplica l’espai reservat al trànsit, cosa que en dificulta la seva fluïdesa.

Eliminant el cordó d’aparcaments del marge dret del carrer, i substituint-ho per un carril bici, es reduiria el nombre de cotxes circulant per aquests carrerons cercant un lloc d’estacionament. Tanmateix, els ciclistes gaudirien d’un trànsit força més fluid, fent aquesta via prou atractiva per al seu ús habitual fins i tot com una alternativa al carril bici d’Avingudes.

RESUMINT: Els canvis a la xarxa viària de bicis introduïts pel nou consistori municipal es poden separar en dos itineraris diferents. L’itinerari occidental es pot considerar un encert, on només és necessària una petita reforma al tram final del carrer Cecili Mètel. Per altra banda, l’itinerari oriental és un despropòsit sense cap ni peus, amb greus deficiències que només es podrien solucionar tornant a l’antic traçat per les Avingudes.

Fa pocs dies, el Ministeri d’Indústria va publicar les dades de comerç exterior referents al primer semestre de l’any 2011. Un anàlisi d’aquestes xifres evidencia una vegada més el que molts ja sabíem: l’automòbil és un luxe que no ens podem permetre com a societat.

Per què la balança comercial?

Hem de començar aquest article introduint alguns conceptes bàsics d’economia. 

Regularment, les autoritats de cada país fan una sèrie de comptes per tal de determinar la riquesa i l’evolució de l’economia. Aquests comptes van molt més enllà del famós indicador anomenat Producte Interior Brut, ja que també s’inclouen aspectes tan importants com ara l’endeutament i posició financera del conjunt de la societat.

Una de les partides més interessants de la Comptabilitat Nacional és la referent al comerç exterior, coneguda com a balança comercial. Mesura la diferència entre exportacions i importacions, és a dir, si aquesta presenta un dèficit significa que importam més del que exportam.

De la mateixa manera que una família no pot consumir indefinidament per damunt dels seus ingressos, un país no pot importar més productes dels que exporta sense caure en un perillós endeutament extern -com el que ara patim-.

Durant els anys de la bombolla immobiliària, la demanda de crèdit es va disparar a Espanya. Tothom qui comprava una casa, ho feia demanant un préstec hipotecari per quantitats creixents -a mesura que pujava el preu de l’habitatge-. Aquesta situació no hauria estat massa difícil de gestionar, si la demanda de crèdit s’hagués atès amb estalvi interior. Però no va ser-ne el cas.

Hi havia una força que impedia l’expansió de l’estalvi a l’Estat Espanyol, i per tant varen començar a arribar grans quantitats d’euros des dels països centrals d’Europa. Aquests diners, que en primera instància servien per a finançar la construcció de blocs de pisos, tenien un curiós recorregut en canviar de butxaca: no s’estalviaven, sinó que es gastaven en l’adquisició de cotxes i en la importació de petroli. Això es mostrava a la nostra balança comercial, que tornà la més deficitària del món, i en l’augment espectacular del deute extern.

…i ara pagam el preu de viure a una societat on l’èxit social es mesura en el nombre de cavalls que té el teu cotxe.

La llosa del deute extern

El deute extern és un vell conegut dels que ens preocupam pel desenvolupament dels països més desafavorits. Durant els anys 90 hi va haver una forta campanya per part de les ONGs cercant la condonació del deute extern, ja que aquest deute havia tornat tan gran que drenava la poca riquesa que es generava en pagar-ne els interessos.

A diferència del deute intern -que és neutre a efectes del conjunt de l’economia, tot i que pot amagar problemes de desigualtat-, el deute extern significa que la riquesa generada pel país s’ha d’exportar per tal d’obtindre les divises necessàries per tornar el préstec més interessos. I la conseqüència és l’empobriment de tot el país.

El deute extern no sempre és dolent: com qualsevol deute, si s’utilitza per fer-ne una inversió amb bon rendiment, genera més riquesa de la que després es perd tornant aquest préstec. Al cas del deute extern cal vigilar especialment que els recursos captats de l’estranger s’inverteixin en maquinària que permeti millorar les exportacions o reduir-ne les importacions.

