PalmaEnBici

Molt sovint, els ciclistes urbans, quan hem de desplaçar-nos a algun indret de la ciutat que no coneixem massa bé, consultam alguna eina digital per tal de calcular els avantatges i inconvenients de la nostra ruta. D’aquesta manera, ens estalviam haver de trescar per una ciutat com la de Palma que encara ara no brilla precisament per les seves facilitats per als moviments ciclistes.

Pels urbans és molt important poder escollir els carrers on el trànsit estigui més “pacificat” o, sobretot, aquells que comptin amb un carril bici (o amb l’extravagant invent del “ciclo carrer”) i, així, evitar-nos situacions que posin en risc la nostra seguretat o que ens facin perdre la paciència i ens provoquin un esforç addicional.

Foto: Casal Solleric

En canvi, per a en Jaume Orejuela (Pollença 1981), aquest fet es converteix en una passa més del seu procés creatiu i que actualment podem contemplar a diverses obres que s’engloben dins el projecte Map Overlay, actualment exhibit en el Casal Solleric de Palma a l’exposició monogràfica de l’artista Total Resolution. 53028 pinzellades de pintura acrílica, visitable fins al proper 23 de juny.

A partir de les seves investigacions sobre la forma i hàbits de representació i consum de la geografia, enmarcades dins el seu projecte de tesi doctoral, unes eines digitals tan popularitzades entre la població com puguin ser googlemaps o google earth, es revelen a aquest artista de tal manera que li permeten reflexionar sobre el significat mateix de la representació i vivència del territori urbà.

Foto: Jaume Orejuela

A Acció Pollença a Barcelona. Fil Sobre ciutat. 50km. (2008), la seva primera obra que forma part d’aquesta sèrie, Orejuela traçà sobre el mapa de Barcelona l’esquemàtica silueta del terme municipal d’on ell és originari aprofitant l’estructura viària de la ciutat comtal. Un cop dibuixada sobre el plànol, la morfologia pollencina es convertí, per pròpia decisió de l’autor, en un ruta practicable. Per acabar, Orejuela agafà la seva bicicleta que, segons ell mateix explica, és el seu mitjà de transport habitual, el més natural i amb el que es sent més còmode, i “dibuixà” sobre el terreny el que havia planificat prèviament. Ho feu mitjançant un cabdell de fil (combinant els tints vermell i negre, colors identitaris de Pollença) que, enganxat a la part posterior del cicle, anava alliberant-se deixant així un rastre gairebé imperceptible pels carrers i places on passava.

Amb aquesta acció, degudament documentada fotogràficament, l’artista no pretén fer una reivindicació de la bici a Barcelona sinó, més aviat, dur a terme una reflexió crítica sobre el procés d’etnocentrisme que experimentam quan visitam una ciutat o un indret desconegut i que consisteix en avaluar la nostra experiència viscuda en aquest nou territori a partir d’una (in)evitable comparació amb la nostra localitat o context d’origen.

D’alguna manera, el visitant que es desplaça a una nova ciutat, deixa un rastre molt subtil, gairebé invisible i sense deixar aparents petjades, exactament com el fil que desembolica en Jaume. No obstant això, els nostres passos i les nostres mirades sempre es mouen guiats pels nostres interessos, obsessions, fílies, fòbies… i tot allò que ve a conformar el nostre univers més personal, un cosmos personalíssim que no podem abandonar i que ens acompanya allà on anem.

Foto: Casal Solleric

Seguint el mateix esquema, l’artista donà una passa més (geogràficament parlant) i reproduí l’experiència d’aquesta mena de palimpsest urbà a la capital alemanya amb Barcelona a Berlin. Walk and city. 20 km. (2009). En aquesta ocasió, en comptes d’intentar encapsular la seva Pollença nadiua a la ciutat recent descoberta, incrustà la silueta de Barcelona dins Berlín ja que, per aquella època, Barcelona havia esdevingut en la seva nova llar durant el temps en què hi cursà la llicenciatura de Belles Arts.

Finalment, i després de creuar l’Atlàntic, amb A totes les Illes. Fil sobre ciutat. 28 km. (2011) conclou amb una representació de les quatre illes que conformen la comunitat autònoma balear (tal vegada aquí caldria qüestionar-s’hi també la identitat “balear” que alguns reivindiquen) i les “enfila” a una altra illa, tal volta la més coneguda i poblada del món, com és la de Manhattan a Nova York.

