PalmaEnBici

La identificació d’una opció de transport urbà, en aquest cas la bicicleta, amb una determinada tendència política, socialisme, ha esdevengut automàtica des de fa uns anys a la nostra ciutat. És fàcil identificar les dramatis personae d’aquesta farsa: l’anterior govern municipal d’Aina Calvo i les seves polítiques favorables a la mobilitat sostenible, els “dolents”, i l’actual batle de Palma Mateo Isern, el “salvador”; i encara és més trist constatar com ha germinat dins la nostra societat, tan immadura de vegades per determinades polèmiques, aquesta fàcil, recurrent i —com intentaré explicar— errònia identificació.

Els antecedents ja els coneixem sobradament i han estat exposats a anteriors posts d’aquest mateix bloc: l’anterior batlessa de Palma (PSIB-PSOE) dedicà nombrosos esforços —no sempre plenament encertats en l’execució i la difusió dels projectes, però al manco molt ben encaminats en la direcció correcta— a promoure l’ús de la bicicleta a la nostra ciutat. El resultat: l’ampliació de l’heretada i raquítica xarxa de carrils bicis arreu de la ciutat, la implantació del servei de bicicleta pública BiciPalma, la peatonalització de determinats eixos vials, etc. De totes aquestes iniciatives, la que assolí més protagonisme —diguem que involuntari—, i que esdevengué el principal cavall de batalla dels seus opositors, fou la creació de la primera línia connectora dins el casc urbà que permetia i facilitava enormement —no ho dic jo, ja ho avalaven els corresponents informes tècnics— els desplaçaments amb aquest mitjà de transport: el famós i caigut en desgràcia carril bici d’Avingudes.

La implantació d’aquesta via va ser contestada amb una agressiva campanya de desacreditació de la viabilitat del projecte encapçalada per determinats grups de pressió com taxistes, mitjans de comunicació, grups de ciutadans i, sobretot, per part del grup de l’oposició municipal d’aquell moment: el Partit Popular. Tots ells, esgrimien estudis i estadístiques que el temps ha demostrat que, o bé eren incorrectes o que simplement contaven la veritat a mitges (pràctica tan habitual de la nostra política…). Com a desenllaç i triomf del bé sobre el mal, el “cavaller” Isern escenificà la seva matança, d’aquí poc en celebrarem el primer aniversari, del drac-bicicleta tot assolant en qüestió de pocs dies el projecte d’Avingudes per construir-ne un d’alternatiu, traçat —com han evidenciat els resultats— dins algun despatx de Cort i sense comptar amb els suficients requisits de seguretat i viabilitat preceptius. Tot plegat, a més, ens costà als ciutadans un total de 196.000 euros en plena crisi econòmica, una ganga, vamos! Per a que no hi hagi retrets, cal dir que aquesta obra formava part del programa electoral amb què el PP de Palma va concórrer a les eleccions municipals de 2011 i que guanyà amb una amplíssima majoria absoluta. La voluntat del poble, per tant, proclamada a través de les urnes, es va manifestar i n’Isern ha tornat a la “normalitat” una via que segons ell causava tan de perjudicis als ciutadans. Amén.

Amb tot això, els que som habituals d’aquest mitjà de transport, fins i tot abans de que Calvo ocupàs la cadira de la batlia palmesana (encara, quan un llegeix determinades notícies “anti bici” als diaris i fòrums d’internet, té de vegades la sensació que va ser ella la vertadera inventora d’aquest mitjà de transport o al manco la responsable de la seva implantació a Palma…), hem vist com molts ciutadans, encesos per una opinió pública presumptament manipulada i  totalment desfavorable a les bicis, hem estat identificats com a seguidors d’una determinada tendència política. Independentment de les fílies de cadascú (per a evitar dubtes i tranquil·litzar als lectors d’aquest post, el fet de pujar-se a una bici no converteix al seu conductor, per art de màgia, en votant del PSOE), és totalment absurd que s’hagi arribat a aquesta identificació tan partidista i que únicament ha aconseguit crear una greu confrontació en un tema tan fonamental on l’acord i el consens entre els ciutadans haurien de ser l’única estratègia.

Sí que és cert, però, que es pot constatar que les principals iniciatives impulsades, no tan sols dins l’estat espanyol sinó a altres indrets d’Europa i Amèrica, han estat autoria de governs de color progressista. El cas espanyol, és molt clar: ciutats com Sevilla, Saragossa, Barcelona han desenvolupat, els darrers anys, importants plans per tal de fomentar l’ús d’aquest mitjà de transport. Però, per altra banda, cal afegir que també s’hi han sumat altres ciutats de govern de signe conservador —Vitòria, Castelló, València, etc.— i que l’únic que fan és demostrar que no hi ha una norma clara amb l’aposta per la bici, tot i que sí que s’hi pot destriar una certa tendència.