Però històricament ens trobam amb que aquesta no n’és la política més habitual. Bona part del deute extern que ofega els països en desenvolupament és deute odiós: dictadors que demanàvnen préstecs per importar armes amb les que reprimir al seu propi poble, com va ser el cas de l’Argentina.

L’obtenció de divises estrangeres per tornar aquest tipus de deute passa inevitablement per donar-li la volta a la balança comercial, exportant més productes dels que s’importen. Com el préstec no s’ha invertit en crear una indústria exportadora, no queda més remei que reduir-ne les importacions via brutals retallades en el nivell de vida de la societat -de forma que baixi el consum de productes estrangers-.

L’atur massiu, la baixada de sous i drets laborals, o la pèrdua de serveis socials, son les receptes tradicionals per equilibrar la balança comercial. Ens sona, oi que si?

El petroli, ruïna per a la societat

Què tenen en comú Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, més coneguts al món econòmic com a PIGS (porcs, aprofitant les inicials en anglès)? Tots quatre països estan patint molt especialment l’impacte de la crisi econòmica, i tots quatre països presenten una dependència energètica elevada -originant el conegut problema d’endeutament extern-.

A l’Estat Espanyol, les importacions energètiques -principalment petroli per al transport- representen aproximadament dos terços del dèficit a la balança comercial. Una tendència que continua creixent, amb l’augment de preu del petroli i l’enfonsament del nostre nivell de vida.

Tal i com s’acaba d’explicar, una gran baixada del nivell de vida és la recepta habitual per equilibrar la balança comercial. Però la seva efectivitat real es més que discutible, ja que l’impacte d’aquesta baixada sobre el consum és desigual: els ciutadans retallam primer en uns productes (demanda elàstica), i ens resistim a fer-ho en d’altres (demanda inelàstica).

El cas del petroli n’és paradigmàtic en aquest sentit: hem creat una societat que exigeix una elevada mobilitat per no quedar-ne exclòs, i on aquesta necessitat de moure’s és satisfeta principalment pel vehicle particular. Resultat? Una gran inelasticitat a la demanda de petroli.

La notícia que ens ha impulsat a escriure aquest article n’és una prova d’aquest problema. Efectivament, l’enorme nivell d’atur i les brutals retallades socials només han servit per a reduir el dèficit comercial en un 8,3%. I més detalladament, mentre la factura de les importacions no energètiques s’ha reduït substancialment -en un 63,4%-, les importacions energètiques han continuat augmentat -en un 20,5%-.

Convé que tinguem clar que, sense una balança comercial positiva, no hi ha sortida possible de l’actual crisi econòmica. Les fortes caigudes de la borsa i el deute públic espanyols que hem vist als darrers mesos no responen tant als famosos especuladors a la baixa, com al fet de que els mercats ja no ens volen donar més crèdit per a finançar un dèficit comercial que sembla no tenir remei.

La perspectiva d’una brutal caiguda en l’activitat econòmica -per les polítiques d’austeritat- fa qüestionable la nostra capacitat de generar els beneficis necessaris per a tornar l’enorme deute acumulat durant els anys de la bombolla.

Només en sortirem d’aquesta amb una nova política de mobilitat

Les receptes macroeconòmiques tradicionals d’austeritat i retallades socials tenen sentit quan el desequilibri comercial es basa en productes amb una demanda molt elàstica, que responen amb facilitat a la reducció del poder adquisitiu. Però, com ja hem vist, no ens trobam amb una situació d’aquest tipus. Cal prendre mesures no convencionals.

Donat que el problema el tenim molt localitzat al nostre sistema de transport, l’aposta per una nova política de mobilitat ha de ser ben clara.

Algunes passes en aquest sentit ja les hem vist, amb l’aplicació del límit de velocitat de 110 km/h -aixecat inexplicablement- o el foment del cotxe elèctric (veure el nostre article de l’any passat). Però aquestes mesures mai no seran suficients per a fer front al pitjor dèficit comercial del món.

La passa més fonamental és reduir la demanda de mobilitat, fer que no sigui necessari desplaçar-se grans distàncies per a trobar els productes, serveis i relacions humanes. Es tracta, doncs, de potenciar l’accessibilitat a tots els nivells. D’apostar per un model de ciutat compacta, multicèntrica, amb una elevada presència de botigues de barri i places públiques. S’han d’evitar els grans centres comercials i d’oci allunyats de les zones residencials.