Foto: Casal Solleric

Tot plegat suposa una excusa perfecte per acostar-se al Solleric (atenció, tenen un aparcament de bicis perfectament segur anti-robatoris davant l’entrada principal) i descobrir aquesta i altres obres d’aquest artista pollencí que rarament canvia la seva bicicleta o el transport públic per mitjans de transport privats. També ens servirà per deixar anar la nostra imaginació i  intentar reflexionar sobre la manera en què visitam les ciutats desconegudes (recordem que, sempre que es pugui, descobrir una ciutat damunt del selló d’una bici és un dels palers més recomanables per als exploradors urbans),  amb què ens fixam i de quina manera les plasmam en el nostre record i imaginari personal.

.

Aquest dimarts 23 d’abril, l’associació BICIUTAT DE MALLORCA ha presentat un escrit davant el registre de l’AJUNTAMENT DE PALMA per reclamar al president del Consell Social de la Ciutat, el batle Mateo Isern (PP), el garantiment de la participació ciutadana en el nou Pla de Mobilitat Urbana Sostenible de la ciutat.

Des de l’associació sostenen que el consens polític i la participació ciutadana són imprescindibles per a garantir la continuïtat de les polítiques de mobilitat i per evitar que es tornin a repetir episodis lamentables com els de Blanquerna o el carril bici d’Avingudes.

Per aquest motiu, BICIUTAT  sol·licita la constitució d’una comissió de mobilitat dins el Consell Social de la Ciutat que faciliti el consens en la redacció del nou Pla de Mobilitat Sostenible.

BICIUTAT considera que les polítiques de mobilitat precisen de grans acords polítics i ciutadans i han d’estar resguardades del partidisme polític.

A continuació us reproduïm el text íntegre presentat per l’associació que defensa l’espai de la bici urbana a Palma:

El president Arturo Sintes demana una major conscienciació en l’educació vial

L’últim accident de circulació en el qual un ciclista ha estat atropellat en les carreteres de la illa per un vehicle a motor ha motivat una nova trucada del president de la Federació de Ciclisme dels Illes Balears, Arturo Sintes, perquè se’ls tingui més en compte a a l’hora de circular. «La gent entén que ha d’esperar al moment adequat per avançar quan en la carretera es troba amb un tractor davant. Però quan es tracta d’un ciclista no ocorr el mateix. Els conductors fan pitades i li exigeixen que s’aparti ràpid per poder-lo passar. Això ha de canviar». Per a Sintes és necessari treballar més en la conscienciació social perquè els qui vagin amb bicicleta tinguin el respecte que es mereixen.

La creació d’una campanya fa unes setmanes per incidir en la necessitat de respectar una distància d’1,5 metres a l’hora de sobrepassar a un ciclista sembla que no li resulta suficient a Sintes. «Cal ser més sever amb els que condueixen cotxes perquè respectin als ciclistes». Sintes va fer especial recalcament en què la majoria d’accidents en els quals un vehicle a motor atropella a un ciclista el conductor del turisme dóna positiu en el consum d’alcohol, encara que aquest no fos el cas en l’incident del diumenge que va afectar a Casimiro B.R. quan anava amb bicicleta per la carretera general.

El president de la federació balear apunta que hi ha altres aspectes a tenir en compte com seguir al màxim el codi de circulació o aconseguir que les institucions s’encarreguin de tenir uns vorals més amplis perquè els ciclistes puguin pedalar amb menys riscos.

FONT: Última Hora Menorca

El Consell de Ministres ha aprovat aquest divendres, a proposta del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi ambient (MAGRAMA), el Pla Nacional de Qualitat de l’Aire i Protecció de l’Atmosfera 2013-2016 (Pla AIRE), una iniciativa que inclou 78 mesures amb l’objectiu de “reduir la contaminació” i “millorar la qualitat de l’aire a les ciutats”.

El ministeri assenyala que aquest pla incorpora actuacions “realistes i eficaces” per garantir el compliment de la legislació nacional, europea i internacional en aquesta matèria. A més, pretén complementar els plans aprovats per altres administracions públiques i reduir els nivells d’emissió a l’atmosfera dels contaminants més rellevants i amb major impacte sobre la salut.