A l’exterior, el cas més clar el tenim amb Dinamarca quan el 2001, amb la victòria electoral conservadora, s’intentà cancel·lar qualsevol política pro bici que, afortunadament, no s’arribà a desenvolupar ja que contràriament no podríem considerar al país escandinau com un dels principals exponents en l’ús de la bici. També a altres indrets com Nova York, Londres i Munic trobam “excepcions” a la fórmula [esquerra = bici]  ja que, tot i comptar amb governs de signe conservador, aquests han fomentat decididament la pràctica ciclista a les seves urbs. Per tant, si volem enfocar des d’un punt mínimament objectiu qualsevol iniciativa que afavoreixi la mobilitat sostenible basant-la en una extensió de l’ús de la bici, cal que canviem el xip d’una vegada per totes i pensem més en polítiques (en el sentit més ampli del mot, però sobretot en aquest cas de mobilitat) i aparquem, mai millor dit, qualsevol tendència partidista.

En un país tan apassionat com el nostre, quan a la mínima creiem veure l’ombra de les “dues espanyes” a les decisions polítiques preses des de qualsevol dels punts situats a la dreta o esquerra de l’aparentment inexistent centre polític, la tasca de mantenir una posició objectiva esdevé complicadíssima. Requereix, per tant, un exercici reflexiu i objectiu que costa molt als ciutadans i que els polítics, malauradament, no estan disposats a desenvolupar ni molt menys a promoure entre la ciutadania.

En aquest mateix sentit, les decisions reactives preses per part de determinats batles del PP  fan que es consolidi aquesta idea partidista: si abans mencionava al “popular” Mateo Isern com l’executor de la irracional destrucció del carril bici d’Avingudes, per no esmentar també despeatonalització parcial de l’eix cívic de Blanquerna i l’aprovació d’un reglament ciclista totalment restrictiu, la llista es podria ampliar amb les decisions preses recentment pels consistoris conservadors de Sevilla i Castelldefels que han aconseguit esborrar del mapa, normatiu i físic, qualsevol rastre dels tímids intents pro-bici dels seus antecessors socialistes.

Enmig d’aquesta tempesta, d’embestides polítiques que sovint poc tenen a veure amb les preocupacions reals dels ciutadans, les opinions dels quals esdevenen puntualment hostatges de la demagògia i voluntat d’uns pocs per afavorir els seus propis interessos electoralistes, ens trobam als ciclistes i la resta de la ciutadania. Per un costat, hem de confiar en la bona voluntat de determinats polítics que, conscienciats en l’ús regular de la bici, desenvolupin iniciatives de caire local i autonòmic —el repetit fins a l’extenuació, però no per això menys important, think global, act local— que afavoreixin l’ús i la seguretat de la bicicleta i, per extensió, la implementació del desitjat concepte de trànsit pacificat. Per l’altre, els titulars de les institucions han de vetllar per a que la resta de ciutadans (vianants, automobilistes, usuaris de transport públic, etc.) puguin veure respectat el seu dret legítim a desplaçar-se com vulguin sense entorpir ni posar en perill la seguretat dels altres.

Arribats a aquest punt, l’exemple de l’ex batle socialista de Sant Sebastià, Odón Elorza, és molt significatiu. Tal i com postula en el seu blog personal, i a partir de la proposició presentada pel grup parlamentari socialista a la Comissió de Seguretat Vial del Congrés, s’insta al Govern de l’Estat a que doni les passes necessàries per la creació d’un Consell Nacional de la Bicicleta. Aquest òrgan funcionaria a mode d’organització assessora, consultiva i de participació democràtica de tots els sectors compromesos amb l’impuls i desenvolupament de l’ús de la bicicleta a les ciutat espanyoles, de cara a aprovar els canvis normatius precisos i a l’elaboració participada d’un Pla Estratègic que afavoreixi l’ús de la bici per a una mobilitat més sostenible a les nostres ciutats. A més, aglutinaria a tots els sectors compromesos i afectats en l’impuls i desenvolupament de la bici a les ciutats espanyoles i en formarien part associacions d’usuaris,  empreses, fabricants, etc. En qualsevol cas l’experiència ens ensenya que l’èxit d’aquesta iniciativa només s’aconseguirà amb una participació el més plural possible —evitant els models d’intervenció exclusiva de veus partidistes— i permetrà resoldre, des de la mutifocalitat dels arguments, punts encara tan conflictius com pugui ser la convivència harmònica entre ciclistes, conductors i vianants a les voravies i carrers de les ciutats.

Amb tot això, tant els que hem triat moure’ns en bici per la nostra ciutat (i fins i tot als que no ens queda més remei, perquè la butxaca ja no ens dóna per pagar la benzina del cotxe), com els que no, hem de reivindicar-nos com a individus amb criteri propi. No ens hem de deixar enlluernar per les promeses que l’esquerra no sempre compleix —en el cas palmesà, per l’esgotament dels seus mandats o bé per manca de consens provocat per les discordants i polemitzadores veus engrescades des de la dreta més reaccionària— ni que tampoc ens deixem enganar per l’ús partidista que n’ha fet el PP per tal de criminalitzar als usuaris de la bicicleta com si fóssim els únics culpables del terrible trànsit que segueix col·lapsant Ciutat. I sí, em sap greu decebre, però per si algú encara es pensava que amb la supressió del carril bici d’avingudes tot tornaria a ser de color de rosa, us he d’informar que encara segueix havent els mateixos embussos importants el centre Palma i el nombre d’accidents, malauradament, no ha minvat.

Fonts:

http://blogs.elpais.com/love-bicis/2011/10/es-la-bici-de-izquierdas.html

http://blogs.elpais.com/love-bicis/2012/05/consejo-nacional-bicicleta.html