D’altra banda, s’ha de potenciar una mobilitat sostenible: a peu, en bici i en transport públic. Això significa realitzar-ne una ordenació viària que doni preferència a aquests mitjans de transport: crear eixos cívics completament desmotoritzats, posar nous carrils bici i no treure’n els que ja estaven fets, delimitar carrils d’ús exclusiu per al transport públic, i calmar el trànsit als carrers que encara es mantinguin oberts a l’automòbil reduint el límit de velocitat a 30 km/h -cosa que dissuadeix de l’ús de l’automòbil i afavoreix la convivència amb els ciclistes-.

La major part d’aquestes mesures son de baix cost per als pressupostos públics. Es tracta principalment de mesures normatives, i no de complexes infraestructures. Això les fa plenament compatibles amb les polítiques d’austeritat.

També es pot destacar que, quan les actuacions suposin una gran despesa pública, la via de finançament ha de ser coherent amb la naturalesa del greu problema al que s’enfronta l’economia espanyola. A nivell municipal, es poden augmentar els impostos als vehicles de tracció mecànica -dissuadint l’adquisició de nous automòbils-, mentre que a nivell nacional es poden pujar els impostos sobre hidrocarburs -dissuadint l’ús dels automòbils existents-.

Les accions a nivell individual també son clares: hem de consumir productes locals i utilitzar més els mitjans de transport sostenibles. Encara que molts ens podem permetre el luxe d’utilitzar cotxe i cremar benzina, la nostra societat en conjunt s’exposa al col·lapse econòmic si continuam fent-ho.

 
Per racionalitat econòmica, per defensa del medi ambient, per solidaritat amb els nostres veïnats… CIRCULEM EN BICI JA!!

Tampoco nos atreveríamos a decir, como hizo el concejal de Movilidad, Joaquín Rodríguez, que taxis y autobuses “circulan como nunca”. Circularon como siempre. Exactamente igual que rodarán cuando dentro de unos meses el carril bici desaparezca de las Avenidas para ocultarse en rutas recónditas o desaparecer en las llamadas ciclocalles, un neologismo que miente más que habla. ¿Por qué pese a la recuperación de un carril más para vehículos se mantendrá el “estrangulamiento y caos circulatorio”? Porque los autobuses seguirán abandonando el suyo y ocupando el de los coches. La razón es sencilla. Las Avenidas están flanqueadas por decenas de árboles. Si se acercan mucho a la acera, los autobuses de la EMT chocan con las ramas. La solución es adentrarse un metro o metro y medio hacia el centro. El carril bici de las Avenidas ha sido condenado por una causa injusta. No roba espacio a nadie. Simplemente ocupa una zona inutilizable por parte de los grandes vehículos. Así de sencillo.

A la fi s’ha desvelat el nom de qui s’enfrontarà, a dia d’avui, a Aina Calvo, Antoni Verger i Nanda Caro. El Partit Popular ja ha triat el seu candidat per la batllia de Palma per les eleccions de dia 22 de maig, l’elegit és Mateu Isern advocat i empresari, un desconegut de l’àmbit polític. Aquesta mesura d’apostar per una nova cara pot per una banda beneficiar al PP evitant persones amb desgast mediàtic, ni imputats en cap cas de corrupció, però per altra banda la inexperiència i el poc carisma que transmet pot jugar en contra davant els propers comicis, i el més important, no s’ha d’oblidar que l’ombra de José María Rodríguez no ha desaparegut, és més, tot pareix indicar, que es tracta d’una estratègia de José Ramón Bauzá perquè Isern sigui una titella del senyor Rodríguez. El mateix Isern ha declarat la bona sintonia amb el veterà militant.