Per a això, inclou l’engegada de 27 mesures horitzontals que han de millorar, en general, diversos aspectes relacionats amb la qualitat de l’aire i incideixen sobre els àmbits de la informació, sensibilització ciutadana, Administració, R+D+i i fiscalitat. Entre elles, es preveu avaluar la inclusió de criteris de qualitat de l’aire en l’impost sobre vehicles de tracció mecànica.

Així mateix, el Pla AIRE incorpora altres 51 mesures dirigides a reduir les emissions produïdes en sectors concrets –indústria, construcció, transport, trànsit, transporti-aeroports, agricultura i ramaderia i residencial, comercial i institucional– i proposa incentivar els vehicles més nets.

PARTICIPACIÓ I CONSENS

De la mateixa forma, el MAGRAMA destaca el foment de la “sensibilització ciutadana” i assenyala que “recull millores en la informació disponible en matèria de qualitat de l’aire”. Entre altres aspectes, estableix que pugui estar disponible en temps real d’una forma senzilla i inclou la implementació del sistema espanyol d’informació, vigilància i prevenció de la contaminació atmosfèrica.

També proposa la inclusió de la qualitat de l’aire en la formació acadèmica del cicle de secundària, mentre que, en l’àmbit de l’Administració, planteja l’establiment de criteris per a l’adquisició de vehicles ecoeficients.

El Pla AIRE ha comptat amb la col•laboració de les comunitats autònomes, les entitats locals i altres departaments ministerials, així com dels organismes científics adscrits a aquests.
Durant el seu procés d’elaboració, s’ha vist enriquit per les aportacions dels interessats a través d’un període de participació pública a la pàgina web del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi ambient i s’ha sotmès al Consell Assessor de Medi ambient (LLIT), òrgan assessor del Govern en aquesta matèria en el qual estan representades les organitzacions ecologistes, sindicals i empresarials, entre altres entitats.

Font: EuropaPress

Les Illes reuneixen característiques ideals per aquesta iniciativa educativa, que es presentarà a ‘Innovem’

El projecte ‘Cent Peus’ de Ramón Marrades ha estat guardonat amb el premi UOC&Plugged a la millor idea innovadora en urbanisme. Economista (Universitat de València, 2009) i guitarrista de la banda de rock alternatiu 121dB també ha guanyat el Premi de Joves Emprenedors Socials.

- Què és ‘Cent Peus’?
- És una manera d’anar al col·legi que estem recuperant en moltes ciutats europees com Londres, Oslo, o París: a peu. Els nens i les nenes van caminant al col·legi per dos motius fonamentals: és més segur que anar amb cotxe i és més beneficiós per a la seva formació.

- Com va sorgir aquesta idea?
- De la inquietud d’un grup de pares per realitzar activitats físiques amb els alumnes que involucressin l’entorn ciutadà, la família i valors d’aprenentatge no competitius. Es van posar en contacte amb mi per unir-ho a la perspectiva urbana i plantegem una activitat que solucionava un problema de congestió de tràfic privat, era saludable i respectuosa amb el medi ambient. Dissenyem la millor manera de dur-la a terme, i vam crear Laboratori de Transport Sostenible, l’empresa que ho gestiona.

- Com funciona?
- Els estudiants van caminant al col·legi per unes rutes fixes i validades; els equips de Cent Peus que acompanyen i protegeixen als nens durant el trajecte estan formats per monitors especialitzats i voluntaris locals que compten amb el suport de la Policia Local, professors dels col·legis, autoritats municipals i els veïns i comerciants de la població. Mitjançant un sistema de geolocalizació es determina la situació exacta dels grups de nens en temps real, a través de la web de ‘Cent Peus’ o un smartphone.

- En quines ciutats s’aplica?
- El projecte pilot s’ha dut a terme a l’àrea metropolitana de València: Godella, Burjassot i Rocafort. Ara valorem opcions d’expansió a partir de setembre d’aquest any en altres àrees urbanes.

- Quins són els principals beneficis d’anar a peu al col·legi?
- L’impacte d’una petita activitat com aquesta és immensa: es genera teixit ciutadà en usar més l’espai públic i involucrar als agents socials locals, suposa un estalvi econòmic, redueix la contaminació i la congestió, ensenya educació vial i social, empra a col·lectius en risc d’exclusió, redueix el sedentarisme i l’obesitat infantil i els nens es desemboliquen i concentren més en el col·legi.

- Ha quantificat els beneficis?
- Juntament amb un equip del MBA de la Said Business School de la Universitat d’Oxford calculàrem aquest impacte social i ascendia a uns 160 euro per nen a l’any gràcies a la reducció de la contaminació sumada a la reducció de l’obesitat infantil, l’estalvi de temps i la generació d’ocupació en col·lectius amb altes taxes de desocupació. Això significa que les externalitats positives per a la societat són d’uns 3.200 euros a l’any per cada línia de ‘Cent Peus’; amb la nostra previsió de creixement l’impacte social multiplica per 20 la inversió requerida.

- De debò es concentren més els estudiants en anar a peu al col·legi?
- Clar! Una petita caminada buida la ment i s’arriba fresc a classe. Però no només ho diem nosaltres, un estudi que forma part del Mass Experiment 2012, un projecte danès que va analitzar la relació entre la concentració, la dieta i l’exercici va demostrar que els nens i nenes que van caminant o amb bici al col·legi es concentren més. Van ser valorats 20.000 estudiants danesos d’entre 5 i 19 anys i van concloure que els nens que van amb bici o caminant a l’escola, en lloc de viatjar amb cotxe o en transport públic, resolien de manera més eficient les tasques que exigeixen concentració.

- És Menorca un territori adequat per a la seva aplicació?
- Menorca és un lloc perfecte per aplicar Cent Peus: és una illa plana i les distàncies són curtes; tot i així s’utilitza massa el vehicle privat.

- Com es pot traduir i aplicar el concepte de mobilitat sostenible al nostre ‘dia a dia’?
- Hi ha petits canvis d’hàbit que milloren la qualitat de vida de manera immediata perquè la mobilitat sostenible que significa utilitzar transports no motoritzats -com a bicicleta i anar caminant- per als viatges curts, i transports col·lectius -si pot ser elèctrics- per als viatges llargs, no només té efectes positius per al medi ambient. La mobilitat sostenible suposa conèixer més el nostre entorn, apropiar-se de l’espai públic, conversar, veure i ser vist; estar més sa i més feliç en el nostre dia a dia.

- Quina diferència hi ha entre la ciutat real i la ciutat administrativa?
- La ciutat real és l’extensió urbana que suposa un mercat únic d’oci i treball, perquè la gent es mou diàriament d’un lloc a un altre per anar al cinema o a la universitat; però aquestes ciutats reals, les àrees metropolitanes, gairebé sempre estan dividides en municipis diferents -que són les ciutats administratives-; el que genera evidents problemes de gestió i duplicitats.

- Per què afirma que la crisi és gairebé una benedicció per a la gestió dels ajuntaments?
- A Espanya hi ha hagut molta falta d’imaginació i els ajuntaments s’han dedicat a fer molta infraestructura de vegades innecessària. S’ha invertit massa en obres i molt poc en les persones, el capital humà, i el coneixement. El sistema de finançament local generava incentius per construir més i més, encara que a llarg termini es disparessin exponencialment els costos. Ara és moment a centrar-nos a la ciutat construïda i optimitzar-la a escala humana, amb microintervencions més barates, participatives i generadores de teixit ciutadà.

FONT: Última Hora Menorca

La innovació i el disseny sostenible es donen la mà amb una bici feta de fusta al 100%

La estudiant de disseny Yojiro Oshima de la Universitat d’Art de Musashino de Tokio ha esculpit una bicicleta de disseny sostenible feta totalment de fusta, com a projecte final abans de graduar-se. A simple vista un podria pensar, que quedaria molt bé a la sala d’estar de casa però sembla que no ha estat “creada” de forma capriciosa a mode d’obra d’art extravagant i original. No, aquesta bicicleta, a més de representar la tendència molt marcada en l’àmbit tant de l’arquitectura com en el disseny d’una corrent molt “eco”, fou dissenyada per a gaudir: el seu disseny està pensat també per ser utilitzada.

La bici segueix la línia del concepte “Thonet”, un concepte de bicicleta fabricada amb fusta corbada, manté l’estil de l’antiga cadira dissenyada per Michael Thonet. A més de l’estructura esculpida a mà la dissenyadora ha aconseguit crear un manillar de fusta còmode pels braços després de jugar amb vàries formes i característiques diferents per aconseguir la forma adequada. En quan a l’estructura del manillar podríem dir que s’assembla als utilitzats per ciclistes de triatló. Les “rodes bastó” suavitzen el passeig, un arc entre els radis i la llanda a la part superior dels mateixos absorbeix els impactes. El disseny en l’estructura del quadre manté un nivell òptim de rigidesa, una qüestió de gran importància per no sofrir dolors lumbars. En selló, dubtant si el disseny acompanya el confort, també està realitzat totalment de fusta.