 Encara és prest per concretar cap promesa electoral. Si al seu moment, Rodríguez anunciava que si arribava a ser batle de Palma eliminaria el carril bici de les Avingudes http://www.palmaenbici.com/?m=200910, Mateu Isern ha manifestat la seva opinió sobre la xarxa de carrils bici de Ciutat “Jo sóc ciclista i faig esport, però no em moc amb la bici per la ciutat. Els carrils bici a Palma estan buits. No estam en contra dels carrils bici, però no és de rebut que es mengi una part de les Avingudes i que amb prou feines circulen ciclistes. A Palma no s’accepten les imposicions”. Pel senyor Isern pareix evident que les 1.000 persones que circulen diàriament pel carril bici d’Avingudes no són ningú. L’any 2009 el Metro de Palma va contabilitzar un total de 1.153.000 passatgers, 19 manco dels necessaris perquè estigui justificada la seva construcció, amb una despesa de 350 milions d’euros. El carril bici d’Avingudes ha costat 600.000 euros. Algú li hauria de recordar que aquestes mil persones diàries o 365.000 a l’any també són votants. 

Mateu Isern el dia de la presentació com a candidat a batle.B. RAMON

Enredera queda aquell antic carrer Blanquerna, ja convertit en el primer eix cívic de Palma. Molta fou la polèmica, però finalment s’arribà a un acord per tal de tirar endavant un projecte. Un projecte descafeïnat, que encara permetia el trànsit de vehicles i l’estacionament a un dels laterals, alhora que es guanyava espai per al vianant i un carril bici.

Ara però, és el moment d’avaluar-ne el resultat. A primer cop d’ull, destaca la millora substancial de l’aspecte, nou i uniforme, del trespol. En segon lloc ens arriba una sensació de major amplitud, més llibertat de moviment, i alhora de caos. Això es degut a la falta de límits clars, un carril bici escassament marcat, i tot a una mateixa altura. L’espai dedicat a l’estacionament de cotxes està plenament ocupat, i alguns cotxes i furgonetes no dubten en envair l’espai que no els pertoca, obstaculitzant el carril bici.

Ens podem plantejar vàries solucions, si bé la més efectiva i fàcil seria la supressió total del transit motoritzat, exceptuant garatges particulars. L’altra solució seria delimitar clarament els diferents usos, amb posada de pilons si és necessari, i un control estricte.

Entrada publicada per pamboli

Algun cop he sentit allò de que no hi ha canvi sense polèmica, i potser això ja és motiu suficient, però m’agradaria analitzar alguns punts que ho fan controvertit:

• Ocupa un espai que prèviament té un altre ús: Això ja suposa, d’entrada un perjudici per algú. Ara bé, eixamplar carrers no és possible,  i cal que algú cedeixi, preferentment, el qui disposa de més espai.

• Provoca incertesa: Tot allò desconegut provoca por i desconfiança. Cal temps, i veure que realment funciona.

• Genera incredulitat: Si, no basta veure com mitja Europa presenta alts nivells en l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport. Tampoc basta veure com a ciutats més properes com Sevilla o Barcelona estan revolucionant la manera de mourer-se. Però tanmateix Palma no serà una excepció, i les evidencies són difícils de passar per alt.
• Taxistes: Puntualment, hi pot haver, i de fet hi ha hagut a Palma actuacions que perjudiquen als taxistes, com pot ser la supressió de la parada de la Porta de Sant Antoni. Però em fa l’efecte que dins les seves nombroses queixes, hi ha grans dosis innecessàries de reticència a compartir.

• Comerciants: És l’altre gremi que inicialment sempre es manifesta en contra, encara que potencialment en puguin ser els més beneficiats.

• Política: Els carrils bici són perfectes per als partits que estigui a la oposició. Fàcils de criticar, i amb seguiment assegurat.

• Periodisme: Lligat amb el punt anterior, resulta també molt fàcil omplir pàgines i pàgines dels diaris amb titulars alarmistes,  anunciant suposats embossos descomunals per al transport privat i sobretot supressió d’aparcaments; segur que no hi faltaran lectors. De fet, tots els diaris, idependentment de la seva afinitat política, diuen el mateix, i hem de gratar per trobar opinions favorables.

• Interessos privats: No es pot negar que una presència notable de la bici urbana sigui positiu per a societat, però tampoc es pot negar que hi ha alguns pocs sectors que en poden sortir perjudicats. El que passa es que aquest perjudici, sovint no justifica les desmesurades queixes. I sobretot, no justifica que l’interès general sen vegi ressentit.