L’objectiu de la dissenyadora, atenent a la eco arquitectura, fou incorporar els beneficis d’un marc de feix i un marc estàndard, conservant totes les bondats de cada estil i utilitzant materials naturales.

Si es troba en falta alguna cosa a la bella eco bicicleta es un suport porta aigua, suposem que no ho han afegit en el disseny ja que no sembla ser un a alternativa encoratjadora carregar aigua en un recipient de fusta. De totes maneres, jo, me la demano.

Font: El Mundo Ecológico

Moltes vegades els ciutadans ens queixam de la inacció dels nostres governants. L’Administració (sigui municipal, autonòmica, etc.) sembla una monstre inaccessible amb el qual és gairebé impossible enraonar i, molt menys, fer que percebi les necessitats de la ciutadania d’una forma directa, sense massa intermediaris i que li permeti una ràpida actuació. En el cas de l’Ajuntament ens trobam amb que aquest té encomanada una tasca i un caràcter que ha de ser, per pròpia naturalesa, molt més proper al ciutadà. És l’Administració que en teoria ha de respondre més directament a les necessitats ciutadanes, dins els àmbits de la seva pròpia responsabilitat competencial.

Tot i això, també és molt important tenir en compte la mobilització i la participació ciutadana per a que aquests processos esdevenguin veritablement útils i on els individus/col·lectius -i no només els grups polítics- puguin exercir una funció de control i reclamació en el cas que els governants no facin allò que se’ls ha encomanat.

Aquí és on rau la responsabilitat ciutadana i fa que, cada vegada, sigui més necessari que no ens conformem amb el paper de simples electors/contribuents, on únicament se’ns consulta cada quatre anys. És necessari que tots ens impliquem per lluitar pel model de ciutat que volem, i per fer valer els nostres drets i necessitats quan es veuen vulnerats o no atesos.

http://yamehanrobadolabici.blogspot.com.es/

Aquest és el cas de na Nati de Grado. Com ja anunciàvem des de PalmaenBici, a na Nati, històrica integrant del moviment Massa Crítica ara consolidat formalment en l’associació Biciutat de Mallorca, li han robat la bicicleta. Aquest fet, que pot semblar anecdòtic o fins i tot ridícul a alguns ciutadans (per exemple, aquells que arriben al seu despatx de Cort amb un Jaguar i es lleven el Rolex per passejar-se per Son Gotleu), per a Nati i la gran majoria de ciclistes de Ciutat no ho és.

Afortunadament na Nati no és precisament una persona que es rendeixi fàcilment. Basta pegar cop d’ull al seu bloc per saber que estam davant d’una dona amb coratge, que realitza moltíssimes activitats i que està implicada en múltiples moviments progressistes. Estam parlant, doncs, d’una activista? Molt probablement sí.

És per això que gràcies a ella hem pogut conèixer una realitat que sembla que molts de nosaltres -fins i tot els que empram la bicicleta habitualment- no n’érem del tot conscients. A partir d’una recerca incansable de la seva pròpia bici robada, na Nati ha elaborat una llista de més de setanta persones a les quals els ha desaparegut la bicicleta… en els darrers dos mesos i mig! Aquesta xifra és a totes llums inassumible en termes de seguretat ciutadana: quina ciutat es podria permetre el luxe que desapareixessin -atenent a la seva quota modal- una mitjana de sis-cents cotxes mensualment? Això provocaria una alarma social, i molt possiblement tots els palmesans posarien el crit en el cel. I, evidentment, l’Ajuntament de torn actuaria amb rotunda contundència: s’aplicaria la famosa frase de “rodarien caps” referida als responsables de la seguretat ciutadana.

El que passa, però, és que no estam parlant de cotxes: parlam de bicis. I quan parlam de bicis, ja sabem el que passa a la nostra ciutat d’ençà que governa el PP: els responsables municipals se’n freguen les mans, miren al sostre, somriuen amablement, ens diuen allò tan manit de “nosaltres tenim voluntat política per arreglar-ho”… El resultat final és que passen la pilota al tècnic municipal de torn, sense donar-li massa indicacions de com fer la seva feina ni, molt menys, demostrar-li la seva vertadera voluntat i contundència per arreglar determinades situacions.

Així i tot, la  nostra Nati -com a dona d’empenta que és- s’ha sentit amb més forces encara per reclamar amb més insistència que mai una major vigilància policial a les bicicletes estacionades davant els equipaments municipals. També ha realitzat nombroses gestions davant els responsables polítics d’aquest poliesportius i davant nombroses instàncies de la policia Local i Nacional. Tot plegat, queda ben recollit en un bloc creat amb aquest propòsit i un grup de facebook, que serveixen per canalitzar la frustració que suposa que et robin la bici. A més de convertir-se en un vertader reclam i altaveu de les persones que han passat pel mateix tràngol.

Tot plegat és un exercici de generositat, entesa des d’un plantejament ben simple alhora que humà: hom no vol que li passi a un altre el mateix que ha sofert un mateix. Per això na Nati ha contactat amb tantíssima gent i ha fet nombroses fotografies que il·lustren en el seu blog la multitud de casos de violentament de bicicletes.

Tot aquest camí va tenir un cert punt d’inflexió el passat 28 de febrer quan, com cada darrer dijous de cada mes, es celebra un Ple ordinari a l’Ajuntament de Palma. En aquesta ocasió, el grup municipal del PSIB-PSOE, a instàncies de la feina feta pels seus regidors José Hila i Antonio Donaire, va portar una nova proposta tendent a millorar les condicions de la bici urbana. Aquesta proposta, que reproduïm més abaix, pensam que no és gens sospitosa d’estar nodrida d’una especial càrrega ideològica ni suposa -al nostre entendre- un atac a les arques municipals i ni molt menys vulnera els drets d’altres ciutadans. Entenem que és una proposta de caire més aviat tècnic atès el seu especial baix perfil polític.

A l’hora de donar l’opinió sobre la proposta, fou la nostra Nati la que novament prengué la paraula per demanar, aquesta vegada en nom propi i de l’associació Biciutat de Mallorca – Massa Crítica, que l’equip municipal actuï decididament contra aquesta problemàtica dels robatoris de bicis, les conseqüències de la qual són l’evident i provada reducció del nombre de ciclistes del temor als robatoris.

Malauradament, i tot i que la proposta comptà amb els vots a favor del mateix grup municipal socialista i dels regidors del grup MÉS per Palma, fou tombada per la majoria del PP. L’argument emprat fou que precisament ja estan fent feina sobre aquest assumpte i que, per tant, no veuen convenient aprovar una proposta que està en la seva línia d’actuació. Costa de creure, vist el calvari que ha hagut de passar na Nati fins aconseguir ser escoltada per l’Ajuntament.

Durant la seva intervenció, el regidor de mobilitat Gabriel Vallejo informà que, com a gran novetat (tachaaaaan…), tenen prevista la incorporació de Palma al Registre Nacional de Bicicletes! El que sembla oblidar Vallejo és que el registre de bicis està aprovat des del passat 30 de març de 2012 (aviat farà un any…) i que formava part de l’articulat del reglament que el seu mateix equip aprovà a l’Ajuntament.

També explicà que de moment no és possible nomenar un responsable del tema de la mobilitat ciclista dins la seva Regidoria, però que des del seu departament treballen igualment en aquest tema. Una vegada més, hem de mostrar la nostra incredulitat ja que, en els darrers mesos,  les úniques propostes presentades en positiu per la mobilitat ciclista han estat impulsades per l’oposició. Això per no entrar en les deficiències dels ciclocarrers -denunciades una vegada i un altre des d’aquest bloc i pels conductors de l’EMT-, de la manca de determinació a l’hora d’impulsar el Bicipalma, i un llarguíssim etcètera de silencis, desinterès i retrocessos en matèria ciclista.

Esperem que gràcies al ‘renou’ que ha provcat na Nati, es generi prou interès per a tirar endavant iniciatives polítiques que tenguin una ràpida traducció a la ciutat. I no només des de la bancada socialista i eco-nacionalista, sinó també del partit que governa en solitari l’Ajuntament.

Aquest és el text de la proposta presentada pel grup municipal PSIB-PSOE en el passat Ple de 28 de febrer de 2013:

1. Implementar actuacions que permetin augmentar la seguretat i evitar els robatoris de bicicletes als espais municipals, i de manera especial en els poliesportius Germans Escales i Són Hugo.

2. Nombrar de forma urgent un responsable municipal que faci d’interlocutor entre els ciutadans i usuaris de la bicicleta per, no solament la denúncia dels robatoris de bicicletes, poder-li fer arribar totes aquelles incidències i propostes de millores sobre l’ús de la bicicleta i el desenvolupament de l’Ordenança Municipal Reguladora de la Mobilitat dels Ciclistes.

Surt al mercat “Kranium”, un casc que es pot personalitzar fàcilment i reutilitzar en cas d’accident

La història del casc de protecció “Kranium” està lligada a la del seu caparrut creador, Anirudha Rao, un jove graduat en disseny industrial pel Royal College of Art britànic, que l’any 2010 va crear un casc lleuger per a activitats esportives a l’aire lliure inspirat en l’estructura del cartílag corrugat que protegeix el crani del picot contra els forts impactes quan picoteja.

Es tractava d’un concepte amb la capacitat de canviar el mercat de la seguretat sobre dues rodes a través del reciclat i el disseny en general, ja que -encara que era de cartró- absorvia quatre vegades més energia d’impacte que els cascs de bicicleta convencionals. Ara la patent d’aquest disseny -que molts van titllar de somiador, impossible o directament de “bogeria”- ha estat comprada pel fabricant alemany Abus, que acaba de llançar al mercat la primera versió d’aquest model. Amb una carcassa transparent que deixa veure el seu revolucionari esquelet, ara pintat en negre en comptes del cru marró.

Segons Velorution, la tenda de ciclisme de Londres que és la primera a vendre-ho en edició limitada -per un preu de 100 €-, el model Kranium 1 AKS també pot fer front a repetits impactes, ja que els estudis sobre el casc han conclòs que, encara que estigui fet de cartró, el “Kranium” resisteix millor un impacte que el seu homòleg convencional de poliestirè expandit.

Durant la fase d’estudi, el mateix casc de cartró es va posar a prova de xoc cinc vegades consecutives, passant en totes elles els nivells acceptables que dicta la normativa. Per la seva banda, els cascs de poliestirè es van tornar en inútils després de només el primer impacte, en fracturar-se de forma irreparable.

Pel seu peculiar disseny, “Kranium” també permetria la confecció de cascs fets a mida, per encàrrec, obtenint així una millor adherència al cap. Aquests es podrien fabricar mitjançant un escàner 3D, per després assemblar el conjunt i obtenir el millor resultat.

“Kranium” també destaca per ser un casc extremadament lleuger (596 grams), fabricat a partir de materials ecològics i que té el potencial d’exercir un paper de futur en el camp del lloguer de bicicletes a les ciutats, sempre que la seva producció en massa permeti baixar sensiblement d’aquests 100 € amb els quals surt de partida.

Font: Bloc Futuretech de Lainformacion.com

El Consell de Mallorca ha acordat aquest dimecres amb la Federació de Ciclisme de Balears realitzar actuacions en les carreteres de la illa per incrementar la seguretat dels ciclistes, tals com l’ampliació de la secció tipus de la calçada perquè els vorals siguin més amples en la variant d’Inca i en la carretera de ses Salines-Colònia de Sant Jordi, entre unes altres.

En aquesta segona reunió de la Comissió de Seguretat Vial, que integren representants de diferents organismes i presideix el vicepresident de Cultura, Patrimoni i Esports, Joan Rotger, s’han analitzat les actuacions que han de dur-se a terme a les carreteres de Mallorca per fer compatible la circulació de turismes i bicicletes.

El director insular de Carreteres, Rafael Gelabert, ha exposat una sèrie d’iniciatives per als nous projectes viaris en aquest sentit, així com la seva intenció d’il·luminar el túnel de Monnàber, responent d’aquesta forma a una reclamació de la Federació de Ciclistes.

Gelabert ha avançat a més que, juntament amb la Direcció general de Carreteres del Ministeri de Foment, estudia la dotació d’una senyalització específica que marqui la separació de circulació de turismes i bicicletes.

La Comissió de Seguretat Vial dels Ciclistes es va crear el passat mes de novembre per millorar les condicions de seguretat dels ciclistes en les carreteres de Mallorca, així com per realitzar un pla d’actuacions concretes per incidir tant en la formació i la sensibilització dels conductors i els ciclistes com en intervencions preventives en les carreteres.

Font. Mallorca Diario

Article de Mario Ortega, per a Vocesdecuenca.com

No és la primera vegada que em “comenten” això des d’un cotxe, però s’està convertint en un argument comú entre els quals s’irriten quan es creua una bicicleta en el seu camp de visió. La veritat és que ha de donar bastant ràbia gastar-se 30.000€ en un cotxe, més imposts i benzina, per després comprovar que un vehicle cent vegades més barat, que ni paga imposts ni benzina, sigui bastant més efectiu circulant per la ciutat.

Quan es va amb bicicleta, és bastant fàcil parar a parlar amb un altre ciclista conegut, o amb qualsevol vianant. Però mb cotxe és gairebé impossible, de manera que no hi ha manera que jo pugui explicar a alguns conductors per què els ciclistes no paguem imposts. A ells em dirigeixo amb aquest article.

Realment els ciclistes no paguem imposts?

Els ciclistes, com qualsevol altre ciutadà, paguem imposts. Els ciclistes fan la seva declaració de la renda, paguen imposts municipals, i sobretot, l’IVA. Els ciclistes paguem les nostres bicicletes i tots els seus recanvis amb IVA, i sense cap tipus d’ajuda estatal. Les quantitats exorbitants de diners per subvencionar la compra d’automòbils contaminants estan generant un deute extern en necessitar de petroli estranger. Subvencionar problemes, negoci rodó.

No obstant això, la Unió Europea recomana als seus estats membres l’exempció d’imposts en la venda de bicicletes i accessoris, ja que la bicicleta com a mitjà de transport urbà té innombrables avantatges sobre la salut dels ciutadans, no endeuta al país amb la seva insaciable fam de petroli, no necessita una desmesurada despesa en infraestructures… però al nostre país, seguim d’esquena a la bicicleta.

És més, amb aquests imposts que paguem, es construeixen autovies, autopistes i túnels pels quals els ciclistes no podem circular. Amb aquests imposts haurien de finançar-se les infraestructures ciclistes que el nostre país tant necessita, i de les quals els nostres veïns europeus porten dècades gaudint.

Per què no paguem imposts?

Principalment perquè generem poca despesa. La despesa en vials urbans i interurbans s’ha fet per al cotxe. Per tant, és just que sigui el cotxe qui ho pagui. No feien falta semàfors a les ciutats fins que van arribar els cotxes. I seguirien sense fer falta si imperés el sentit comú. No ha estat la bicicleta qui ha envaït el paisatge urbà.

Els ciclistes no fem sots en l’asfalt, no gastem les vorades, no esborrem la pintura, no necessitem soterrar la M-30, no molestem als ciutadans amb sorolls ni fums, causem menys accidents i de menor gravetat, i en general, passem menys pel metge. Hem de pagar imposts per tot això?

Sobre els impostos de circulació podríem parlar llargament. No ens enganyem: amb els imposts de circulació no es paga ni de lluny el manteniment de la xarxa viària, ni tan sols de la municipal. No hi ha més que veure els forats que tenim per Conca. I si com alguns s’obstinen que els ciclistes paguem imposts de circulació, com ho faríem? Això és graciós. Pes per eix? No arriba a 7 quilos. Emissions? Zero. Cilindrada? Zero. Potència fiscal? Segons tingui el dia.

És clar que és una estupidesa. No són vehicles comparables. No es pot ficar a la bicicleta en el sac dels cotxes. Aplicant els criteris automobilístics a la bicicleta, no crec que haguéssim de pagar més enllà d’uns pocs cèntims. La qual cosa em porta a fer-me la següent pregunta.

I si els ciclistes paguéssim imposts?

Doncs llavors l’administració hauria de complir amb els ciclistes exactament igual que amb els conductors. Si jo com a ciclista pagués imposts, exigiria que la meva bicicleta anés matriculada com els altres vehicles, i que en cas de robatori la policia la busqués -com es fa a Holanda, per exemple-. Si pagués imposts, l’Estat hauria de deixar-me circular per tota la xarxa viària, autovies, autopistes i els túnels de la M-30, i pel centre del carril. També tindrien l’obligació de proveir aparcament per a la meva bicicleta a tot arreu, igual que es fa ara amb els cotxes.

En fi. Jo em quedo amb aquest “règim especial” en el qual ens movem els ciclistes actualment. La bicicleta estalvia a l’administració molt més diners que la despesa que genera. Els seus beneficis socials i econòmics són incalculables.

No és que no paguem imposts, és que els hi estalviem als altres amb cada pedalada.